Terra baixa

Edicions Proa - 2003 - Barcelona

Vet aquí que jo cada vespre...

Autor: Àngel Guimerà i Jorge

manelic: Vet aquí que jo cada vespre quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé vet aquí que deia dos parenostres. Un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'l partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor em triés una... una bona muller. (Riu tothom. En Manelic es crema.) I que no rigueu d'això, que això no és cosa de riure! (Cremant-se més perquè segueixen rient.) I al que torni a riu­re li clavo una bufetada! (Tots deixen de riure.)

tomás (a part): Però si jo no ho puc creure això. Reina Santíssima!

nuri: Digues, digues, que és més bonic, això!

manelic (tornant a posar la cara complaguda): Sí, sí que ho es, sí! (Rient.) Dones veureu que una nit jo que dic el pare­nostre pels pobrets de casa, bueno. I jo que comento l'altre. I a mig dir... tururut: adormit. I aquella nit vaig somniar que els ramats me fugien de dret als gorgs de Caranda; i jo, empaitant-los, que els hi engego un còdol; i, vatua, el còdol va anar a dintre del gorg major! I l'aigua que comença a bullir, bullir i a treure una mena de fum negre... I entremig d'aquell fum que em surten unes... unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i... i una mena de faldilles que mai s'acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes... I una d'aquelles... envenzions' vet aquí que es va tornar més maca!... que semblava la Mare de Déu de Rocalaigua. (Pausa, eixugant-se la suor, rient.) I ella que em fa agenollar. I com que em va semblar que volia que li digués el parenostre aquell de la muller que li devia, jo que l'hi dic. I en acabat, jo que m'adormo altra vegada. I no ho vaig sa­ber, si ho era una bruixa o la Mare de Déu. Sols sé que em va dir, tot adormint-me jo, que aviat me casaria. (Tothom ho comenta.) Calleu, calleu, que no he acabat encara. I a l'endemà de tot allò jo que em veig sortir d'entre la boira a cavall de tres mules a tres persones veritables. Una per­sona era En Tomás: vos, vos, malandando, que ja me les pagareu totes! Ah, vatua! (Rient, de broma.)

tomàs: Jo, sí; i que no me'n penedeixo. (Amb intenció, picant a terra amb lo bastó.)

manelic: Un altre era l'amo, el sinyor Sebastià, i l'altra persona ja us poden pensar que era la Marta. Compteu jo quina feina a escorxar un cabrit, i a espetarrellar-lo al foc, i a riure!... I quan ja ens el menjàvem, l'amo que em diu: «Manelic: que us agrada ser pastor?». «Prou!», jo que li faig. I ell que em diu:

«¿I que no t'agradaria ser moliner?». «Si hi hagués blat per moldre!», jo que li faig. I ell que hi torna: «I que no t'agra­daria casar-te?». «Prou i reprou -jo que també hi torno- si hi havia dona que em volgués, i... fos maca!» I jo llavors estirava la carn del cabrit amb una delera! I em giro; i la Marta se n'havia anat d'aquí enllà amb vós.

tomàs: Perquè parléssiu tu i l'amo.