Editorial Destino (Barcelona), 1970
Els Rossinyol provenen de Manlleu. La casa pairal d'aquesta família és coneguda, en aquesta població per Can Faluga. Santiago fou sempre considerat, allí, com l'hereu de Can Faluga. En la personalitat de Rossinyol, aquesta és la primera sorpresa: del cantó patern, és un home de la greu i adusta Plana de Vic. Prové de la burgesia de la Catalunya Vella. A Manlleu, els Rossinyol hi tenien un «Vapor», és a dir, una fàbrica de teixits. [...]
L'avi, don Jaume, fou un home de gran personalitat. Fou el tipus inconfusible del fabricant vuitcentista, menestral de cos sencer, forjador, amb la seva classe i la gloriosa tradició política conservadora i proteccionista, de la riquesa del nostre país. Un home enèrgic, treballador infatigable, individualista irreductible, de poques paraules, liberal. No hauria tolerat que li diguessin don Jaume, sinó senyor Jaume, com és costum, encara avui, entre molts fabricants. Llavors es contava (i el fet és cert) que a un fabricant que havia estat condecorat amb no sé quina creu de l'Estat li havien pujat una mica els fums al cap i havia insinuat la necessitat que des d'aquell dia l'anomenessin don Ricard. «I jo també?», li preguntà l'encarregat, que sempre l'havia tutejat. «No, tu no», digué don Ricard, «tu digue'm senyor Ricard». El vell Rossinyol fou sempre el senyor Jaume. Havia anat i vingut tota la vida de Manlleu a Barcelona en diligència o tartana. Quan el tren arribà a Granollers, el viatge es féu menys pintoresc i pesat. Aquella fou una gran generació. Fou la dels hàbils i capacitats menestrals que arribaren a Manchester i a Bradford i amb un esforç titànic aconseguiren de teixir admirablement a màquina. Aquest és el fet bàsic. [...]
Adolescent, Rossinyol féu a don Víctor [Balaguer] tota classe de males passades. Un dia, a Manlleu l'invità a fer un passeig en tílburi, i, en arribar en un punt en què la carretera passava al fil d'una depressió molt profunda i dibuixava unes corbes realment perilloses, llençà el cavall a tot galop. Més mort que viu, pàl·lid, entresuat, crispat, Balaguer s'agafava al braç de Santiago mentre amb l'altre tractava de mantenir el barret de copa que volava.
—Santiago, Santiago...—deia l'exministre amb una veueta de moribund, tremolosa i atiplada—, em portes a la tomba, estàs provocant les parques, desafies Caront...
—Jo no en tinc pas la culpa, don Víctor. És el cavall...—contestà Santiago tranquil·lament. Quan arribaren a la casa, hagueren de ficar-lo al llit i donar-li cordials. Però no li tingué pas cap rancor. Al contrari. Rossinyol li tingué una simpatia irresistible des de la seva més tendra infància.
Una de les primeres sortides que feren junts, Rossinyol i Casas, fou per anar a Montserrat barrejats en la massa d'un aplec integrista. Després de l'agitació de la Revolució de Setembre i de la primera República i a l'ombra de les llibertats organitzades per Cànovas en el sistema de la Restauració, l'ortodòxia es manifestà sorollosament. Vestits d'integristes, Rossinyol i Casas cantaren el Ruja fins a l'afonia i passaren moments divertits escoltant els discursos apocalíptics, pomposos, impressionants. Cantaren fins a l'exhauriment; es divertiren d'una manera tan visible que temeren que no els confonguessin amb els integristes autèntics. Així decidiren anar-se'n, abans que s'acabés l'aplec, en una tartana.
La tartana, en el moment de pujar-hi, estava habitada per un senyor de bon aspecte, la seva distingida esposa, una senyora grassa i tímida, i un jove d'aquests que primer semblaven una cosa i després en resulten una altra. El senyor resultà curiós i xafarder, i, a penes hagué arrencat el vehicle, inicià una indagatòria tenaç i pesada per tal de saber qui eren els dos joves que els acompanyaven.
- Jo - digué, sec, Rossinyol - sóc de Manlleu, i aquest és de Navarcles.
-I què fan, què fan, a què es dediquen?
-Treballem. El jove, en el "Vapor" de les vídues de Sant Benet de Bages; jo, en el dels Rossinyol de Manlleu.
- Quins plagues estan fets els Rossinyol, Mare de Déu! - digué el viatger, portant-se les mans al cap-. Un dels germans és un calavera i un perdut, que, per acabar-ho d'arreglar, s'ha ficat a la política liberal. El més gran, que hauria de donar l'exemple, és un gandul... Imagini's! Es dedica a pintar quadres. Quina pena per una família!
L'esposa del moralista, en sentir aquestes coses tan gruixudes, va fer una cara com si acabés de rebre una ofensa. El jove distingit posà els ulls en blanc i després féu una carícia a una cinteta que portava al trau de la solapa. En el fons de la tartana, Casas s'anava arronsant i esperava la reacció - la reacció infal·lible - de Rossinyol. El moralista continuà alegrement, comentant.
- El vapor de Sant Benet! - digué -. Pobres senyores! En el negoci no hi ha més que un noi, que és un altre gandul, una bala perduda, que encara perd més temps, pintant, que l'hereu Rossinyol... Quan en una casa passen aquestes desgràcies...
En aquest punt Rossinyol es redreçà i digué ràpid al tartaner, mentre es treia la cartera:
-Cent duros si bolques...
El tartaner se'l mirà amb un aire seriós. En el vehicle, s'hi posà un silenci angoixós i sepulcral. Passaven per les corbes del Forn de la Calç i al costat de la carretera hi havia un gran precipici. Hauria estat facilíssim... El jove distingit s'anà tornant pàl·lid. El matrimoni moralista quedà una llarga estona sense poder obrir la boca, més morts que vius. El pànic fou general. La indagació s'acabà a l'acte.
De la meva àvia tinc un record vivíssim, enlluernador. Era de Caldes de Montbui i morí als noranta-sis anys. Era una dona alta i forta, neta, treballadora, d'un caràcter impressionant, la flor del país. [...]
Jo no he conegut mai una persona més catòlica que la meva àvia. Però tampoc no he vist una altra persona que renegués tant. No sabia pas de lletra, però anava a missa cada dia a Santa Maria amb els rosaris i el llibre, que no obria, naturalment, mai. Quan tocaven el tercer toc i veia que se li feia tard per a oir missa, es posava a renegar d'una manera que tenies la sensació que s'ensorrava la religió. A l'església deia parenostres pel seu home, pel Xic, del qual conservava moltes coses, perquè l'estimava amb deliri.
Morí tranquil·la, amb una impàvida serenitat. Quan veié la família al voltant del llit, angoixada, ploriquejant, s'incorporà i preguntà, sorpresa:
— Però no havíem quedat que anàvem al cel?
A Caldes hi havia la Majestat, però tinc un record molt esfumat del poble. Veig un passeig amb uns arbres petits que devien ésser acàcies i una font que hi havia a la plaça. En aquesta font, que era d'aigües sulfuroses, hi acostaves un pollastre o un colomí i la bèstia et quedava plomada. Aquesta àvia venia de vegades a Barcelona i ens portava, dins uns mocadors virolats, uns pebrots i tomàquets, unes cireres i uns albercocs tan plens de color, que semblava que havien d'esclatar. L'àvia era una dona plena encara de les ressonàncies d'en Prim. Contava unes converses entre els moros i el general, i, després de dir-te el que li digué el moro i el que li contesta en Prim i el que li tornà a dir el moro, sortia la frase final, que era en castellà del país i feia un gran efecte, perquè era dita amb un gran menyspreu. Solia ésser aquesta:
Con dos cuartos de aguardiente que les doy a mis soldados entro y destrozo al enemigo...
El Balneari Broquetes de Caldes de Montbui, lloc on l'escultor fou destinat, és un establiment molt agradable, extremament acollidor, amb un punt d'anacronisme verament adequat a les persones intel·ligents. El senyor Manolo, al cap de tres hores d'ésser-hi, ja feia la gara-gara amb tothom. El propietari i la seva distingida família, el personal i els banyistes estaven encantats amb l'arribada d'un home tan divertit. Assegut sobre un cotxet, Manolo havia dit un mot a les vídues, a les solteres, a les casades i a les minyones de la casa i havia desfet l'encarcarament natural dels senyors. Els balnearis solen ésser tristos perquè en aquest país quan una persona diu que va a prendre les aigües és que la processó va per dintre. Amb l'arribada del senyor Manolo al Broquetes, hi penetra una eufòria magnífica. L'escultor fou l'ídol de totes les tertúlies, esdevingué l'home imprescindible. Al cap de poc ja sabia tota la història dels senyors i senyores que prenien les aigües.
Em sembla que fou Josep María Junoy que ens parlà — fa anys — de les poesies que corrien de Manolo. A la Clapera, vaig demanar-li que me les digués. Em mirà un moment amb una fixesa impertinent, fent una mitja rialla, com si trobés la pregunta indiscreta. Després em digué que les havia oblidades. Tractà de donar-me una explicació.
— No en tinc cap de copiada — em digué —. El desordre m'ho ha fet perdre tot. Si no vaig errat, hi ha algú a París que ha tractat de recollir-les. Probablement, el meu marxant, monsieur Khanweiler, en té guardades algunes. Els meus versos són coses personals, que de vegades recitava als amics i alguns trobaven que tenien gràcia.
L'endemà vaig demanar auxili a Madame Manolo. Era a l'hora de sopar. L'escultor menjava amb els dits, amb una unció gòtica, una enorme plata fonda d'enciam lluent d'oli. Seia a taula amb els peus encreuats sobre els barrots alts de la cadira, l'esquena molt corbada, el barret negre sobre el clatell. Semblava una d'aquestes figures aixafades, dels altars, que aguanten una columna. Amb un braç abraçava la plata i amb l'altre espolsava l'enciam i en tocava les fulles tendres. Amb això, Madame Manolo, que era als fogons, digué un vers, sense girar-se. Manolo, amb la boca plena, en digué un altre. Fou com estirar una cirera. Això passava a quarts de vuit. A les dotze encara érem asseguts a taula, escoltant-lo.
Benet escriu: «Efectivament, la casa té una gran semblança amb el seu esperit. Les seves habitacions són amples i senzilles. La façana brilla entre les vinyes, i dos cirerers s'alcen davant de la porta, i tant per les proporcions com per la manera de les seves finestres, amb els postius de fusta exteriors, ens fa pensar en el Rosselló. Manolo és un home agraït: a Caldes es construirà una casa amb la fesomia de les de Ceret. Per altra part, el clima del Baix Vallespir és tan semblant al del Vallès que l'exotisme resultarà harmònic amb el nostre paisatge».
La casa esta situada en el repeu mateix de la falda de muntanyoles que resguarden, a nord, el pla de Caldes. Actualment porta el número 46 del carrer que porta el nom de l'escultor. Des de la casa s'albira un tros del meravellós paisatge del Vallès, amb el Tibidabo, blavís, tan fi a migdia. Paisatge de vinyes i d'oliveres, d'una fascinadora suavitat claríssima, de tintes delicades, transparents. A Prats, m'havia dit: «Necessito un paisatge més dramàtic que el de Ceret». Però aquest paisatge és visualment més dolç que el del Rosselló. ¿A quina classe de dramatisme es referia?
La definitiva instal·lació de Manolo en la seva casa de Caldes de Montbui obrí la porta a la seva època de maduresa. És en el període compres entre l'inici de la tercera dècada del segle i la seva mort quan produirà, d'una manera més seguida, el millor de la seva obra. A Caldes, fa la vida de sempre: comença a donar senyals de vida després del migdia. «Amb el pintor Sunyer –escriu Benet– anàrem un dia a fer-li una visita; hi arribàrem poc abans de les dotze del dia. Les finestres eren tancades i no era perceptible cap senyal de vida. Trucàrem amb força a la porta i Sunyer cridà perquè el sentissin: "Quina casa de pagès! ¿És que no heu sentit cantar el gall?" Després, el de sempre: el passeig, les visites, els amics, la discussió, el joc dialèctic o estimatiu permanent, esgotador per a tothom menys per a l'artista. Com sempre, treballa a la nit. Fins el 1941 no instal·la l'electricitat a casa seva. Fins llavors treballà amb un quinqué de petroli o unes espelmes. El progrés li fa basarda. El darrer amb qui parla és el sereno de l'arraval de Caldes, el seu últim interlocutor, l'últim cartutx per a cremar del dia, de la jornada pirotècnica.»
–Aquestes coses de l'avantguarda artística –solia dir– són més velles que els camins. Sempre em feren riure. Poc després d'haver arribat a París, en un restaurant em digueren que la persona que menjava a la taula del costat era Erik Satie. En aquell moment era el pontífex de l'art revolucionari. El que representava ha passat avall, com el cubisme, el surrealisme... com passaran avall totes les modes que s'iran inventant en els anys avenir. En el moment d'alçar-se de la cadira, Satie es posà un barret de copa flamant, magnífic. Vaig dir a la persona que m'acompanyava: «Si Satie és un geni revolucionari i porta aquest barret de copa, ¿ que no seré jo, que per tota roba interior porto exemplars del "Petit Parisien"»?
Aquest torero -un bronze de Caldes de 1944- té un inconvenient, però sospito que el veuran –el que se'n diu veure'l- molt poca gent. Aquest torero no és un torero: és un condottiero del Renaixament. És un fals torero, un torero que no ho és, però que de tota manera hauria pogut ser torero.
Picasso és un gran dibuixant: té un llapis prodigiós, segur, infal·lible. No es pot negar, a més a més, que coneix la naturalesa humana. Ha endevinat el que volia la minoria rica i ho ha fet. La gent es mou per ràbia, per despit. Picasso ha actuat per ràbia. Picasso ha actuat per ràbia, per despit. El que no es pot tolerar és un artista mollàs.
En morir el senyor Jaume, Santiago es trasllada a la Granvia, a la casa dels seus germans, i això féu que l'amistat amb Clarasó augmentés. L'escultor portava ja molta vida treballada. Havia compartit el taller que Carbonell Selva havia tingut al Pedró. Era un home pobre i a la nit pujava al pis dels Rossinyol i, sopava amb ells. Un dia Santiago li proposà de llogar un taller plegats. Ho feren així. El taller es trobava en els baixos interiors del número 38 del carrer de Muntaner, tocant a Corts. Era gran, estava situat sota un terrat de primer pis, tenia claraboies i, per tant, molta llum. En la sala gran, Clarasó hi col·loca les seves escultures i Rossinyol els seus ferros. Malgrat la seva pobresa, Clarasó era ja un professional. Rossinyol hagué de treballar encara un cert temps, al despatx.
Havent sopat, els dos amics, amb l'àlbum i el llapis, sortien a dibuixar. De vegades es posaven el frac i dibuixaven al Liceu. Altres vegades, amb brusa, gorra i espardenyes, freqüentaven els cafès i els locals esqueixats. No es cansaven de dibuixar. En aquest taller, Rossinyol no hi pinta res. Necessitava el ple aire.
Al voltant d'aquest taller del carrer de Muntaner es formà ràpidament un grup d'amics, que estigué format, a part de Rossinyol i Clarasó, per Ramon Casas, Ramon Canudas, Soler i Rovirosa, Joan Cerdà, Frederic Rahola, Albert Llanas, Josep Yxart, Raimon Casellas, Sánchez Ortiz, Josep Coroleu, Pompeu Gener i alguns altres. Gairebé tots aquests senyors eren en aquesta època totalment desconeguts. Alguns s'estaven obrint pas. La majoria arribaren, per un o altre camí, a la celebritat. Aquest grup es reunia els dissabtes, i aquestes reunions de taller consistien a prendre cafè, que hom enviava a buscar en un establiment del costat, i a parlar de tot el diví i l'humà. Era una joventut autèntica i real.
Si del conjunt d'aquest grup se'n pogués dir alguna cosa, s'hauria de dir que estava constituït per xicots entusiastes, plens d'il·lusions, desbordants. Publicaven -quan podien- articles i llibres, estrenaven comèdies, donaven a conèixer les seves pintures o les seves maneres de pensar. Un pretext qualsevol relacionat amb aquests fets -un èxit o un fracàs- els donava l'ocasió de celebrar-ho. Ho celebraven tot. Feien festetes de taller, feien cargolades als merenderos de Montjuïc o es feien cuinar un arròs de peix en un lloc o altre de la Barceloneta. Menjaven i bevien copiosament i l'agudesa saltava. Després cantaven una estona. Els agradava cantar «El pobre terrisser», el «Déu vos guard, mestre Joan», el «Pensil». Eren temps agradables.
El taller no tenia nom, i un dia calgué batejar-lo. Fou posat a votació i per majoria guanyà la paraula Cau. Com que hi havia tants de ferros, resultà el Cau Ferrat. Aquell dissabte el grup era més nombrós que de costum, i a més dels noms citats cal afegir-hi els de Josep Pascó, Eliseu Meifrèn, Josep Lluís Pellicer, Font Torner, etc. No estigueren pas, al meu entendre, encertats. La paraula Cau és horrible. Té una rusticitat excessiva, sense que, per altra part, impliqui, com es pretengué, un augment de la intimitat.