Eliseu Climent Editor - 1999 - València
Porrera
Estimo aquesta terra
com una amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m'encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.
Aquesta terra adusta,
mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre
com si dins meu hi fes arrels,
tornaveu de solituds,
pas a pas la reconec
i en l'amor la sento altiva i tendra.
La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro,
quan en sóc lluny tot m'entristeix,
solc a solc la sento endins,
pel desig se'm fa present
que el meu cor sens ella no batega.
El Molló ens du la vida,
la Teixeta l'amor
i les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord;
la Sentiu crida a un somni
amarat de claror,
però les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord.
Marxaré d'aquí
quan m'ompli el cor un matí frondós i clar,
deixaré aquest lloc,
hi ha tanta vida que espera món enllà,
pels sentits encara vius
l'horitzó serà un reclam
on trobar la força per alçar-me,
no podrà l'enyor
vinclar l'anhel que m'empeny i em fa vibrar,
oblidar el retorn
serà un espai de silenci i llibertat,
no hi haurà gest ni desig
ni un camí ni cap afany
prou intens per fer-me tornat enrere.
El Molló ens du la vida,
la Teixeta l'amor
i les Marrades l'oblit, l'oblit del Nord.
El cafè antic
Al Cafè Antic quan la cervesa
desvetlla somnis pels senzills
pugem les vinyes amb les estrelles
i fem l'amor als déus humils.
Ella té uns ulls de poesia,
tu el cos de cirerer florit,
alguns festegen la Maria
mentre jo et guanyo al parxís.
Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors
mentre aquí és maig i en Sergi canta,
plora el vent i ens sagna el cor
per tant d'horror que ens separa.
Europa creix sobre els vostres morts
mercadejant sense vergonya,
però la fredor d'aquest guinyol
mai no hi serà al cafè nostre.
Al Cafè Antic el fum s'emporta
temors i angoixes nit enllà
mentre amb el ritme de les converses
roden les boles del billar.
I quan la lluna a Sant Antoni
busca el seu lloc entre els xiprers
el poble sembla que se n'adoni
que és allí dalt només per ell.
Però a Rio encara maten infants
i algú ha pagat per cada bala,
compra el seu viure el poderós
assassinant la misèria.
La nit estén el seu trist parany
sobre els "meninos" que tremolen,
rostres que escruten la foscor
cercant l'amor que enlloc troben.
Al Cafè Antic el temps reposa
i els dits no en compten el neguit
perquè les cartes damunt el marbre
fan un dibuix massa bonic.
Temps a venir quan la tendresa
de tots plegats sigui el coixí
unint els somnis amb les estrelles
recordarem el Cafè Antic.