Pòtic (Barcelona), 1989
En Pallejà va fer que alguns dels metges vinguessin a la nostra taula a prendre cafè i vam ampliar notablement el nostre cercle d'amics. Els vaig explicar com afeixugaria la nostra feina haver de fer cada dia dos cops el viatge Fraga-Vallfogona i viceversa i tots van coincidir que fóra una bestiesa, una pèrdua de temps amb balafiament de benzina i cotxe, i que allò calia resoldre-ho com a premissa principal. Algú va fer el suggeriment que potser a l'escola de Guimerà o a la de Ciutadella i un altre va dir que al balneari mateix hi ha dos llits disponibles, els de la cambra d'uns nois de la 46 Divisió que hi havien passat un parell de mesos i que ja se n'havien anat al front. Un metge va dir que preguntaria a la Carme, una infermera —en aquell temps encara no havien estat substituïdes per personal masculí— si romania disponible l'estança d'en Pau Gifreu, un metge que havien traslladat al Cardó.
Resultat, que aquell vespre, a Fraga, vaig dir a en Ferrándiz i l'Scotti que encara no havíem començat a revisar personal, però que ja ens havíem instal·lat i tot era a punt per engegar l'endemà. Calia notificar-ho a no sé quina entitat i dir-los que ja podien començar a enviar-nos gent i que encara ignoràvem quin fóra el ritme de despatxar i destinar els recomanats malgrat que, a ull, ens feia l'efecte que el cicle oscil·laria entre cinc i deu minuts per a cadascun. En Ferrándiz feia números mentalment i va dir que si el meu pronòstic era exacte, treballant deu hores diàries i prenent com a base el nombre de deu minuts, en un mes examinaríem prop de dos mil casos, quantitat, naturalment, que esdevenia duplicada si la mitjana de minuts era reduïda a cinc.
—Tens segur un mes de vacances —em va dir com a conclusió.
—Fabulós! Un mes de vacances treballant només deu hores diàries.
—Has comptat mai quant dura una jornada en combat?
—Menys que un Beatificat Camarada Joan a Robres, oi? Els vaig comentar la pèrdua de temps en els viatges i els vaig explicar que ja teníem resolt l'allotjament de tots tres, dels ajudants i meu, al mateix balneari de Vallfogona, gràcies a la col·laboració dels metges que hi treballaven. I que si m'autoritzaven a viure allí mateix, ja no necessitava el cotxe: que ens duguessin a Vallfogona de Riucorb i que ens vinguessin a cercar quan haguéssim acabat la tasca. El cap de la Brigada em va dir que tot allò que els explicava estava molt bé, excepte allò de tornar-los el cotxe. Va dir que costava molt d'arrencar un vehicle del Cos de Tren i que si ara que el teníem el tornàvem, volia dir que érem una colla de ximples.
—De moment, queda-te'l i més endavant ja veurem què en fem. No et passaràs el mes sencer sense donar senyals de vida, oi? Redactaràs un comunicat diari d'activitats i te'l recollirem amb enllaços, però no aniria gens malament si de tant en tant feies alguna escapada i et deixaves veure.
Un altre dia em va trucar en Ramon Peypoch, el secretari general d'Acció Catalana Republicana (un dels millors amics que he tingut en tota la vida) i em va dir que havíem de parlar a soles urgentment. Ens vam trobar al taller de fusteria del seu cunyat, al carrer de València entre Bailèn i el Passeig de Sant Joan, i la mica d'aire misteriós que potser m'havia excitat se'm va escapar de sobte quan vaig veure el seu rostre trasmudat, que desterrava definitivament qualsevol idea de frivolitat. Em va dir que des de feia una setmana llarga no se sabia res d'en Josep Maria Planes, em va explicar com l'havien descobert a ca l'amic on s'havia amagat (hi ha tota una tèrbola història respecte a aquest punt i mai no l'he volguda escatir a fons puix que tot el poc que en sé em produeix tremolor de cames), com se l'havien endut i allò era tot. Va afegir que havien passat per la morgue del Clínic diversos amics d'Acció Catalana i de La Publicitat, però no hi trobaven les despulles d'en Josep Maria Planes. Va afegir que si, com hom temia, l'havien assassinat, hi havia la voluntat d'enterrar cristianament les seves restes a Manresa si fos possible, a la tomba familiar. La súplica del meu amic Peypoch consistia en això: que anés al Clínic i mirés si no trobava el seu cadàver al dipòsit del soterrani. Em va dir que cap dels qui rondaven per Acció Catalana aquells dies no havia tingut amb en Planes una relació tan viva com la meva i que, cas que les seves despulles hi fossin, jo les podria reconèixer. Freturaven sortir de dubtes i en Peypoch em demanava per caritat la meva intervenció. Li vaig dir la veritat: a mi també m'havien anat a buscar i la meva germana gran —l'única que era a casa en aquell moment—, aterrida, havia tret força de la flaquesa i els havia assegurat que jo era fora de Barcelona. No l'havien creguda i havien escorcollat matusserament tot el pis. Quan se n'havien anat, la Glòria havia pujat a l'estança d'una veïna i des d'allí m'havia telefonat a la Cèl·lula recomanant-me que, sobretot, no em deixés caure per casa. Ho deia a en Peypoch per tal que es convencés que, malgrat tot, jo era la persona menys idònia.
—Tothom sap on sóc, Ramon, però de la Cèl·lula no me'n trauran: haurien d'assaltar-la i ningú no ho aprovaria; estaré perdut quan n'enxampin pel carrer.
—Et durà al Clínic i et farà costat un grup d'Acció Catalana que hem introduït a les Patrulles de Control. Tots són amics teus: en Morató, en Romigosa i en Bori. [...]
Vam anar al sinistre dipòsit del Clínic i vaig haver de fer un gran esforç per tal d'endinsar-me en aquell Estígia de cossos sangonents. El soterrani sencer era una aterridora estesa de morts i examinar-los tots, un a un, feia una dura prova per a la meva capacitat de resistència. Em neguitejava més el pensament de trobar-hi en Planes que no pas el de no trobar-lo. Hi era, però, i abans que no la persona vaig reconèixer un vestit de color blau marí amb ratlletes blanques, que manta vegada li havia vist dur. També portava una inconfusible camisa de color blau cel. Em vaig inclinar damunt seu, fins que la meva cara va quedar a l'altura de la seva, i ja no hi va haver gens de titubeig, malgrat un inconegut rictus de terror que li havia quedat estergit als llavis.
Amb una agulla imperdible li van adherir a la solapa una cartolina que jo mateix vaig escriure, amb el nom de Josep Maria Planes i Martí. Vaig posar Planes amb e, com ell solia signar, malgrat que en els seus papers fos «Planas». Ignorava la seva data exacta de naixement i no hauria tingut cap sentit que hagués posat que era nat a Manresa.
Vaig sortir fent tentines fins que en Morató i en Romigosa em van agafar de bracet —pràcticament no deixaven que els meus peus toquessin el sòl— em van dur fins al cotxe. En Bori hi havia romàs i ens va preguntar si l'havíem trobat. Quan es va adonar de la meva cara ell mateix es va respondre: «Ja veig que sí».