Editorial Aedos (Barcelona), 1968
Quan el meu pare se'n va anar, deixant-nos, jo tenia quatre mesos. Van passar dos anys i jo no coneixia el meu pare ni el meu pare a mi. Cada matí la meva mare em portava el seu retrat al llit; jo li deia bon dia i el besava. Així vaig aprendre d'estimar-lo. Aquell bonic retrat del meu papà de París m'il·lusionava. La meva imaginació d'infant el vestia de totes les gràcies i de totes les bondats. Si la nit de Reis m'haguessin dit: «No són els Reis, és el papà de París qui t'ha deixat aquestes joguines a la finestra», jo les hauria rebudes amb el mateix goig i el mateix encís. Perquè aquell ser que jo no coneixia no era menys misteriós que els Reis d'Orient. De tant en tant, el meu pare venia a Barcelona, sempre per pocs dies. El meu tutor anava a trobar-lo.
—Santiago, hauries de conèixer la teva filla. Ja té prop de quatre anys. S'assembla molt a tu i no saps com n'és de bonica.
—No, Cuxart. Penso molt en ella, però no vull veure-la. Fóra un lligam massa fort. No me'n podria desfer i el temo.
Una de les vegades que el meu pare va venir a Barcelona, el meu tutor el va trobar a Can Parés, com sempre, assegut a la botiga. Havia estat malalt i estava trist.
—Cuxart, què fa la nena? Està bé?
Era la primera vegada que preguntava per mi.
—Molt bé, cada vegada més eixerida. Vols que te la vagi a cercar?
El meu pare va abaixar el cap i va dir:
—Vés.
En Cuxart va córrer a casa a cercar-me. La meva mare em va vestir a corre-cuita, però va empolainar-me tant com va poder. Al cap de poc, jo sortia feta un angelet, agafada de la mà del meu tutor. Vam entrar a Can Parés i el meu pare seguia assegut al mateix lloc. Estava tan capficat que no es va adonar de la nostra arribada. Jo que m'hi acosto i em quedo plantada al davant d'ell, mirant-lo. El meu pare, en veure'm, es va posar dret d'un salt amb les mans tremoloses. Jo aixeco els ulls, el miro de fit a fit i li dic molt serioseta, molt convençuda, tot assenyalant-lo amb el ditet:
—Ai, ai! Tu et dius papà!
El meu pare, commogut, m'alçà de terra i m'estrenyé fortament entre els seus braços.
—Aquesta criatura em coneix!
—No te n'estranyis —li contestà el meu tutor—; la seva mare fa quatre anys que li mostra cada dia el teu retrat. Així ha aprés de conèixer-te.
Des d'aquell punt, va començar a passar el que ell ja temia. No podia viure sense mi. Els viatges de París a Barcelona van sovintejar més que abans. Ja l'esperava algú: la seva filla que l'adorava.
Quantes persones que ja eren eminents o que n'havien d'esdevenir varen passar per la nostra casa! És aquest un dels records més agradables de la meva joventut. Per això em plau tant d'evocar-lo. Reveig mossèn Cinto Verdaguer amb aquella sotana de color d'ala de mosca, el seu posat bondadós, una mica pagès. En havent dinat, el meu pare li va dir: —Verdaguer, tindríem un gran plaer que ens recitéssiu alguna cosa vostra. L'auditori no podia ésser més selecte: en Granados, en Maragall, en Malats, en Santos Oliver i en Manolo Hugué. En Verdaguer no es va fer pregar gens i desplegant el seu talent prodigiós es va posar a recitar estrofes del seu poema El Canigó. En Verdaguer recitant es transformava. Ja no era el descolorit capellanet d'aire casolà i encongit. Creixia. Es redreçava. Els seus ulls apagats brillaven amb una claror sobrenatural. La seva veu sorda anava pujant de to i adquiria vibracions de cristall. Era un cant de cel que escoltàvem aquí a la terra. Rebíem el seu meravellós missatge, embadalits fins al punt que desapareixia tot el que ens voltava. Va ser un d'aquells instants que agermanen els pensaments i lliguen els cors en una emoció única. El romàntic Granados plorava. I els altres estaven subjugats pel cant del gran poeta. En Maragall va ser el primer d'alçar-se per felicitar-lo, emocionat. El capellà ja havia tornat a reprendre el seu aire modest de camperol. I escoltava els elogis amb un somriure bondadós i els ulls baixos. En Verdaguer tenia dues personalitats ben acusades, i corprenedores totes dues. De part de fora, humil, apagat, sense vanitat de cap mena. Molts cops exposava conceptes infantils. Deia que no menjava enciam perquè li feia mal d'ulls, i parlava d'una dona del seu poble que de menjar-ne s'havia tornat cega. El miraves i no sabies què pensar-ne. No es comprenia com aquell home pogués dir coses semblants tenint com tenia tanta força espiritual, una inspiració tan excelsa, un misticisme tan profund i un caràcter tan ferm que no es doblegava per res ni per ningú.
Quantes persones que ja eren eminents o que n'havien d'esdevenir varen passar per la nostra casa! És aquest un dels records més agradables de la meva joventut. Per això em plau tant d'evocar-lo. Reveig Mossèn Cinto Verdaguer amb aquella sotana de color d'ala de mosca, el seu posat bondadós, una mica pagès. En havent dinat, el meu pare li va dir:
—Verdaguer, tindríem un gran plaer que ens recitéssiu alguna cosa vostra.
L'auditori no podia ésser més selecte: en Granados, en Maragall, en Malats, en Santos Oliver i en Manolo Hugué. En Verdaguer no es va fer pregar gens i desplegant el seu talent prodigiós es va posar a recitar estrofes del seu poema «El Canigó». En Verdaguer recitant es transformava. Ja no era el descolorit capellanet d'aire casolà i encongit. Creixia. Es redreçava. Els seus ulls apagats brillaven amb una claror sobrenatural. La seva veu sorda anava pujant de to i adquiria vibracions de cristall. Era un cant de cel que escoltàvem aquí a la terra. Rebíem el seu meravellós missatge, embadalits fins al punt que desapareixia tot el que ens voltava. Va ser un d'aquells instants que agermanen els pensaments i lliguen els cors en una emoció única.
El romàntic Granados plorava. I els altres estaven subjugats pel cant del gran poeta. En Maragall va ser el primer d'alçar-se per felicitar-lo, emocionat. El capellà ja havia tornat a reprendre el seu aire modest de camperol. I escoltava els elogis amb un somriure bondadós i els ulls baixos.
En Verdaguer tenia dues personalitats ben acusades, i corprenedores totes dues. De part de fora, humil, apagat, sense vanitat de cap mena. Molts cops exposava conceptes infantils. Deia que no menjava enciam perquè li feia mal d'ulls, i parlava d'una dona del seu poble que de menjar-ne s'havia tornat cega. El miraves i no sabies què pensar-ne. No es comprenia com aquell home pogués dir coses semblants tenint com tenia tanta força espiritual, una inspiració tan excelsa, un misticisme tan profund i un caràcter tan ferm que no es doblegava per res ni per ningú.
Quan arribàvem a Raixa, tothom s'escampava pel jardí. El meu pare col·locava el cavallet davant de l'escala, que era el motiu que pintava. En Mir es perdia de vista cercant els llocs més solitaris, perquè el deixessin en pau i no el destorbessin. En Ribas se n'anava per les seves i la meva mare treballava a prop del meu pare, però un tema ben diferent, per tal de no deixar-se influir, com deia ella. L'única que no feia res era jo. De primer, voltava una estona pels jardins. M'agradava respirar l'aire humit que es desprèn dels parcs solitaris. Després me n'anava una estona a veure com pintava el meu pare.
—Ara arriba la claror que em mancava —deia ell—. Veus, tu també hauries de pintar, Maria. Això et distreuria força.
—Però si vostè no me n'ensenya! —contestava jo.
—Això s'aprèn sol. Copia. Primer et costarà, però es l'única manera d'aprendre'n i d'assolir una personalitat.
Jo m'ho escoltava distreta. Es veu que no hi tenia tirada. I al cap d'una estona, veient que el meu pare, lliurat per complet a la seva tasca, no tenia ni esment de la meva presència, desapareixia. Entrava a la casa. Allí tenien la llar de foc encesa. Una llar amb una campana grandiosa, on podien aixoplugar-se tot el personal de la casa i els forasters que arribaven. Cremaven soques d'olivera, o més ben dit, oliveres senceres. Els seients eren de pedra, i perquè s'hi estigués més calent els cobrien amb pells de be, gruixudes, toves i blanes com coixins de ploma. Jo m'asseia vora el foc i llegia. Molts cops em feien companyia els amos i em donaven conversa. Els pagesos mallorquins eren afectuosos i amables, sense servilisme. Tenien una senyoria innata que no es compra ni es ven, ni té qui vol. Se n'ha de venir de mena, que hauria dit el meu pare. La seva conversa, sempre noble encara que el tema fos senzill, sonava en aquella parla pura, gens vulgar, filla d'esperits selectes. Em contaven d'una manera poètica —sense adonar-se'n— la seva vida simple. Els estalvis que havien fet aquell any, la collita de la taronja, que es presentava abundosa; el proper casament de la seva al·lota. Ho deien tot amb una veu musical, falaguera i dolça que feia goig de sentir.
A entrada de fosc, arribaven les collidores de taronges amb els cistells curulls. La flaire de taronger sostenia arreu: era olor de pagesia, barreja de llenya i de fruita madura, de pa que es cou en el forn i de l'herba humida que jeia vora l'escó.
Han passat molts anys i encara, quan hi penso, crec respirar aquell aire de la serra i recito per a mi els versos del gran poeta mallorquí Joan Alcover que d'una faisó tan bella va saber descriure l'encant meravellós de la seva benvolguda terra.
Sanitosa flaire
de la pagesia;
llumenaret blau
que l'ànima atrau
de la minyonia...
sou l'exquisitesa,
sou l'encantament
on l'ànima hi sent
de la pàtria mia.
Al cap d'una estona, compareixien el meu pare, la meva mare, en Ribas i en Mir. Arribaven amb les mans a les butxaques, morts de fred. I seien vora el foc. Les acollidores al·lotes, joves i rialleres, feien broma amb en Mir i amb en Ribas. En Mir, sentint-se inspirat, començava una cançó que elles contestaven, tot d'una. Aleshores s'hi ficava en Ribas i les al·lotes contestaven amb una altra estrofa improvisada. Tenien un admirable do per a la improvisació aquelles poetesses dels camps florits de Mallorca. Les rialles ressonaven dins la cuina patriarcal, mentre el sol es colgava darrera la moradenca serra.