Edicions La Campana - 1991 - Barcelona
Tornant a Boí, seguim altra vegada la carretera que puja al costat de la Noguera de Tor. La vall es fa definitivament sorruda, angoixosa, solitària. Ja no trobarem cap poble.
Aquí dalt, en un punt molt estret hi ha Caldes de Boí. Les fonts d'aquestes caldes, d'antiga fama, han passat una època de decadència. En aquest segle l'home s'ha après la lliçó de la comoditat, i per a pujar fins aquí es necessita la paciència i la tossuderia de l'ós del Pirineu. D'altra banda, el balneari havia quedat una mica desmantellat i trist, en el seu aïllament la muntanya li queia damunt.
Ara això ha canviat. Ara s'hi pot arribar amb automòbil –ha de ser un automòbil que resisteixi una mica, que tingui també la paciència i la tossuderia de l'ós– i al capdamunt es troba un balneari nou, un edifici enorme i alegre, realitzat amb un gust molt afinat i ple d'això que en diem luxe. En el punt més agressiu de la Ribagorça, Caldes de Boí s'ha convertit en un refugi còmode. A l'aire lliure s'ha instal·lat una piscina d'aigua termal. L'hotel és una de les peces més considerables i ambicioses del nostre país. Un té la impressió que l'arriscada aventura de ressuscitar aquest racó de món té l'èxit assegurat.
A la dreta queda Durro. Es comença a pujar fort. La fletxa del campanar d'Erill la Vall es veu sortir de la roca, mentre el poble està encara amagat. Hem arribat al rovell de l'ou de la vall de Boí. Pel camí trobem un home adormit sobre una pedra, i més enllà un marrec que va empenyent un bou -un bou de color de mel que duu una bóta de vi penjada en una banya.
Si ens aturem en aquest punt veurem, a l'esquerra, la torre romànica d'Erill la Vall, i a la dreta les de Boí i Taüll. Els tres campanars estan situats sobre una perfecta línia recta, formen una enfilada d'est a oest com si vigilessin alguna frontera invisible. El de Taüll es perd ribera enllà, camí del Pallars, emboirat de sol.
Erill la Vall, Boí i Taüll són els últims pobles de la vall de Boí habitats d'una manera permanent. Les seves esglésies romàniques –i sobretot les seves pintures, avui al Museu d'Art Antic, a Barcelona– són tres peces bàsiques de la història de l'art català i europeu. No menys interès tenen els mateixos pobles, les cases, l'aire que s'hi respira. La carretera els ha robat la seva antiga vida –la que hi trobaven els excursionistes de mula i gorra de principis de segle. Però encara val la pena de ficar-se a Boí, per exemple, i rodar pels seus carrers petits i pedregosos –en un carreró el foraster ha obert els colzes i ha tocat a banda i banda– i sorprendre els jocs de la quitxalla i saludar la vella que surt d'una quadra, la vella que no us ha vist mai i somriu arrugadament, amb la naturalitat de qui us coneix de sempre.
Des de Boí es pot pujar a Taüll, que en línia recta –la línia que marquen en l'aire els campanars– és a prop, però no us deixeu enganyar. El camí es fa dir sí senyor. Al capdamunt, Taüll és un pur miracle.
A Viella, hi ha més d'un edifici de façana sumptuosa i moltes cases modernes emblanquinades. I dues places espaioses i molt pròximes, separades pel pont sobre el riu Nere. El riu Nere, és a dir, Negre, ve de molt lluny, de la ratlla d'Aragó, i en les seves aigües viatja la flor de neu de la Maladeta. El seu nom prové del color de les pedres del seu llit, i es diu que les truites que s'hi troben, escasses, són negres. El barceloní no ho ha pogut comprovar -el barceloní s'ha estimat més no ficar les seves mans pecadores en les aigües del Nere i seguir afirmant el petit prodigi.
Les dues places que separa el riu i ajunta el pont són absolutament distintes d'esperit. La primera és una plaça quieta i arbrada, d'un aire més aviat senyor, amb l'església a la part de dalt i l'Ajuntament en un costat. [...]
La segona plaça, passat el pont, és més oberta i lluminosa, més moderna. Hi ha unes parades del mercat de robes, i les cases, amb notes de color, fan cara de franceses. Hi falta l'ombra antiga de la plaça de l'església, però a canvi està molt més concorreguda. Hi passa la carretera general. Els cartells anuncien: «A Esterri». «A França».
En aquesta plaça, abans molt poblada de plàtans i castanyers, hi havia en altres temps les antigues fondes. Arthur Young parla d'aquestes fondes amb una objectivitat britànica, sense insultar, com feien altres viatgers de l'època: «M'havien dit que la fonda de Viella era bona. Trobàrem la planta baixa dedicada a quadra; vàrem pujar en una cuina renegrida i ens col·locaren en l'habitació on guardaven el pa. Aquesta cambra només tenia dos llits per als viatgers. En cas d'afluència s'escampava palla per terra i cada u se'n sortia com podia».
El dia ja ha crescut, però no ho sembla mentre camino per aquest pas estretíssim, obert entre les altes parets granítiques. La carretera i el riu ocupen totalment l'escassa amplada. Però abans de fer-se la carretera el pas era encara més difícil. Si es trobaven traginers en direcció contrària, conduint les rècules de mules, no es podien creuar. No tenien espai. Per això, així que entraven al Collegats es posaven a xiular per avisar-se.
Jo penso que en les forçoses esperes, en els minuts perduts per culpa d'aquest terrible passadís —fins el vent hi gemega i en surt com ferit—, fou quan els traginers descobriren les estranyes obertures de la roca, que a vegades sembla mossegada. Els traginers, que són homes de braç fort i gana encesa, es dedicaven a tirar pedres contra la paret per veure si les ficaven dintre de les «olles», i s'hi jugaven l'esmorzar.
Els últims quilòmetres de Collegats —nom que algú fa venir, sense pensar-hi gaire, o potser pensant-hi massa, de «coll de gats», perquè sembla que el gat és un animal de coll molt estret—, el caminant els salva una mica somnambúlic, amb el pensament cobert per la foscor i el silenci.
Però no he tancat l'ull perquè vull veure el que s'anomena l'Argenteria. L'Argenteria és un fragment de roca que sembla estovat, recargolat i artificial, com un immens pergamí o un retaule barroc mig desfet. Però, si hagués de definir-lo, diria, potser, que sembla un orgue fet per en Gaudí. Durant el bon temps és només una curiositat, però a l'hivern es converteix en un espectacle sensacional que en justifica el nom. Perquè les aigües del rierol que corre pel Boumort, sobre el meu cap, rellisquen roca avall i s'entretenen en aquestes arrugues fins a glaçar-se.
Cascades d'argent fos en l'aire preses
escriví Verdaguer. El vers és delicat. Però el que més em meravella, a mi, és que —imatges a part— el fenomen sigui tan senzill i explicable, tan espontani i, amb tot, també tan ric, gairebé luxós en la seva fragilitat.
L'Argenteria, a més, és un bon punt de referència per a saber que ja sortim del Collegats; sembla com si el congost, sempre auster, tingués abans de morir un rampell de frivolitat.
I de sobte s'ha acabat el caminar encaixonats. La vall s'obre ràpidament i el sol baixa a tocar el front del caminant amb una avidesa que, de primer, desconcerta. El riu, que fins ara ha estat un cuc fosc presoner de la roca, es torna d'un verd clar i es posa a fer l'ullet descaradament, i s'eixampla i tot amb una ingènua satisfacció.
Dalt de la carena apareixen, fugaçment, les primeres cases, per donar-me la benvinguda al Pallars Sobirà. I a la dreta comença el bosc de Morreres, un bosc espès i amable, on l'ull del caminant, que la pedra pròxima del Collegats havia aplanat una mica, pot descansar i refrescar-se.
A la Pobla de Segur, que és on s'acaba el tren camí del Pirineu lleidatà, el barceloní que sóc jo hi té dos amics. Són els dos amics més diferents que hagi vist mai.
En Josep Maria Boixareu és un home físicament concentrat, de gesticulació brevíssima, de paraula precisa i entonada. La seva eficàcia és sobrehumana. En Josep Pla, metge, és físicament exuberant, té una palpitació poderosíssima als braços i al pit i parla cantant i plorant-li els ulls d'alegria.
Aquests dos amics, tan magnífics i tan diferents, m'esperen junts a la porta d'un restaurant. Perquè tenen un mateix i despert paladar.
El barceloní no pot tenir una entrada al Pallars més afortunada. El barceloní menja, al «Palermo», que és un lloc de bona cuina, les primeres i ja no superables truites de riu; demà el barceloní començarà a caminar i un dia arribarà a França i dinarà al restaurant Bergé de Barbazan, que és le roi de la truite. Però, malgrat els atractius de la taula francesa —els vins, les carns, els formatges—, deixeu-me dir, senzillament, que les truites de la Pobla han estat més ben cuinades. A la Pobla hi ha també un cuiner de faula, en Llorenç Cortina, de qui un dia haurem de parlar llargament. Aquest home és un mestre de l'art francès, la llàstima és que no exerceixi més sovint.
La Pobla es converteix en una ciutat, i, perquè ens quedem encara més parats, en una ciutat organitzada. Em penso que aquest antic poblet, que descansa a la mateixa falda del Pirineu, és una de les poblacions més civilitzades del nostre país. El barceloní, que es passeja al vespre pel seu parc i els nous carrers, busca i troba l'explicació d'aquesta civilització en els ulls dels seus amics.
Havent sopat, i mentre aprofita l'última nit ciutadana abans de sortir als camins, el barceloní descobreix l'existència d'un ball en una pista amplíssima. Els músics vesteixen smoking i toquen el jazz més discret. La gent porta, a la cara, una serena i pacífica llum.
Tot i que, amb l'aire que ara arriba de la muntanya, camina amagat el crit del gall salvatge, tan pròxim, i l'aspre perfum dels avets.
Sort és una vila que sembla estesa expressament per barrar el pas al caminant. Però no amb un gest desafiador, sinó amb voluntat d'acolliment.
Cap de partit, notaria, jutjat de primera instància, jutjat comarcal i registre, Sort té alçada la vara de l'autoritat des de més avall del pas de Collegats, on hem començat el viatge, fins al port de la Bonaigua. Però avui dia, desaparegut el comtat del Pallars, que cohesionava el país entreteixint-lo d'espases, l'autoritat de Sort és gairebé pura cortesia -per això és una autoritat reconeguda i simpàtica.
Sort té un aire modern —en la manera de vestir dels nois, en la presentació de les botigues, en el cabell de les noies, que van a la perruqueria. Mentre va entrant a Sort, el barceloní, que avui mateix s'ha despertat en plena nit en aquell petit Baro oblidat dels mapes, té la impressió que arriba en un lloc conegut— que és una impressió confortable però trista.
Però no. Sort és com un d'aquests tímids i perfumats pans de pessic que, per enganyar els burgesos, es disfressen la cara amb ametlles i sucre i mantega arrissada. Sort s'ha disfressat de ciutat moderna per culpa de la carretera: per enganyar el burgès, que només està tranquil si quan treu el cap per la finestra veu cases de quatre pisos, estancs, persianes metàl·liques i oficines públiques. Si arrenquéssim de Sort aquesta façana a la carretera, com qui arrenca una pell, sortiria la vila antiga, d'una gràcia i una força amagades que cal experimentar passejant-hi lentament.
El nom de la vila no té res a veure amb la sort. (Hi ha notícies d'un poble immediat, avui desaparegut, que segles enrere dugué el boniquíssim nom de Vilamflor, i algú suposà que Vilamflor desaparegué per donar vida, precisament, a Sort, fundat una mica més avall. Però s'ha demostrat que els dos pobles coexistien, i la paternitat falla). Tornant al nom, la versió que em sembla més respectable és la que recorda que en el segle XI el comte Ramon i la seva muller València donaren una vila dita de Sabort a l'església de la Seu d'Urgell; més cap aquí trobem un nom que encara s'hi assembla més: Saort.
De totes maneres, la meva entrada a Sort ha estat afortunada: els passos m'han portat a la fonda que governa en Martí Cases i coneguda per can Feliçó. No gosaria dir que sigui una fonda per a senyors de carretera, però és el més cordial refugi que pot trobar un home del camí.
Després d'un revolt apareix Gerri de la Sal. El sol ajuda a emblanquir la cara del poble, que no té encara l'aspecte agrest dels que trobarem més amunt. Però si hi ha un poble amb personalitat, en aquest país, és Gerri de la Sal. Mentre m'hi acosto vaig descobrint les salines, dotzenes i dotzenes de compartiments on l'aigua és estesa per aconseguir l'evaporació. A Gerri neix una curiosa font salada, i el seu doll és canalitzat i repartit fins al punt que tothom en viu, encara que la producció de sal és excessiva, tot i tenir el mercat de tot aquest Pirineu lleidatà.
Fa una certa angúnia de veure aquesta aigua presonera al costat del riu lliure i caminador; és una aigua tristament tèrbola i va deixant la sal com un plor lent i espès.
Gerri és un poble net i acollidor. [...]
El barceloní, que no s'atreveix a insultar ningú, tampoc -n'està segur- no s'atreviria a passar per Gerri tan majestuosament, sobretot tenint en compte que Gerri ja té el seu folklore: la morisca.
La tarda del tercer dia de la festa major es ballaven «morisques», dansa que ha perdurat bastant. El ritual és curiós: la primera morisca, la ballava el batlle i la seva senyora; la segona, la ballava el rector; les següents, els fadrins que pagaven la música, i les altres, tothom qui pagava per morisca. Però sens dubte els qui es divertien més eren els qui es miraven el ball, perquè feien alguna cosa més que mirar-s'ho: apedregaven els balladors amb confits i ametlles i arribaven a disparar les escopetes per fer-los perdre el punt.
Potser per això -penso- la gent de Gerri toca perfectament de peus a terra.
I ara sóc jo qui té son, i passo el riu, que aquí és ample i poderós, a la recerca d'una ombra discreta prop del monestir. Intento, primer, tancar els ulls ajagut sota una figuera, però un trepig continu no em deixa dormir. Passen homes amb bous, muntanya amunt, cap als prats. Passa també un ase solitari, que em saluda movent una orella. Els homes i les bèsties troben natural que jo m'estigui ajagut vora el camí, però jo no acabo d'acostumar-me al pas dels homes i les bèsties, i, ficant-me al passeig que duu al monestir, verd i silenciós, m'hi faig el jaç amb més comoditat.
El monestir de Santa Maria fou consagrat l'any 1149 per l'arquebisbe de Tarragona. Assistiren a l'acte, al costat d'Artal, comte del Pallars, els bisbes d'Urgell, Barcelona, Ausona, Saragossa, Girona i Lleida. Aquest convent existia ja el segle VIII, i la seva senzillesa romànica produeix avui una impressió inoblidable.
Però avui això que fou viu i important està abandonat al seu destí de ruïna. Al davant i a l'esquerra té dos petits tancats on encara es llegeix «Cementiri municipal» i on l'herba creix fins a l'alçada dels meus ulls. M'he aturat, també, davant de la porta del convent. Sobre l'antiga pedra que es desfà, hi han posat un cartell nou acabat de fer: «Mujer cristiana: no deshojes la bella y delícada flor de la modestia».
El barceloní pensa, en veure aquest contrast, en contemplar la podrida teulada que un dia van beneir set bisbes, com s'ha despullat la dura i espinosa flor de la fe.
Em giro d'esquena, aleshores, al xiprer solitari que s'aixeca com una bandera de dol, i m'entretinc recordant la història de la Mare de Déu de l'Esplà xic i la Mare de Déu de l'Esplà gran, que la gent ha tingut durant anys i anys per mare i filla, a les quals ha adorat amb aquesta impressionant limitació humana.
Quan el sol s'abaixa em rento la cara amb l'aigua que llisca entre les pedres i, repassant el pont, de gràcia antiga, acabo de travessar Gerri de la Sal, i torno a sortir al camí. Els prats es presenten ara amb més atreviment, i no triga a obrir-se, a l'esquerra, una vall estreta per on arriben unes aigües que fan olor de bosc i deixen les mans fredes. Vénen de lluny, del pic Cometa, que s'enlaira més amunt dels dos mil quatre-cents.
Rialb està situat en un eixamplament de la vall i és el primer poble que ens surt al camí amb autèntica cara pirinenca. L'aromàtica rusticitat de Rialb m'ha fet pensar en una originalíssima i negra flor.
Totes les portes són encara tancades i no es veu ningú. Només, des d'una finestra, tres nines idèntiques miren passar, amb ulls blaus d'infinita sorpresa, el foraster.
I de sobte, quan el foraster entra a la plaça, el rep un inesperat devessall de campanes -unes campanes que toquen alguna cosa més que les sis: toquen a missa i a festa major i a vida.
Com si tot plegat fos una joguina mecànica, a cada campanada s'obre una porta de Rialb i en surt una vella i la processó de les velles pels carrers amb faldilles negres fins als peus, caminant amb pas lent i invisible, sembla una processó de petites i prodigioses campanes.
Rialb, convertit en una immensa i delicada caixeta de música, ha fet callar la sang al cor del foraster, que té els ulls pintats d'infinita sorpresa, com les tres nines de la finestra. Al capdavall es decideix, com tothom, a ficar-se carrer enllà per acostar-se a l'església.
El carrer del Mig, de Rialb, és el carrer més bellament rústic que he trobat camí de França. Els porxos de pedra fosca i antiga, de pedra que sembla finament aixafada pel pes del temps, li donen una ombra familiar. Diria que les petites portes -totes diferents- són pintades a la paret, si no fos que, en passar jo, s'obren en silenci per donar pas a les dones, que tenen l'aire pacífic de les figures del pessebre.
Pel mig del carrer passa un rec bellugadís, que les velles creuen sense esforç per les pedres sabudes de memòria.
Després de Rialp, la vall de la Noguera Pallaresa s'estreny molt. Fins a Llavorsí el camí i el riu van profundament encaixonats, i encara la contínua presència del bosc, a banda i banda, acaba d'enfosquir l'aire. El caminant, que no trobarà cap poble encara que els endevini penjats a la muntanya, no afluixarà el pas fins a arribar a Llavorsí, tot i que hi ha un bon «escamall» —veu pallaresa que designa una llarga caminada a peu o un tros considerable de camí.
L'estretor s'inicia realment al peu de Rodés, un poble que treu un campanar tafaner per la carena de l'esquerra. Al mateix temps el riu, que des de Collegats havíem tingut a la dreta, el deixem ara a l'esquerra en passar un pont. Sembla com si davant de la dificultat de circular per aquest fragment de la vall el riu i el camí es posessin d'acord per anar cadascú per la seva dreta: el camí cap amunt i el riu cap avall.
Aleshores descobreixo la presència de les altes torres elèctriques, que fins ara s'havien dissimulat en l'amplada del cel i de sobte tenen una gran feina a caminar per l'estret passadís entre muntanyes. Segueixen vall amunt, en processó, com blancs fantasmes, amb la majestat d'uns monjos gegantins que obrissin en creu uns braços absurdament petits...
En aquest punt del paisatge solitari i opressiu, el caminant sent la veu heroica que omple les pedres del Pallars i recorda la Cançó del pros Bernat, fill de Ramon, que Manuel Milà i Fontanals va escriure aviat farà cent anys. És una cançó èpica que dóna una perfecta idea del país.
Voleu oir la gesta del pros Bernat,
comte de Ribagorça i del Pallars
que tingué braç de ferre amb cor lleal?
Hi ha una vall tenebrosa, estreta i gran
per on lo riu Noguera corre sonant,
entre dos murs de roques, negres, clapats;
no s'hi veuen carreres ni caminals
i només s'hi esbargeixen llops famejants.
El foraster retarda una mica el pas i mira a banda i banda, respectuosament.
Un matí de bon dia, al gall cantant,
dels monts de ponent pugen fumera i flam.
Pels cristians la nova corre com llamp.
Ricolf amb sa mainada en surt del mas,
Ben-Got amb trenta llances de son palau.
A glops dels boscos ixen més cristians,
de les coves més fondes altres eixams.
Del riu los raiers vénen, fembres, infants.
Tot són destrals i llances forques i pals,
bassetges i sagetes, dalles tallants.
Pertot arreu ressona: «Madona, val!»
Ja s'ouen corns i gralles, s'ouen tabals
de l'estol del bon comte ribagorçà.
Los desfaels d'ell fugen, vénen volant;
per davant los encalcen los de Pallars.
Pertot arreu retrona: «Bernat, Bernat!»
Al gran ressò tremolen los monts i els valls.