Edicions Pòrtic - 1975 - Barcelona
A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.
A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)
Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.
La meva primera muller descansa al cementiri de l'Ametlla del Vallès i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ésser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ésser suficient perquè un capellà de criteri estricte i restrictiu li refusés la sepultura, en un cementiri «catòlic». Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d'una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d'homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla. Tots ells m'esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l'Ametlla a la Garriga, a l'escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d'una llaminadura. És un camí que per sota l'ermita de Sant Nicolau va a parar a Can Busquets i quan jo era noi, un cop a Can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per Can Illa anava a la carretera i el pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d'en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l'aigua era baixa, fent saltirons d'una pedra a l'altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d'anar tan lluny. No em caldrà ni arribar fins a Can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s'obrirà una porta, la porta d'un recinte de pau, de silenci i de repòs. M'hi portaran ajagut i ja no me'n mouré mai més.
Tothom sap que el mercat de Granollers és un dels més importants de Catalunya i el més important de la rodalia de Barcelona. Sabadell i Terrassa podran dir el que vulguin, podran parlar del Vallès Occidental i d'altres falòrnies. De Vallès digne d'aquest nom només n'hi ha un i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són uns indrets molt respectables, però, fet i fet, només són dos grans suburbis industrials de Barcelona. S'acosta el dia que ningú no sabrà on acaba Sabadell i on comença Terrassa i, recíprocament, on acaba Terrassa i on comença Sabadell. Cap cataclisme d'aquest ordre no amenaça Granollers, centre de la gran contrada que va del Montseny al Llobregat, de Centelles i els cingles de Bertí, Congost avall, fins a la conca del Besòs i els turons de Montcada i de Cerdanyola. Aquest és el Vallès, tot el Vallès Oriental, Occidental, Septentrional i Meridional. Equidistant o gairebé dels quatre límits cardinals, al bell mig de la gran contrada, la més representativa de Catalunya —com el Vallès no hi ha res—, s'estén Granollers, de les Franqueses i Corró d'Avall fins a Palau-solità i la carretera de Montmeló. I qui diu Granollers diu mercat. Quan jo era noi, el mercat envaïa tot el centre, la Porxada, la plaça de les Olles, la plaça dels Porcs, la plaça de la Corona, el carrer de Corró, els carrers de Santa Agna, de Barcelona i de Santa Esperança, la gran Plaça de l'Estació, ombrejada per uns plàtans gegantins, esplèndids, la carretera de Caldes, la plaça de la Caserna, els voltants de l'església. Tot el centre de Granollers era mercat, i els pagesos que primer hi arribaven prenien els millors llocs, sense deixar-se destorbar per les cagarades de vedell o de porc, pels tronxos de col i les fulles de col-i-flor que eren les restes, encara no escombrades, del mercat de la setmana precedent. Acompanyant la meva mare i la Tereseta (la pubilla) de can Garró, que era la nostra minyona i amiga, jo anava sovint al mercat de Granollers per a vendre-hi l'excés de la nostra modesta producció casolana: mitja dotzena de cuniis, un parell o dos de pollastres, dues o tres dotzenes d'ous. De tant en tant, el masover, amb el seu carro, ens portava a mercat, on ell havia d'anar també per les seves feines, i ens tornava a casa després d'haver dinat a Can Tomàtec. No ens podíem permetre el luxe d'anar a dinar a la Fonda d'Espanya, que era el nom que aleshores portava l'antic Hostal de la Sila, establert a Granollers per la família Parellada a les primeries del segle XIX.
La Fonda d'Espanya d'ara fa seixanta anys ha esdevingut, i d'això ja fa temps, l'Hotel Europa, i aquest senzill canvi de nom d'un hostal el podríem prendre com una representació dels canvis de Granollers que són molts i tots a fi de bé. A començaments del segle, Granollers era, per la seva brutícia i la seva deixadesa, una vila espanyola de 6.000 habitants. Avui, avui com avui, per la seva netedat, la seva senyalització, els seus establiments de luxe i de semiluxe, els seus quinze bancs, les seves tres Caixes d'Estalvis, els seus carrers asfaltats, els 35.000 habitants del «gran Granollers» (que aviat seran 40.000), ha esdevingut una ciutat pròspera i trepidant perfectament digna que el primer hostal porti el nom d'Hotel Europa. De nit, el tros de carretera de Barcelona a Vic, que forma d'arteria principal —l'espinada— de Granollers, és tan ple de llum com pugui ésser-ho el carrer principal —Main Street— de qualsevol ciutat nord-americana de la mateixa grandària. El mercat de Granollers, circumscrit a un nucli limitat de carrers i places del centre, amb un mercat de bestiar a la gran esplanada del carrer de Girona, prop dels nous edificis de telèfons i de correus, és tan animat com sempre i més important que mai.