- 1983 - Arbúcies
Avui
Encara sou a dalt de la cinglera
meretriu de la casta quietud,
i amb la clau a la porta de l’espera
ens oferiu el vas de la salut.
El solc multiplicat de la drecera
ens duia vers la vostra solitud
i el Camp, agònic al renec de l’era,
era una serp de llum quan hem vingut.
Ben lluny del timbaler de la guerrilla,
havíem oblidat la mà senzilla,
el timbre fulgurant del mot antic.
Avui, però, la flauta del miracle
ens converteix en tret i receptacle,
eremites del món i de l’amic.
L'arbre nostre —Arbúcies—
La generosa mà dels nostres avis
nodreix d'orgull la seva fonda rel
i ha anat amunt, amunt, fins que els seus llavis
claven un petó verd al blau del cel.
Va aprendre de petit la cançó noble
del passat, de l'avui i del demà:
la llibertat simbòlica d'un poble
que, aferrat a la terra, sap lluitar.
Germà del campanar, compta les hores,
amic de l'alba i dels capvespres d'or,
i fa més de cent anys que pesca aurores
en el difícil mar del nostre cor.
Coneix el nostre tarannà i, alerta,
endevina les coses d'un tros lluny
car sap que en el secret de la mà oberta
s'hi amaga molt sovint un cop de puny.
Va donar-nos ahir la benvinguda
i ens donarà demà l'últim adéu;
és com un sentinella que ens ajuda
quan ballem la sardana al voltant seu.
I ara, que escolta com ens ve d'Europa
un himne de promeses exultant,
que entrelluca un prodigi que galopa
com el pas d'un Sant Jordi triomfant,
s'enjoia de pardals i d'orenetes
ran el núvol verdós del vent inflat,
i, aixecant-se, magnífic, de puntetes,
torna a ser l'Arbre de la Llibertat.