Edicions Destino (Barcelona), 1983
Al País Valencià, als Països Catalans, hi ha uns quants Castellons, i aquest, el de Plana, el més gran de tots, pràcticament té atribuïda l'antonomàsia del topònim. Capital de província, i en els darrers temps reforçat per un estimable impuls industrial, Castelló no ha deixat de nodrir-se de la seva tradició agrària, i en preserva les millors virtuts. No és una ciutat massa monumental: com en tants altres llocs de les nostres contrades costaneres, la pròpia vitalitat ha estat la causa d'una expansió eufòrica, una mica caòtica, però inevitable, víctima de la qual deuen haver desaparegut edificis venerables. Al nucli antic, un campanar exempt, popularment anomenat «el Fadrí», simbolitza les fidelitats locals. Les festes de «la Madalena» commemoren la baixada d'uns pobladors medievals des de la muntanya pròxima a la planura d'ara: una processó on la gent porta canyes en comptes de ciris, i lluminàries espectaculars -les «gaiates» refà, cada any, l'itinerari d'aquella instal·lació originària. Fa bonic. I són famoses les «corregudes de bous» del moment: inicien els cicles tauròmacs celtibèrics.
A Elx, tot eren palmeres: el bosc de palmeres més frondós que coneixia Europa. La palmera, a Elx, no era un arbre decoratiu: era el vegetal autòcton. Ara ja les deixen morir o les eliminen. Una palmera dona poc rendiment econòmic. No dona dàtils -la d'Elx- massa comercialitzables, i les palmes ostentoses per al Diumenge de Rams, amb les austeritats vaticanes postconciliars, no tenen futur. Elx, i palmeres de banda, és un gran ciutat industrial. S'especialitzà en el calcer. Però també Elda, on parlen en castellà, i és a prop. El palmerar d'Elx té una genealogia obscura. Com la té aquella bella escultura, la «Dama». Cal veure la «Dama d'Elx» a Madrid. Però, abans, cal haver-la vista, i comentada, per André Malraux en Les veus del silenci, un paper lúbricament embolicador: un gran llibre, però. Quan, ja traslladada a Madrid, vaig veure la «Dama d'Elx», els meus ulls, no precisament arqueològics, estaven entelats de llàgrimes i de frases de Malraux. Malraux era un gran fabricant de frases.
L'Elx cristià depèn de la Mare de Déu d'Agost: l'Assumpta. A Elx, des del segle XV almenys, representen una mena d'obra teatral cantada, exactament un «misteri», que és tan esplèndid en la música com aparatós en la tramoia. Tot, a Elx, entorn del 15 d'agost, és un espectacle excels: de pirotècnia, de pietat, de gent que crida pel carrer, de campanes emotives. El «Misteri», en definitiva, ho és tot. És precedit per «la nit de l'albada», que no és nit ni albada, sinó una conflagració pacífica de focs enviats a l'aire. No es pot explicar l'efecte que fa Elx, l'Elx immens, quan, en tocar les dotze de la nit del 13 al 14, la ciutat, abans il·luminada per milions de coets, es queda a fosques, i de sobte, tot es fa de dia a base de pólvora de colors, i uns segons després, enmig de l'estupor del veïnat, els bronzes de Santa Maria anuncien al Poble de Déu que Ella ascendirà al cel en cos i ànima. El «Misteri» reprodueix això, però en context bíblic, i exactament neotestamentari. Els personatges del «Misteri» canten i fan comèdia. Ni ells són medievals -o renaixentistes, si es vol- ni tampoc l'auditori. Però alguna cosa passa, i és la «cultura»: més enllà de la devoció. Explicar el «Misteri» no cap en aquesta plana. Juro que val la pena d'acudir-hi. Ni que només sigui per certificar-vos que els cantants d'Elx, quan diuen «Mare de Déu», es pensen que canten en «llemosí».
Villena i la seva rodalia han estat castellanes des de sempre: des de la Conquista. I tot, en aquestes poblacions és castellà. Incorporades a la província d'Alacant en el segle passat, poc o no res ha canviat en elles, llevat de les obligacions administratives. Villena té un gran castell ruïnós, un castell esplèndid. Els marquesos de Villena havien estat uns dels senyors més poderosos de Castella.
I ara ens acostem a la mar i al seu somriure innumerable. Ací la respiració ja es diferent; la gent, més extravertida; la terra, rica. Els tarongerars inicien, cap al Sud, el seu camí perfumat i rendible, i les palmeres aixequen una decorativa fal·làcia oriental. El barroc s'hi imposa: en podeu veure una mostra en la façana de l'església de Vinaròs. Els pescadors de Vinaròs tenen fama de capturar els millors llagostins del País Valencià, o, almenys, tan bons com els de Santa Pola, al costat d'Elx.