Editorial Proa (Barcelona), 1995
El port de Cambrils és ara un ampli mirall davant el barri mariner dels pescadors. De fet, no va ser fins a l'adveniment de la Segona República que Cambrils va poder disposar d'un port marítim. Barques de tota mena eren varades a la platja com succeïa en tants d'indrets de la costa catalana. En dies de mar plena el barri marítim era envaït per les aigües. S'inundava cal Marina, cal Gatell, els negocis més a prop de la mar. Fou un ministre del govern espanyol de la Segona República, el senyor Marcel·lí Domingo, qui féu construir el port actual. Les obres portuàries, tantes vegades promeses, van ser executades amb una rapidesa inusual. Per a la seva construcció es va utilitzar la pedra de les pedreres de la mola quaternària del cap de Salou. Un trenet de vagonetes la transportava a Cambrils. Aquesta obra va donar una empenta considerable a la marina de Cambrils. Les embarcacions de més tonatge hi van trobar un lloc on fondejar i alguns temporals ja han donat ocasió de demostrar que és un recer segur.
Com altres ports de la Mediterrània, el de Cambrils és un lloc idoni per passejar durant les nits d'estiu quan la xafogor fa inhòspites la majoria de les cases i la calor no ens deixa dormir. Les nits d'estiu, al port, s'allarguen i es tornen agradables, plenes de vida, delicioses. És el millor moment per somniar, per veure les noctiluques o, si no s'està per històries, per pescar algun llobarro.
El peix de més prestigi a la mar de Cambrils és el gadagang. Aquest crustaci, la gent de Reus l'anomena catacranc i la de les costes de llevant, escamarlà. Hi ha dues classes de gadagang, el de color groc i el de color vermell. El primer el trobem al mar fondal de Tarragona, es pesca a l'arrossegall entre setanta i cent cinquanta braces, i el segon a la mar seca de Cambrils, a menys de seixanta-cinc braces. Pel meu gust, que he pogut compartir amb altres companys de viatge, el vermell de Cambrils és molt més saborós. És més petit, cert, però és ple, té la carn tibada, és millor. El Benito Gil em deia que el gadagang pescat a la mar fondal té gust de «sofèric», de farmàcia. Realment, l'argumentació és contundent i jo diria que té tota la raó. El gadagang de Cambrils és excel·lent i el prefereixo a la llagosta, fet a la brasa, si pot ser amb llenya d'alzina, i amanit amb una mica d'oli d'oliva de les Garrigues o de la partida de Monterols, de Reus. Aquest darrer consell és important. L'oli de la Ribera d'Ebre o del baix Ebre pot malbaratar uns bons gadagangs de Cambrils. És un oli que té un punt de ranci, que s'emporta l'aroma i el gust suau del peix. El meu amic Xavier Amorós, de Reus, diu que l'oli per amanir el peix ha de ser de l'interior, d'oliva arbequina. Prop de la mar, i a la vall de l'Ebre, les boires del mes de novembre humitegen les olives i algunes, ja madures, agafen aquest gust que després atrapa l'oli. És possible que la humitat faci més sensibles les olives a l'atac de la mosca. Sigui el que sigui, hi ha una opinió unànime: una bona plàtera de gadagangs de Cambrils s'ha d'amanir amb oli d'arbequina de l'interior. I per raons de proximitat, com deia abans, hi lligaria bé un oli de la partida de Monterols, de Reus.
La nuvolada embolcalla el dibuix del port. La balandra solca l'aigua, talment una peça de seda grisa, brillant, com si aviat hagués de descarregar una gotellada. Els mariners m'han dit abans de sortir que només era amburgada, una mica de boira. Una bafa humida desdibuixa l'horitzó.
En aquesta hora l'Ametlla, són quarts de vuit del matí, torna a moure's, amb les barques del bou a la mar i el peix blau dels sardinals a la subhasta. Si per mi fos, hauria esperat per salpar que la boira es dissipés, però m'ha semblat que devia fiar-me de l'opinió d'aquesta gent de mar. Ben mirat, jo sóc un estrany que només de tant en tant, i quan fa bo, passejo per aquestes aigües.
L'Estany Gras fou durant molts anys el port on atracaven les barques de la Cala. De fet a través d'aquest recer s'obre pas la riera, i sorprèn que al voltant d'un lloc tan petit es formés un nucli pesquer de tanta entitat com el de la Cala. És probable que, tant o més que el refugi, allò que influeix més en l'assentament dels pescadors en un determinat espai geogràfic sigui el règim de vents. A la Frau, i en concret en aquest tros de costa que va de la Cala al cap Roig, hi bufa, a la matinada, el vent de terra. Això permetia en el temps de la vela córrer el bou cap a fora i, al migdia, amb el tomb del vent a ponent o llebeig, fer-ho cap a terra. Aquesta varietat de fluxos tenia molta importància en una època en què la navegació de les parelles de bou es feia només a vela.
L'Estany ara és un lloc on s'han instal·lat alguns paraments turístics. S'hi troba algun norai plantat a la roca i velles argolles rovellades que encara recorden que aquest havia estat el recer dels mariners de la Cala. En els meus primers viatges per aquesta costa, res no estava potinejat i fins i tot a frec de la platja hi vaig observar un escurçó, entre el pedruscall. Ara ni els espadats s'han lliurat de les construccions d'estiueig, però la pressió de l'allau turística en aquest bocí de la Frau no ha estat tant abassegadora com als voltants de Salou.
Més enllà de l'Estany la costa vermelleja, amb taques d'ocre i de verd, penya-segats de roquissar calcari, amb margues ferruginoses, esventats, batuts per l'oratge. Els darrers espadats abans d'arribar a les platges del Delta.
El grop s'ha desfet, i la mar s'argenta. L'horitzó encara cendreja, però el sol mossega les últimes boires. Com que ja hi estic posat faré l'itinerari que m'havia proposat en salpar, és a dir, seguiré fins al cap de Santes Creus i per la punta de l'Estany Podrit al Cap Roig.
He entrat a l'Ebre, a motor. El paisatge que es veu al voltant resulta espectacular. En alguns moments els vaixells que naveguen per les aigües somes semblen circular pels sorrals. La reverberació de la llum, l'escalfor de les aigües, provoca miratges sorprenents. Un estol d'ànecs s'alça cridaner. Als aiguamolls es veuen llençols de nenúfars. A banda i banda del riu, uns canyissars de boga i xisca borda. Un llagut surt a la mar. L'aigua del riu sembla mansa, endormiscada, sense corrent. La lluïssor, la pàtina empastifada, humida, de l'atmosfera convida a la calma. Entre unes jonqueres d'espartinars de l'illa de Sant Antoni vola un agró. L'arbreda és escassa, alguns salzes isolats, tres o quatre àlbers a frec de riu.
He fet bé de no seguir corrent amunt. A prop de la mar passa una mica més de fresca i hi ha menys gent. En els darrers anys els forasters vénen més sovint al Delta. Hi ha un vaixell que els passeja fins a la barra de sorra que tanca la sortida, i als restaurants de l'embarcador hi mengen el xapallo, i l'allipebre. Són les dues maneres que té la gent d'aquest país de cuinar un peix comú, l'anguila. Quan minvi la llum ja em mouré, potser cap a la gola de migjorn, a donar un cop d'ull a l'illa de Buda.
El cap de Salou és l'accident rocós de més envergadura de la mar de Ponent. A llevant forma un petit recer, l'anomenat racó de Salou, que protegeix les embarcacions dels temporals de migjorn, i a garbí forma un magnífic port natural que les protegeix dels embats del llevant i de les ratxes del mestral. Com que el corrent general en aquesta mar és de garbí, els llims més fins que el riu Ebre aboca a la mar viatgen fins al cap, on es dipositen i formen extenses platges d'arena daurada a Salou, de gra molt menut, gairebé un polsim. Fa anys, era fàcil encara observar dunes de gran alçària, en especial a l'anomenada platja Llarga. L'indret, abans de la destrossa urbanística, devia ser molt atractiu per quedar-s'hi a viure. A nosaltres ens agradava a l'estiu, i des de la memòria ens sembla que allò era un petit paradís. I encara que un no sempre es pot fiar dels paradisos de la infància, on la ratlla entre el somni i la realitat es confon, el més probable és que Salou fos un paratge privilegiat.
Quan tenia deu anys passàvem els dies de festa i alguns de feiners a la platja que hi ha a llevant del Cap de Salou. No hi havia cap tipus de vegetació, només algunes plantes de jonc, panical marí, una esporàdica florida d'iris i un petit bosquet de tamarius. De fet, passàvem el dia sota una vela, parada en quatre pals davant les casetes de bany. Un parell de cops, en tot l'estiu, fèiem una excursió, a dinar, als boscos del massís del Cap de Salou. No passàvem dels Replanells, al Codolar, que tanquen per llevant l'anomenada Platja Llarga. Allí vaig aprendre a mirar la mar i la sorra des de la claror del pinar. I a aquella hora del dia, aquesta mirada des de l'ombra, la calor intensa i frenètic el neguit de les cigales, era d'agrair. El sotabosc també era frescal, més ufà que el de Vilafortuny. L'arbreda era de pi blanc, i hi havia frondoses mates de llentiscle, de romaní i lligacames d'aritjol. Assegut damunt una pedra, amb el tovalló a la falda, menjàvem un parell d'entrepans, pernil i formatge. La mar al migdia amb la calma brillava com una llauna. La llum, n'hi havia molta, donava un matís taronja, intens, a la sorra. Tinc record de tenir molta set, i a tota hora demanar aigua. Mai n'he patit tanta com en aquelles excursions, potser perquè l'aigua ens la racionava el volum de la cantimplora. Devia ser aquest desig, el de posar-se a la boca una mica de líquid, que ens feia esperar amb impaciència l'arribada de les postres.