Editorial Columna (Barcelona), 1993
Sé l'enyor, l'ample enyor dels camins,
la incertesa de vagues dreceres,
quan les albes s'ofrenen brillants
i porugues i lleus, renovades,
i clarors són un verge tribut
redreçat sobre terres dormides;
quan s'enduen la tarda ponents
plens de sang i les llums insisteixen;
quan migdies ardents ceguen l'ull
i les coses de foc esdevenen;
quan les nits fan esquiu el sender,
la humitat confonent-se amb la fosca.
I n'he vist com un braç amical
que m'han dut on l'amor m'esperava;
o d'errívols i arters, plens d'engany,
conduint a destins de paüra.
D'altres, verds, amb ocults rossinyols,
prop d'una aigua fluint amagada.
Avingudes, també, amb clars jardins,
molt a prop de ciutats que dormien.
Però cap n'he fressat tan secret
com aquells que el silenci acompanyen
en la terra que greu m'ha acollit
amb un gest com de mare ferrenya:
camins meus, innombrables i esquerps,
tan solcats de roderes profundes.