Edicions Destino - 1969 - Barcelona
Fosquejava. Teníem Sant Sebastià molt obert. Vèiem els feixos de llum, irisats, del far rodant sobre els penya-segats i la mar. Al nord es veia la llum fixa del far de les Medes i més al nord encara, com una cuca de llum incerta, el foc de Cap de Creus. Arriba l'hora de tombar la vela, cosa que férem amb una certa dificultat amb el gussi tan ple. Iniciàrem la volta de terra. Fornells no donava, des d'on érem, cap senyal de vida: ni llum, ni brasa, ni fum.
Aparegué una nit esplèndida: les estrelles brillaven lluents sobre el blau obscur i profund. No es veia cap núvol. Cel de nord típic, esmolat, brunyit. El vent continuava fresc i xiulava a les drisses. De tant en tant queia una ruixada d'aigua sobre l'embarcació o regalimava sobre la nostra esquena. Tot riellava. Les temptatives per cloure una cigarreta resultaven impossibles.
— On us sembla que som ? — vaig dir després de tombar la vela.
De dies, veuríem, em sembla, la vila de Torroella...
— Fornells no fa pas acte de presència...
— No en facis cas. Tots són a sopluig, i alguns deuen provar de fer la criatura que fan cada any, quan arriba aquest temps... Deu ésser tot molt moll, és clar...
— Tot regalima.
— És igual. En aquest temps no hi ha res més sa que dormir sobre un matalàs tocat per l'aigua de mar.
Quan les coses se li posaven en contra, Hermós es tornava valent i se superava. Ara, amb el timó a la mà, moll com un ànec, l'ull gros i vermell, ple de vida, se l'hauria jugada fàcilment. En altres moments de més facilitat, es deprimia inexplicablement. Era ben bé un home del país. [...]
Mentre atracàvem a la menuda platja, aparegué una ratlla vertical i greixosa de llum a la finestra de la casa de Xicu Caló, situada sobre el penya-segat.
— Xicu! — cridà Hermós en un to de veu que féu retrunyir les formes abruptes del roquissar.
— Què hi ha ?
La taca de llum — molt pobra — s'eixamplà i es veié la silueta.
— Com estàs de peix ?
— Hi ha roger.
— Per a dos?
—Per a més de deu...
— D'on son els rogers ?
—De l'illa Negra.
— Bons! Posa'n set o vuit sobre la brasa, que ja venim.
Posàrem en un cabàs un pa, oli, vinagre i una ampolla de conyac. Jo vaig carregar-me la garrafa de vi, Hermós agafà el cabàs amb una mà, i amb l'altra, pel coll, un dels pollastres estabornits.
— Quan ens vegin arribar amb el pollastre — digué a mitja veu— els farem més respecte...
A la cuina de la casa hi havia molta de gent. Un foc de llenya de pi, groguenc i sorollós, cremava a la llar. Sobre les graelles, posades sobre el caliu, es veien quatre magnífics rogers, furiosament vermells. Un llum de carbur cremava sobre la taula amb un pàmpol darrera del bec. Així, una part de la cuina era gairebé fosca; l'altra part tenia una claror blanca i macilenta. Molls i gèlids com anàvem, el foc ens semblà una benedicció: l'olor de la reïna de pi barrejada amb la dels rogers a la brasa era com una realitat sublimada, exquisida.[...]
A la vora del foc hi havia un dels clans de Fornells. Em sorprengué veure tantes criatures reunides. Hermós digué, rient:
— Això és l'aigua de Fornells, eh, Tereseta ?
—L'aigua i alguna cosa més...—contestà una dona plena de joventut i de color a la cara, rossa, les cames fortes, les dents blanques i humides, el llavi fresc.
No hi havia cap dona que no tingués una criatura adormida a la falda; altres dormien a les cadires de boga de la vora del foc o al sol de terra, sobre la fullaraca seca. La crepitació de la llenya de pi feia flamarades guspirejants, que posaven una mica de color de rosa sobre les seves galtes. En veure'ns arribar, algunes criatures obriren una mica l'ull o somiquejaren un moment; la majoria continuaren dormint.
Entre la gent gran la curiositat de la nostra arribada, i malgrat el prestigi d'Hermós en el país, durà un moment. Després, algú féu un badall i els badalls se succeïen, ineluctables, mecànicament. Era massa tard: eren quarts de deu. Quan el llum de carbur inicià la seva lenta agonia, Xicu l'hissà a un clau de la paret. Això augmentà la sonsònia de la cuina i el pes de les parpelles. Durant una estona diverses persones dormiren assegudes i enravenades, en un estat d'equilibri precari. En asseure'ns a taula, la gent s'acomiadà. Encengueren dos o tres fanals d'oli i es dispersaren. Quedàrem sols amb Xicu i la seva família.
L'atmosfera de la cuina era fumosa i densa. No hi hagué pas necessitat d'acostar-se al foc perquè la roba s'assequés. Sopàrem amb una fam preciosa, amb una gana que no haguérem venut ni per diners: despatxàrem mitja dotzena de rogers per barba, clovellats, vermells. El vi, rosat, fou abundant. Després menjàrem unes galetes. Mentre Xicu posava un tupí al foc per fer cafè, observàrem que la seva dona feia un badall irresistible. Hermós em mirà, volent dir:
—La funció s'està acabant irremeiablement...
Hermós preparà la beguda del seu cor: el roquill. Cafè, conyac, sucre i unes gotes de llimona. Ho carregà tot abundantment. Però encara quedàrem més ensopits. Encenguérem un cigar de 0'15 i, després de passar comptes, ens acomiadàrem. Sortírem a fora sense fer soroll, de puntetes. Jo pensava si tot aquell ambient de sonsònia i de son trobat a Fornells no podria ésser l'essència de la felicitat en aquest món. Però no vaig pas tenir temps de pensar gaire: la nit era tan fosca que, abans d'arribar al bot, estiguérem a punt, dues o tres vegades, de trencar-nos la crisma.
La nit era fosca i pura, una mica freda, amb una fulguració estel·lar enlluernadora i el despullament que el vent del nord dóna a les formes de les coses. Sobre el gussi, férem una tenda amb la vela. El vent passava corrent sobre el redós de la cala, xiulava a les branques dels pins. Se sentia la ressaca de la mar en els penya-segats — llunyana. En els llocs recollits de la costa, el soroll sord de la ressaca en els penyals o a les platges produeix una agradable sensació de seguretat, una seguretat tan sòlida que sembla haver estat guanyada en lluita franca. Allargàrem els matalassos i les flassades i vaig ajeure'm sota proa. Tot era humit i refredat.
27 de setembre. — Escric a les deu del vespre, a la platja de Sa Riera, a la llum del fanal de bord. Ara mateix ens hem acomiadat de Florià Pi i de la seva gent.
Salpàrem de Fornells a mig matí i passàrem el cap de Begur amb calma blanca, el cel baix i enteranyinat, l'aire opac i humit. Navegàrem al rem i arribàrem remant a Sa Riera tot fregant la costa. Hermós ha enraonat gairebé tot el viatge infatigablement. Em sembla haver-me fet el càrrec del litoral i de la toponímia en tot detall. L'aparició de la platja de Pals des de les aigües de les Negres —una gran obertura de panorama— és un espectacle inoblidable. Hermós coneix el país pam a pam.
28 de setembre. — Escric, com ahir, a la llum del fanal de bord—i sempre a la platja de Sa Riera. Al matí, no hem pogut pas salpar. Ha plogut tot el dia —fins a les quatre de la tarda — una aigua vagabunda i grisa. En treure el cap del coi he vist Hermós que plomava un pollastre sota la tenda. Al seu costat hi havia un gat negre i vell, escanyolit i famolenc. Un gat del país.
Ha fet escudella i carn d'olla. Ha tingut el fogó encès, sota la tenda, durant tot el dia. De vegades s'hi ha concentrat una fumerola espessa. El soroll de la pluja sobre la vela molla, el monòton xipolleig del goteig sobre el mar, produïa com un ensopiment. M'he passat el dia fumant i veient ploure. A Sa Riera hi ha hagut molt poc moviment. Deuen haver dormit la mona d'ahir.
Tamariu, de mar estant, és la pura simplicitat, sembla una estampa japonesa. El panorama de terres que la platja té al fons és d'una dolçor mòrbida, té un perfil suau i vague, un batec greu.
Un viatge frustrat (fragment)
Li vaig prometre que, si es moria abans que jo, posaria una pedra a Aigua-xellida per recordar la seva estada en aquelles solituds, entre l'errabunda escuma de la mar i el perfum deliciós dels pins. Aquesta pedra contindrà una inscripció exigida per la seva tendra dolçor i la seva ferotgia. Serà una pedra de granit i les lletres tindran una rústica cal·ligrafia.
ENTRE1917 I...
VISQUÉ EN AQUESTES SOLITUDS, ALLUNYAT DELS HOMES I DE LES DONES, SEBASTIÀ PUIG, CONEGUT PER HERMÓS, ANALFABET, HOME FELIÇ, HOSPITALARI, PESCADOR, MARINER, CAÇADOR,
GRAN CUINER.
TUQUE PASSES HAS DE SABER
QUE SI NO HA TORNAT ÉS PERQUÈ NO HA POGUT.
O PERQUÈ L'HAN ENGANYAT COM UN XINO.
Aquest epitafi no té pas la serenitat de la pètria cal·ligrafia romana, ni crec que esdevingui una inscripció famosa. És el fruit del meu agraïment modest i dels sentiments que m'inspira l'amic i company de tantes aventures. Serà simplement un petit tribut al record de les nits de fosca i de lluna que passàrem plegats per les aigües d'aquest litoral i de les quatre o cinc mil sardines fresquíssimes a la brasa que menjàrem en companyia... Sense oblidar el pa i el vi.
Això són fets dignes de tenir-se en compte, perquè es podria sostenir, sense impertinència, que fora d'això tot és desvari, fum i cendra.