Columna Edicions - 1991 - Barcelona
Han tornat a créixer les herbes...
Han tornat a créixer les herbes
Al clos del Puig
I seguint el vell costum
Les hem tallades,
Però el jardí ha quedat desert
I la solitud ens menjava...
Per l'any vinent ens hem promès
Les que creixin més salvatges
Contra la solitud de la terra.
Variació sobre un poema de Lawrence Durrell
Som tres homes asseguts al cor de la nit
sota el figueral endolcit pel cant dels grills,
asseguts al cor de l'estiu d'aquesta illa.
En algun moment, entre les begudes i els cafès,
una paraula, un gest, el lladruc distant d'un gos,
fa que la recordem aquí, asseguda,
estimada a torns —o a la vegada— per tots tres.
D'això ja fa anys, però l'alcohol i el caliu de la nit
han enrunat un temps d'evocacions mudes.
Ara ella hauria xerrat, ens hauria encisat
amb l'espurneig seductor dels seus mots
tot aixecant una mà per enretirar els cabells
amb aquest gest tan seu que tots li coneixíem.
Però sabem que no hi és, que la seva absència
és un dolor diferent per a cadascú,
que totes les passions fràgils del seu amor
han anat prenent la suau nostàlgia del temps,
s'han anat plegant sota aquest record mut,
sota aquest enyoradís silenci des d'on ella senyoreja.
Cau la pluja
Cau la pluja
colpejant el zenc de les canals
i s'omplen alegrement els pous.
Vora el foc hi ha una estesa
de camises, sabates i mitjons que regalimen.
Una barca atrevida es capbussa a les altes onades,
al plom dissolt de la mar,
en la boira densa que no arriba a escampar.
La verdor dels camps esclata sota l'aigua
que ha obert les dues primeres buguenvíl·lees,
estiu prematur en la terra fangosa.
Cerco en l'aigua del temps
camins dels teus ulls, l'amarga mirada,
al dring de cada gota cerco
el solitari silenci de la teva boca callada.
Cau la pluja
colpejant les branques humides,
el meu amor colpeix
l'assedegada humitat del teu cos.
Alegrement s'omplen els pous.
Paisatge
Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
que s'esllavissen entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, misteriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.
Dofins que salten
Dofins que salten a proa en les aigües
del Tagomago, profundes, llacen l'esquitx salat
de llurs lloms cercant la tebior de l'aire.
Terbolí de blaus i oxigen d'escuma
que forada el blau mariner, s'alça verd
i crida companys a la folla carrera
contra els cavalls de la nau. Dofins
que salten i defugen la quilla estrangera
en llurs dominis, són l'exemple
cercat en la mar per parlar-vos
de la rara felicitat dels homes.