Antoni López (Barcelona), 1925
Brut i abandonat corria per aquells carrerons del carrer d'en Cid, de Trenta-claus i Migdia. A la nit se n'anava a dormir al dormitori del carrer d'en Cid, on hi havia dos quadres grandioses que daven cabuda a uns dos-cents cinquanta catres amb compartiments de fusta que venien a una mica més de l'alçada del llit. Una màrfega de roba de sac plena de pèl de conill feia de matalàs, amb sos dos corresponents llençols, qual blancor se destacava d'aquella fosquedat.
Serà difícil imaginar-se l'efecte que produeix un d'aquests dormitoris a les dotze de la nit, hora en què, usualment, ja estan ocupats tots els llits.
Aixís que s'entra certa fortor priva de respirar sense molèstia, però la curiositat fa olvidar la ferum. Són dos grans naus, una exterior podríem dir-ne, i l'altra interior, i entre les dos hi ha un espai motivat per la construcció. En dit espai hi ha un gran mirall ovalat que, com se comprèn, és a propòsit per a fer-se la toaleta els concurrents, i una mica més enllà hi ha una pica d'aigua per rentar-se i un altre compartiment pera fer imprescindibles necessitats.
Com he dit, fa un efecte molt estrany veure aquella estesa de gent, l'un mig nu rebolcant-se i ensenyant ses carns, l'altre nu del tot i dormint indiferent a tot lo que el rodeja; en fi, cadascú està en el seu llit com si fos tapat per les quatre parets que formen una cambra.
La taverna a que fem referència tenia dugues portes: l'una, al carrer de Trentaclaus, l'altra, al carrer de Migdia, i el taulell del copeig estava a mà esquerra del portal que donava al carrer de Trentaclaus. La nostra gent se n'entrà a l'interior, on hi havia unes taules de fusta, aleshores molt concorregudes per gent del veïnat, i, acomodant-se com pogueren, s'assentaren i varen demanar algunes copes de Cazalla perquè els anés el sopar avall, i allí continuaren la seva discussió.
Al defora se sentien els crits dels venedors de diaris, els cants allunyats de dones recloses en les cases veïnes i de les que amb rialles forçades escometien als vianants, i elles amb la punta del cigarro a la boca, les mans a la butxaca del davantal, lluïen el seu pentinat extravagant.
L'atmosfera de la taverna s'anava atapeint amb fum del tabac. Les converses semblaven confondre's en una sola remor. L'amo, diligent, ajudava al mosso perquè era un moment de feina.
A mida que el sol aplanava els seus raigs per damunt de les cases, s'anava animant el tragí. De la part de Montjuïc se veien vindre colles d'homes emmascarats de cara i bruts de roba pel seu treball. La xemeneia de la fàbrica d'electricitat no es cansava de treure fum, que confonia l'aspecte del carrer. Dels quartels se sentien els tocs de corneta i el renillar de les cavalleries. Era ja de nit. El xivarri creixia. De les botigues se sentien els cants, de les tavernes els acordions ploraners que feien ballar als mariners anglesos i italians.
A dintre a casa el Salvador les taules estaven plenes d'homes que joiosos accepten les falagueries forçades de les noies que, pintades de cara, dissimulen el seu to anèmic. Rialles, crits, salts, empentes i beguda a dojo. Tot se remou. Els colors de les robes semblen que brollin pel constant moviment. L'acordió toca que toca, i els demés vinga ballar, cantar, saltar i beure, omplenant-se la sala de fum i fortor.
Les taules del burro tampoc paraven un moment, plenes de jugadors i tafaners que, drets al darrera, s'agrupaven per veure les jugades. Els mossos, diligents, omplien els estómacs de sucs estranys, i el calaix de l'amo de diners. El taulell del copeig tampoc parava. En el carrer hi havia molta gent, els uns amunt, els altres avall, i les portes s'omplien de tafaners que s'agrupaven mirant amb curiositat els interiors. Les dones envestien impertinentes, amb hipòcrita salameria, als que semblava que passaven indiferents.
Davant del carrer d'en Cid s'estava el Terregada explicant al sereno les impressions que tenia respecte l'assassí. No es trobava enlloc, puix els diaris havien publicat que se suposava que era ell, dient el seu nom, i, com es natural, s'amagà o fugí de la ciutat.
De l'Arsenal se sentien els forts cops de malls dels rebladors i el terratrèmol dels martinents; de la fàbrica d'àcids n'eixia un fum espès i esgrogueït; en el mar ja es veien barques pescadores amb les veles esteses que voleiaven mancades de vent, i les mosques brunzinaven, arrapant-se a la pell humida. A poc a poc la comitiva entrà a la taverna, on els tenien l'esmorzar preparat en una glorieta de canyes guarnida d'enredaderes mig seques.
El sol era ja més alt que la torra de la Capitania del port; per la part del Prat s'hi estenia una boirina rosada com la preparació d'un dia xafogós; per la carretera se sentien cruixir els carros de les pedreres i dels vaquers que van a buscar herba als prats del riu.
Se trobaren una d'aquelles nits que ni el Plistis ni el Terregada tenien els vint cèntims, i, no anant a dormir l'un, tampoc va anar-hi l'altre. Com passarien la nit? Anaren a rondar pel Paralelo, per si podien fer alguna cosa, i aixís mateix ho feren, anant-se'n a passejar per entremig de la bafarada del fum d'oli de les bunyoleries. Els dos anaven amb les mans a les butxaques, mirant a terra, buscant les puntes de cigarro. Tothom se divertia davant dels teatres, la gent s'empenyia per entrar-hi, i l'orgue del Soriano sonava ses trompetes estridentes i ploraneres; en els cafès no hi havia una taula lliure per poder-hi prendre res. Tot era bullici, tothom duia algun quartet; més ells dos, els rondaires de nit, tristos i indiferents, camina que caminaràs cap a la fosca dels dipòsits de carbó, emmantellats per la fumerada espessa de les fàbriques d'electricitat. .
La Bilbaina i la Rampelluda, que anaven a guanyar alguns cèntims, els escometeren i parlaren una estona dels temps passats, quan elles se feien amb lo bo i millor de cada casa i quan també havien arruïnat an alguns milionaris embadalits amb la seva bellesa.
En aquella hora, al Portal hi havia molt moviment. Les dones que venien davant de les portes del mercat corrien d'ací i d'allà empaitades pels municipals. Davant de l'orinador hi havia tot de carretons plens de fruita, i els crits dels venedors feien gran confusió. Allí unes gitanes venien puntes, mitges i altres peces de punt; ara passava un tramvia, suara un carro carregat de bigues de ferro que a cada sotrac feia un terratrèmol estrident; els dels gelats cridaven: «Qui refresca!»; tot d'una se sentí la trompeta del nunci; més enllà s'armà un gros esvalot perquè els del llaç escorredor volien agafar un gos i no podien: els uns se'n reien i les dones els maleïen. Un home tocà una campaneta a dalt d'una taula plena d'eines de dentista, cridant l'atenció amb un crani que tenia a les mans; el que menjava estopa s'enfadava perquè li fugia la gent, i cridava, bracejava, gesticulava, i ningú l'entenia, i vinga fer ganyotes com si desafiés al seu contrincant. Prop dels Escolapis un home amb ulleres negres venia la història d'una fera malvada que es menjava homes, dones i criatures.