Edicions Proa - 2003 - Barcelona
A Santa Eulària
Pensant amb vostres martiris,
oh Eulària, ramell de lliris,
m'oblidí del meu dolor;
i de vostres improperis
li rajaren refrigeris
a mon cor.
D'aqueix cor que amor respira
Feu-ne avui la vostra lira
Per cantar-vos un diví,
Lo que sol cantar l'alosa
A l'estel que amb dits de rosa
La finestra obre el matí.
La Perla
Mater pulchra, filia pulchrior.
"Si hermosa és la mare, més n'és la filla".
De la terra i de la mar
a l'amorosa besada
nascuda Barcino un jorn
s'asseia en la verda platja,
fent del Tàber escambell
de Montjuïc en la falda.
Amb les ones de la mar
ja de petita jugava,
com amb les crins del lleó
l'amazona que el cavalca.
Les ones vénen i van
joguinejant a ses plantes:
tot anant i tot venint
una petxina hi deixaven.
Barcelona ja la cull,
ja en desclou l'hermosa capsa:
hi troba una Perla a dins
que en son cor gelosa guarda,
guarda la Perla en son cor,
i la petxina la llança.
Oh poble de Sarrià!,
tu sortós l'has aplegada,
i com un cèlic present
la posares en ta adarga:
la petxina és ton escut
i la Perla santa Eulària.
IV
Veient acostar les flames,
també recula Dacià:
la tanca dins una tina
que té sagetes per claus,
tota encordada de glavis
i ganivets de dos talls.
Baixada de Santa Eulària,
tu la veres rodolar
d'un abisme a l'altre abisme
per aquells rostos avall,
deixant per rastre en les herbes
un bell rosari de sang.
—On es Déu que no l'ajuda?
—tot rient diu-li el tirà.
—És en mon cor —respon ella—;
no veus tu que em va ajudant?
—Doncs perquè el tingues per sempre
a la vora i abraçat,
de Jesús amb la ignomínia
tu la Creu compartiràs;
mes, com Ell, fora muralla;
no deshonres la ciutat-
I esglaiada Barcelona,
com un rebuig veu llençar
amb sa joia de més vàlua
lo que el món té de mes gran.