Edicions Proa (Barcelona), 1999
Quan jo era infant
Quan jo era infant parlava
amb els esperits. Sabia que la gespa
eren els peus menuts i frescos de les fades;
una estesa de pedres, un aplec de nans
fent la becaina; un arbre, un gegant quiet
i bondadós que no negava mai un consell d'ombra
al caminant exhaust; cada cosa, en fi, gran o petita,
l'estoig que guardava un bri de fum de l'ànima del món.
Ara sé que tot és buit i de ningú com una frontera.
Quan jo era infant
Quan jo era infant parlava
amb els esperits. Sabia que la gespa
eren els peus menuts i frescos de les fades;
una estesa de pedres, un aplec de nans
fent la becaina; un arbre, un gegant quiet
i bondadós que no negava mai un consell d'ombra
al caminant exhaust; cada cosa, en fi, gran o petita,
l'estoig que guardava un bri de fum de l'ànima del món.
Ara sé que tot és buit i de ningú com una frontera.
No és pas de tu
No és pas de tu
que tinc por, oh mort,
sinó del temps de morir.
Del temps interminable dels preparatius,
del temps de la higiene exagerada,
del crit homologat i de l'asfixia
pausada i circular de qui s'escanya
a si mateix, tot sol i l'evidència
borrosa d'una cambra
d'una sola finestra, el darrer ull
que em veurà, quan les meves forces,
llavors ja d'un estrany, m'obligaran
a agenollar-me, tan dèbil!, fins que el front
em fregui la terra dels desigs, mestressa
de l'últim manament: adora'm!
No és pas de tu
No és pas de tu
que tinc por, oh mort,
sinó del temps de morir.
Del temps interminable dels preparatius,
del temps de la higiene exagerada,
del crit homologat i de l'asfixia
pausada i circular de qui s'escanya
a si mateix, tot sol i l'evidència
borrosa d'una cambra
d'una sola finestra, el darrer ull
que em veurà, quan les meves forces,
llavors ja d'un estrany, m'obligaran
a agenollar-me, tan dèbil!, fins que el front
em fregui la terra dels desigs, mestressa
de l'últim manament: adora'm!
Invertir l'enigma
Hauríem de néixer curulls de saviesa, deixar-la pel camí
com qui reparteix
flors i benediccions, cap al tard joguines,
i a la fi morir tornant a la mare
petits i ignorants.
Invertir l'enigma! Ben mirat, però,
ja és així la vida:
en obrir els ulls vam saber com es feia,
per tancar els ulls no sabrem com es fa.
KOAN
Em dic Màrius i vaig néixer, m'hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me'ls estimo
i ells m'estimen a mi, em consta: bo i morts
m'aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.
També a vosaltres
us cridaran
pel nom, un a un, i naixereu,
també us ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.
Afusellaments
Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d'oferir-se.
Pujant a mà dreta (abans d'arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s'acabava la paret de l'hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.
De primer
—jo em sabia els detalls de memòria—
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
en passar per davant de casa,
on el carrer s'empinava tot d'una,
canviaria de marxa, estossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.
Llavors transcorreria una estona impenetrable, inexistent; jo me l'omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los, arrenglerant-los, invocant la mort.
El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m'obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l'alba,
rere els esperits.
Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem —recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?
Del turment de néixer
Del turment de néixer
al turment de morir,
només dos llagrimers, només
un fil d'argent que es talla.
Ara, amb l'últim mocador
als dits, deixeu-lo
fer, que és el desfer-se,
amb l'últim mocador brodat
(en blanca esponja refredada, dues
inicials s'hi xopen, voldrien
créixer novament, enfilar-se
a les hores perdudes) per a l'altra sal
magistralment desfeta, la del mar
del retorn, en nit clara, pàtria única.
Mare, vas deixar-me
Mare, vas deixar-me
no per morir tu, per néixer jo.
I cares estranyes
veig com mobles nous amb retrats grocs.
Els cors són d'una aigua
que quan toca el terra torna al cor.
Mare, vas deixar-me,
la meva terra és no saber on sóc.
Les mans que em salvarien
no són les meves, són les mans de tots.
Mare, no vas dir-me
que en les mans de tots et salves sol.
Mare, vas deixar-me al cor de l'aigua que no torna al cor.