VINATEA

Autor: Xavier Casp i Verger

VINATEA (Imposant el silenci amb la seua veu:)

 

Senyor:

tots sabem que sabeu

que la Corona

obliga a qui la porta

a respectar la llei

i a fer que se respecte.

I és de llei que aquells pobles

que són lliures, reals,

no poden donar-se

a senyoriu.

Això és un contrafur.

Per tant...

 

(Ara, amb una veu heroica diu:)

 

Senyor;

València s'oposa

a les pretensions

reals.

 

REI (Sense donar temps a què l'expectació general reaccione:)

 

¡Ah, Reina!

¿Açò volíeu

oir?

 

REINA (Tota irada, somicant de vergonya i de ràbia:)

 

¡Señor!

No lo consentiria

mi hermano Don Alfonso.

Rey de Castilla,

sin que los degollase

a todos.

 

REI (Amb certa commiseració:)

 

¡Ah, Reina, Reina!

El nostre poble és franc

i no és així

subjugat tal com és

el poble de Castella;

car ells tenen a Nós

com a Senyor

i Nós a ells

com bons vassalls

i companyons.

 

(Fa una petita pausa, i diu amb solemnitat:)

 

Valencians:

jo, vostre Rei

escolte les raons fidelment raonables

perquè soc braç del dret

i soc cos de la llei.

 

(Les últimes paraules ja les diu dret i, després, girant-se a Vinatea, qui ha quedat ert i digne esperant, diu ordenant:)

 

¡Des d'ara, són revocades

les tals donacions!

 

(I sense cap de protocol, ràpidament i desficiós, se'n va a la seva cambra. La Reina el seguix i, sobre tot aquell desconcert, abans de desaparèixer el Rei, Vinatea crida.)

 

VINATEA ¡Visca el Rei!

 

JURATS I CONS. ¡Visca!

 

(I cau el teló.)

 

FI DE L'ACTE SEGON