Ajuntament de Manresa - 2002 - Manresa
Sota la catedral tenim un tros de parc que ha servit repetidament de tema al periodista que es troba en penúria d'imaginació. El parc estricte, és una coseta neula i de mal explotar si no és per trobar-hi defectes. Pot dir-se, més exactament, que és un paràsit dels elements decoratius que li fan mitja sardana. Sort té, del riu, de la venerable ruïna del Pont Vell, dels tramvies elèctrics-serps decapitades-, del carrilet de pessebre dels Catalans, del torrent pudent i poètic, de les xemeneies, de la bugada estesa de les Escodines, etc. Agreujada pels diversos matisos de colors i de desnivells, la coacció és evident sobre els temperaments delicats. El poeta Ventura Gassol ens digué, la primera vegada de veure-ho, que no podia passar-se de fer-ne un poema. La mania de parlar en to major. [...]
El nostre Parc no resisteix l'anàlisi, però si un dia us tempta el veure una important amplada de cel, aneu-hi; per nosaltres que anem sempre de nassos a terra encaixonats pels carrers, com la gota d'aigua baixa pel canó de l'aixeta, ens hauria d'ésser una gran festa. No és cap obligació moral, és clar, però sembla bona cosa desinfectar un moment els ulls de l'alcohol del cafè, dels llibres, del cinema, o bé perdre la nit per abdicar-hi de totes les teories artificials, desfer-se dos botons de les calces, i despenjar un estel amb la mà.
Aquest Passeig que ara tornem a reprendre també devia ésser en el seu temps no res més que uns camps plens de fang i d'userda. Aquest petit brollador junt amb la casa Padró era, no fa molt, un tros abandonat que variablement servia d'urinari públic, de camp de futbol, d'envelat, de terrassa de cafè, de parc d'atraccions! Ara ja no veurem res més que taules plenes de vidre i aigua. Uns soldats es juguen la darrera carta i fan broma picant-se a l'esquena. Una família inversemblant gronxa el punt dolç de la mandra dominical sota la adotzenada presidència de les inofensives taronjades. El Centre d'Esports farcit d'esportivistes passius. Uns bells edificis adés patíbuls de coloms i envelats festamajoners. Entrem altra vegada al pinyol del Passeig que és sempre la travessia de Casanova. Ací és on els ocells piulen més fort que enlloc i on són més pròdigs en materials sobrers. Ací és on les dones tenen les cames ben fetes, els ulls més profunds, els llavis més rojos, el cos més torbador. La verdor del arbres us aclapara de repòs. Ací és el remolí a l'hora de les sardanes, dels concerts matinals militars, el lloc estratègic de contemplar moixigangues delicioses, allà on el nuvis es donen les mans i mengen taronges, el punt d'enllaç entre la ciutat i els environs, la resclosa rabent dels afectats al futbol, als cinemes i als balls de patacada, el lloc on les petjades ferrenyes del circ s'hi clavaren, el lloc per a fer-hi un Werther comparat una tarda d'hivern que plogui, per a jeure-hi una hora canicular, per a fer-hi una mitja dormida abans del ressopó, fins que us ve als ossos aquell fred tan fi; és, tanmateix la vitrina per a fer-se veure, per a no fer res, per ensopir-vos i anar cedint de mica en mica la vostra obstinada intransigència. Ningú no té pressa ni és portat per cap objectiu de cap mena. Tothom es mira satisfet, sense estranyesa. Aneu repartint les salutacions sense propòsit ni esma interessada.
A un nivell més elevat, justament elevat, destaca la terrassa del Casino, d'aquest bell casino que la gent sens dubte per ganes de motejar en diu Casino dels Senyors. Aquesta hora és el punt dolç, d'aquella casa. Ben repapat, un hom té la sensació real d'una superioritat afalagadora, i pot lliurar-se, si l'afany d'alternar no li abelleix, a pensaments lleugers mentre esmicoteja un sucre o tira boletes de paper a l'asfalt. De tant en tant saluda expressivament un peató vagament íntim. A baix, no pareu de veure la gent que murmura i retalla la levita dels seus amb una benevolència i una mala intenció proporcionades. Els enamorats no saben què dir-se i mentre ell no té més remei que fer-se cirar les sabates, ella esquinça acompassadament el vano.
Les dones tenen els ulls una mica cansats i es fan cobejables. Els homes diuen per a fer una cosa o altra, mal dels governants. Aneu passant el rosari de la tafaneria a través dels vianants que s'arrosseguen avall amb una indiferent expectació. Uns infants cofois del seu trajo grotesc, pregonen escandalosament una oculta tragèdia.