Edicions 62 - 1992 - Barcelona
Un múscul traïdor
Conten d'un famós director de teatre que no aconseguia emocionar els seus actors amb una obra de Shakespeare.
—És que ens queda tan lluny, la història del rei Lear!
Aleshores el director els va dir que acluquessin els ulls, que premessin tot seguit amb força les parpelles i, quan el tel color de rosa esdevingués negre fosc, comencessin a pensar en la tragèdia del rei Lear. Primer, com a rei. Més tard, com a pare.
I així ho feren. El rei els quedava lluny, el pare, no tant. I acabaren per entendre una de les tragèdies mes contemporànies de William Shakespeare. Potser nosaltres, forçats a escriure un article cada dia, anem perdent a poc a poc espurnes d'emoció. Les històries són recurrents. La fredor s'imposa. No és que ens vantem de tenir un cor gelat, perquè el cor no té cap temperatura. «És un múscul ben resistent», deia Woody Allen.
I tant, que n'és, de resistent! Els pulmons poden assecar-se, l'oxigen pot traslladar-se per la nostra sang de manera més relativa, però el cor resisteix. Un bon múscul. Un múscul traïdor, tanmateix. Traïdor en la recurrència.
Perquè a penes si fa uns dies que havíem d'enraonar de la Irene, la nena que s'ha quedat sense cames a causa d'una bomba terrorista. I ara la Irene ja és noticia vella. Carpetada per a les cames de la Irene. La història de la seva recuperació serà un dossier vell. Una altra notícia vola, delerosa de protagonisrne: un nen acaba de morir a causa d'una altra bomba terrorista. Un nen de dos anys que a penes si aprenia a enraonar. Un bessó. ¿Sabran els pares quin és el fill que ha mort? Ells ho sabran, ells no s'equivocaran pas. Com tampoc s'equivoquen els terroristes. Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que sí que ho sabien. Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.
I són ells els qui ens obliguen a escriure articles recurrents. A les repeticions. Voldríem caure en el tedi, sospirar per la malenconia tardoral, celebrar un novembre tan benigne. Voldríem celebrar, també, que ja s'acaba l'any Mozart i podrem escoltar altres compositors, i que fan dues o tres pel·lícules molt bones, o bé enrabiar-nos perquè Amantes no va a Hollywood, voldríem saber què fan en aquests moments Robert de Niro, o la mare d'en Robert de Niro, a qui una vegada li vaig regalar una capsa de carquinyolis...
Voldria, sobretot, avorrir-me. Que l'horitzó del món fos un quilòmetre i mig de platja de llevant, amb l'arena fina i les gavines assassines. I no haver de tornar a comptar els nens morts per aconseguir l'emoció que els faltava als actors que havien de representar El rei Lear. Però ¿què en saben, els terroristes, del rei Lear, del cor com a múscul resistent i del dolor que senten els qui han d'admetre que una criatura de dos anys acaba de desaparèixer?
No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té. (9-XI-1991)
En Josep Pla tenia en una gran estima els notaris. Han estat gent a la força minuciosa i rigorosa, encara que no devien desbaratar el temps en afers contemplatius. Vivien, i potser encara ho fan, per consignar els minúsculs canvis, potser imperceptibles, però fonamentals, de l'existència de cada dia. Més d'una vegada m'hauria agradat tenir un notari al davant. Però jo afegiria que, de vegades els secretaris d'Ajuntament han estat decisius per al coneixement de la història del nostre país.
Aquest és el cas del senyor Josep Vinyet i Estebanell, que ha estat secretari de l'Ajuntament a la vila de Llívia, i avui dirigeix el Festival de Música, a més de ser-ne conservador del Museu Municipal. Poques coses en sabia jo, de Llívia. Però sempre m'ha encuriosit per què hi ha aquesta mitja lluna dins França, aquesta mitja lluna sota el Carlit, on la gent s'ha mantingut tan catalana mentre els altres pobles, ja considerats francesos, anaven perdent la llengua a poc a poc.
El senyor Vinyet, i també l'alcalde de Llívia, Josep Vicenç m'ho va aclarir. Llívia és catalana per un descuit dels buròcrates del Tractat dels Pirineus. Els delegats del rei Cristianíssim, francès, i els delegats del rei Catoliquíssim, espanyol, van tenir cura de no deixar-se cap ciutat ni cap poble a l'hora d'escapçar-nos les terres. Però Llívia és una vila des dels temps del Cèsar, porta de la Cerdanya segons els musulmans, i els vilatans van recordar que al tractat, no hi deia res de viles. Per aquesta raó, a hores d'ara, travessem una carretera de traçat francès per arribar a Llívia, aquest poble que té una entrada de desvetllament feliç i una matriu de tossuderia històrica, a mig pendent d'aquest pendent cerdà, tan dolç, que s'estira cap al Segre.
El senyor Vinyet em va convidar a un dels concerts del festival de Música. Vaig poder sentir Bach, la llibertat dels seus preludis i la precisió matemàtica de les seves fugues, tocat per l'organista François-Henry Houbat. I també l'alegria barroca de la trompeta de Bernard Soustrot. Ho vaig escoltar a l'església del segle XV de Llívia, que té un retaule barroc tot polit. Pierre Vilar diu que les nostres pedres parlen. La nit del concert, les pedres de l'església ressonaven com ressona la història reconciliada amb el seu paisatge. Com que el Pirineu no és una frontera natural, la mitja lluna de la Cerdanya és una illa que viu reconciliada amb la plana i els pujols. Els enclavaments són per recordar-nos que els instints de la geografia són molt més racionals que les raons de la història.
Grans concertistes europeus, com Jean-Pierre Rampal i Igor Ardassev, passaren pel Festival de Música de Llívia. M'ho va explicar, amb aquest entusiasme que tenen els que fan sense escarafalls de debó un país, el senyor Vinyet, el qual tenia un besavi liberal que es passejava en un cavall blanc per Tortellà. El senyor Vinyet no és cerdà, sinó de la Garrotxa. Però mentre m'ensenyava l'ull de l'apotecari i els pots de cicuta de la famosíssima farmàcia de Llívia, i també el Crist romànic que van trobar uns paletes mentre enderrocaven una casa i mentre em contava la trista història dels amors de Lampègia, filla del duc d'Aquitània i el moro Munuza, cantada per Verdaguer, pensava que són els paisatges els que ens elegeixen a nosaltres. Però que només uns quants saben correspondre a aquest acte d'amor.