Editorial Selecta (Barcelona), 1954
Sant Domènec és un convent franciscà del segle XIV—em sembla que vaig llegir— que n'ha vist de tots els colors: guerres, incendis, canvis d'amo, reformes... Amb un claustre que és obert a qui el vulgui visitar, que és un tresor. Amb uns finestrals allargassats, estilitzats, d'un gòtic senzill; únics! Quina elegància! Llàstima que no estiguin encara més conservats —que ho estan— i més propagats! Si els tinguessin als EUA hi penjarien fanalets!
Ja arribem al convent forà de Sant Domènec. El sol declina i l'hora es tenyeix de rosa. Anem trobant més gent i animació per la carretera: sellonaires de Verdú, ruquets minúsculs amb feixos de vencills de cànem, carros amb bots d'oli, carreters cridaires que esbatussen cruelment les bèsties, colles de gitanos amb uns rossins nafrats i secs com llesques, birbadores amb el cabàs d'herba al cap i l'aixolet a la mà, un vellet amb gorra musca que mena una cabreta i el segall, un pagès que torna de la vila amb el paquet de les botines penjat al braç, un capellà a cavall d'una euga, agrumollat com una ostra dins la clofa vermellosa d'un paraigua monumental...
Som al cap del pont, i els portalers, com que no duem fato, ens deixen entrar de franc a la vella i noble ciutat, que mereix tota la nostra veneració. Balaguer...!
Ja entrem a Lleida. Aquest primer pont és el del Portal; més amunt, com encastat entre dues cortines d'arbres esponerosos, hi ha el del Carril; aquesta via murada damunt el Segre és la Banqueta, l'arteria vital de la ciutat; aquell ample passeig, que cenyeix Lleida a mà esquerra, és el de Boters; aquell altre que s'aboca cap a mà dreta, la Rambla de Ferran; aquell campanaret, que tot just apunta el caparró per sobre de les cases de l'Arieta, és el de l'Ensenyança; aquell altre de més enllà, el de Sant Llorenç; més en sota poden veure les dues torres de la Seu nova, l'esvoranc de la Plaça de Santa Maria i les franges fosques que fan els badívols del carrer Major, el de Cavallers —que s'enfila amunt cap al Pla de la Panera— i el de la Costeta del Jan, al recés del Seminari vell. Aquest portal que sembla un formiguer d'entrants i sortints és el del Riu i rere d'ell hi ha l'Almodí, en els rengs del qual l'horta de Lleida té la suprema apoteosi. I a sobre, veieu?, s'alça la Seu vella com una gran corona d'or, i al cim del cim de tot, el Campanar, voltat de cel, de vents, de resplendors, de repiquets de campanes i d'una infinita volior d'orenetes que li fan companyia.
Són nou hores del matí. Quin encís té Lleida en aquesta hora escotorida! El sol la xopa de glòria, i aleshores tots els vidres de les cases fan la rateta.
Entrem-hi? Mireu... no us ho deia? Aquest Portal del Pont és un garbuix. Ruquets, someretes, carros de trabuc, tartanes, autos que botzinen, pagesos amb virolats mocadors al cap, terrassanes brunes escardalenques i enfaldetades que us miren amb uns ulls fibladors... Una densa barreja de flaires satura l'ambient. Allí s'han aplegat tots els bons tastos del Segrià feracíssim, de les pròvides Garrigues, de la Conca del Noguera, del fabulós Urgell, dels termes més fabulosos encara de Vallmanya, Malpartit, Montagut i Gimenells, on les llebres i perdius corren i peonen plegades pels immensos rostolls i gorets...
Passem aquesta volta de pedra i ja som a l'Almodí. Eh, ¿quina plaçassa, aquesta de Sant Joan? ¿Eh quin fresc algarot de veus i quin brogit mes sa d'enraonies? ¿Eh com dringa com un cristall la pura parla vernacla? ¿Eh quines saliveres us fan venir aquestes paneres i cistelletes de recapte del reng, amb tots els blaus, vermells, morats, verds, grocs i roses de l'arc de Sant Martí? ¿Eh quina música més enjogassada us fan totes les campanes i campanetes lleidatanes? Ai, Déu! ¿I no us salta el cor, no sentiu al moll de 1'ànima una alegria voladora en veure-us tan ben rebuts?
Tres hores de la tarda... Aquelles batallades que el Campanar del Castell escampava amb pausa entre l'eixam de repiquets argentins de les altres campanetes i els xiscles dels falziots que amantaven el cel, remorejaven dins del meu cor com un cant de llibertat. Que bonica es la vida a cavall d'un ruquet que et menarà serra amunt, serra amunt sense cansar-se mai!...
La plaça de Sant Joan, desfets ja els rengs de les pageses i plegades les taules i parades del recapte, sembla més ampla encara, més sonora que al matí. Uns senyors greus i ensopits van paint el dinar, tot amidant xano-xano les amples llosanes de la vorera, fins al Moro de cal Roig; el municipal Perotes badalla de xurra arrambat a un fanal; el gitano Canona fa el tracte d'una mula guerxa amb un pubill del Semontà; en un balcó de la plaça les banderes negres i arnades de la Confraria anuncien la mort d'un veí, i, a baix, a cada banda de la porta, el Tato i el Minin, els dos eterns fossers, esperen impàvids l'hora d'endur-se'l al Garrut; passa el Tero esbroncant els coneguts, i més enrere li va el senyor Miquel de Besa saludant a tothom amb el seu tarot de copa tot pelut i esfereït; els botiguers aclofats vora el taulell fan unes plàcides becaines; brunzen les mosques contentes i rebotides; pilots de pagesos reneguen i escupen a les portes dels cafès, de la boca de les quals ix una fètida i calenta bafarada de fum de tabac i sentor de carn bruta; dels hostals de la Fam i del Recó comença la desfilada de carros, de bèsties i de persones arribats a punta de dia; del Portal del Pont surten rabents les diligències, amb brogit de picarols, de renills, d'espetecs de tralla i de crits dels majorals... Moviment i repòs, alegria i mandra, la vida i la mort escarpint-se.
He trobat tot baixant, aquesta colla de pagesos que van a Olot a vendre quatre caramades. Guaiteu: una almosta de nespres, un quartà de cigrons, un rastrell de granotes espatllades, un formatge d'ovella, un tupí de mel, un mussol viu i una coixinera d'avellanes grenyals. Tot plegat no val tres xavos, però ells van a mercat a fer negoci, a xalar-se unes hores, a fugir de la dona, a veure món, a saber coses i a tastar l'aiguardent del celler del Barrusca. Tothom porta la seva barretina vermella enfonsada fins al clatell, el seu gec esquifit i gruixut com un matalàs, la seva armilla ben botonada, la seva faixa de llana que els dóna sis tombs, la seva camisa de pisana blava i les seves bones calces de vellut que quan caminen mouen aquella mena de gemec que fa: gic-gec; gic-gec... Trobo que aquesta gent, tan emborrassada com va al bat del sol roent i sota els flams infernals de la canícula, no sua gota. Ca! Són eixuts com una ascla de figuera.
Marxen satisfets i embotornats, vermells com uns cirerols, però més garlaires que setze, fumant i escopint, i sense esma de descordar-se l'armilla i treure's el gec i penjar-se'l a la musclera.