Edicions Periòdiques de les Comarques (Girona), 1987
Fires
Tornar a les Fires es resseguir, una mica, els camins imprecisos del passat.
De la mà del meu pare, recordo que anava amb un abriguet nou i acollidor amunt i avall del passeig de la Devesa. Els meus germans també passejaven i pujaven, com jo, a totes les atraccions. Érem petits i «firar-nos» volia dir, per a nosaltres, rebre un obsequi pel sol fet de ser Fires.
També, abans d'haver-nos firat, anàvem a buscar el coto fluix de Sant Narcís. Oloràvem l'encens, ens quedàvem petrificats davant el cos del patró, i anàvem caminant amb passes lentes, entremig d'heroïnes de Santa Bàrbara, de mosques i francesos.
A casa, la mare feia el que s'ha de fer en aquestes ocasions: canalons i rostit. No cal dir que eren boníssims. També eren molt bons els panellets, que amb molta cura, s'anaven escalfant el forn de la cuina. Des de casa, les Fires sempre han tingut un color daurat: el color de les bombetes del pont de les Peixateries Velles. Assistíem amb emoció a la cerimònia de la col·locació de les estructures de fusta, i ens sorpreníem cada vegada que, en hora foscant, el riu rebia la lluentor.
Després venia el circ, les sardanes a la Rambla, el tren del certamen, el tren de la bruixa, els autos de xoc, les pomes ensucrades i aquells flocs com de cotó que et deixaven la cara ben dolça. Hi havia una parada meravellosa. Ja la visitàvem quan anàvem a la festa de Banyoles. A Girona, aquella barraqueta on podies pescar tortugues era el símptoma d'un esbarjo amarat per la humitat i pels plàtans desfullats de la Devesa.
Tot això encara és viu. Les tradicions es mantenen i aquesta permanència, crec, és saludable. Les fires sempre han estat en un lloc estratègic: a punta de tardor, consoliden el traspàs de l'estiu i són missatgeres del fred i del baf de l'hivern.
Amb el focs del darrer dia, descobreixes que la vida (com la pesca de la tortuga) és un exercici constant, i que la felicitat és fugissera.
Ja és primavera (fragment)
Aquests dies hem reviscut les imatges d'una Girona amenaçada per la mala llet de l'Onyar. El pont de Pedra amagava els seus pilars sota l'ímpetu de les aigües agitades, i el riu avançava amb una prepotència certa i amb una dosi considerable de bellesa, cap a vés a saber on. El color marronós, els tanys i els branquillons dispersos, i un cel grisós, eren l'escenografía coneguda i temuda, visitant periòdica de la nostra vida quotidiana.
No ha estat res, però. A Banyoles, pel que sembla, el llac ha tornat a sortir de mare, i els que vivim al costat del riu hem tornat a fer cabòries, sense fonament, gràcies a l'embranzida tèrbola del déu-aigua.