Il·lustració Catalana (Barcelona), 1913
El sembrador
Sembla que ja agabelli amb la braçada
ampla de gest, de dret a dret seguint.
Alçat el cap i fixa la mirada,
arreu escampa la llavor, esbargint
la gestació de la vinenta anyada:
el pa de casa; i si el goreig és prim,
confiat espera d'hivernal ruixim,
bon sementer, fructífera sembrada.
No canta pas, la seva feina es muda,
guarda la veu pel temps de la batuda,
quan s'engrunen per l'era los blats d'or.
Tot lo que sembra és dubte i esperança;
cada xarpada fa un batec son cor;
sembla l'enigma del demà que avança.
Les funyadores
Hermoses, alegroies i bo i arremangades,
esclafen el raïm granat i luxuriant:
descalces, amb les cames per lo most emporprades,
saltironen amb ritme, bogegen tot funyant.
Seguint los moviments les trenes desflocades,
ballen davant sa cara, de joventut radiant;
tot un vesper rondina, y tement les fiblades,
s'alça el xiscle vital de nimfes follejant.
Amb brau esforç, els mossos aboquen el raïm,
buidant les portadores, mentre amoretes venen,
mentre amoretes van, que els llavis no es contenen.
Elles guaiten rialleres, tastant un fresc gotim,
xipollejant pel most que la barrusca escup,
en tant que el vi novell canta i omplena el cup.