Perifèric Edicions (Catarroja), 2012
Vivia i parlava com si tot fos convertible en lletra escrita. Així recordo Gil de Biedma.
Després, a l'inici dels anys setanta, l'Oro del Rhin va ser el local on, cada dijous, ens reuníem els grups de teatre independent de Barcelona i Comarques. Recordo que, en una de les taules hi solia seure l'escriptor Sebastià Juan Arbó, sempre voltat de papers i llibres. Abans de la nostra reunió dels dijous, l'amic Xavier Fàbregas i jo anàvem a dinar a un petit restaurant que hi havia prop de la catedral. A les quatre anàvem al Cafè per a la reunió. Entre els assistents, hi havia Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, Jordi Dodero i altra gent procedent dels grups de teatre independent de fora de Barcelona. Tot plegat formava part d'allò que Xavier Fàbregas va anomenar "Acció Comarcal" en alguns dels seus articles, recollits posteriorment als volums monogràfics que li ha dedicat l'Institut del Teatre. D'aquelles reunions va sortir una col·lecció de teatre portada per nosaltres mateixos amb el peu editorial de la mallorquina Editorial Daedalus. Quan vam veure que el nostre grup no podia assumir les despeses inicials de l'empresa, la vam passar a Edicions 62, que la va assumir mantenint el nom que nosaltres havíem posar a la col·lecció: "El galliner". Fins avui, aquesta col·lecció ha publicat una gran quantitat de títols. La primera peça teatral publicada va ser Cel·la 44 (Cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller). N'he parlat en un text anterior. També vam projectar una revista en col·laboració amb una associació de grups amateurs que es deia FESTA i que presidia l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop, pare de Montserrat Roig, una iniciativa que no va prosperar. Encara conservo la galerada d'un article que vaig escriure sobre L'héroe, de Rusiñol. I quan l'Oro del Rhin va ser clausurat, les reunions van prosseguir a les Granges Maldà, dins les galeries comercials del mateix nom.
Després, a l'inici dels anys setanta, l'Oro del Rhin va ser el local on, cada dijous, ens reuníem els grups de teatre independent de Barcelona i Comarques. Recordo que, en una de les taules hi solia seure l'escriptor Sebastià Juan Arbó, sempre voltat de papers i llibres. Abans de la nostra reunió dels dijous, l'amic Xavier Fàbregas i jo anàvem a dinar a un petit restaurant que hi havia prop de la catedral. A les quatre anàvem al Cafè per a la reunió. Entre els assistents, hi havia Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, Jordi Dodero i altra gent procedent dels grups de teatre independent de fora de Barcelona. Tot plegat formava part d'allò que Xavier Fàbregas va anomenar "Acció Comarcal" en alguns dels seus articles, recollits posteriorment als volums monogràfics que li ha dedicat l'Institut del Teatre. D'aquelles reunions va sortir una col·lecció de teatre portada per nosaltres mateixos amb el peu editorial de la mallorquina Editorial Daedalus. Quan vam veure que el nostre grup no podia assumir les despeses inicials de l'empresa, la vam passar a Edicions 62, que la va assumir mantenint el nom que nosaltres havíem posar a la col·lecció: "El galliner". Fins avui, aquesta col·lecció ha publicat una gran quantitat de títols. La primera peça teatral publicada va ser Cel·la 44 (Cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller). N'he parlat en un text anterior. També vam projectar una revista en col·laboració amb una associació de grups amateurs que es deia FESTA i que presidia l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop, pare de Montserrat Roig, una iniciativa que no va prosperar. Encara conservo la galerada d'un article que vaig escriure sobre L'héroe, de Rusiñol. I quan l'Oro del Rhin va ser clausurat, les reunions van prosseguir a les Granges Maldà, dins les galeries comercials del mateix nom.
Després d'un parell de setmanes sense escriure res, em vull referir a un penós episodi viscut per la Sandra, la filla discapacitada de l'Anna, i per la mateixa Anna. La Sandra va ingressar a l'hospital de la Vall d'Hebron un dimecres per sotmetre's a unes proves mèdiques destinades a detectar l'origen dels trastorns digestius que l'afecten des de fa prop d'un any. Ja instal·lada a la petita habitació de l'hospital, de seguida es va adonar que la persona amb qui l'havia de compartir era una senyora que, segons els parents que feien torns per acompanyar-la, tenia vuitanta-set anys. Es tractava d'una malalta en fase terminal, ja inconscient i que, un parell de dies més tard, va començar a rebre injeccions de morfina com a únic tractament. La Sandra, que s'ha resistit sempre a veure l'agonia dels avis que ha perdut aquests últims anys, va haver de conviure per força amb una situació que per a ella resultava traumàtica. Durant les nits, vetllada per la seva mare o per una amiga uruguaiana que li fa de cangur, va poder dormir molt poc. La llum pilot dels lavabos compartits s'encenia i s'apagava constantment, les infermeres entraven i sortien de la cambra amb no menys freqüència, i per als àpats de cada dia, l'Anna no va aconseguir, malgrat la seva insistència, que la dietista eliminés allò que la Sandra no pot digerir. En la majoria dels plats hi abundava, per exemple, la pastanaga, que la Sandra no tolera. Al cap d'un parell de dies, se li va programar un TAC. Hauria estat normal i beneficiós per a la Sandra, fer-li amb sedació i a primera hora del matí, que es quan els facultatius inicien aquestes proves, però no va ser així. Van dir que li farien a les quatre de la tarda i l'Anna va haver de convèncer la Sandra que no esmorzés ni dinés, cosa difícil tenint en compte la seva deficiència. La Sandra es va posar cada vegada més nerviosa en veure que passaven les hores, que altres malalts sortien a fer-se proves i que a ella no li tocava. No la van cridar fins a les sis de la tarda. Prèviament, un altre malalt s'havia ofert amablement a cedir el seu torn, però els facultatius no en van fer cas. La Sandra havia tingut ja un petit accés de còlera, que va descarregar contra la seva mare, que era qui tenia més a prop, tot i que després, en adonar-se del que havia fet, no deixava d'abraçar-la i amanyagar-la. En el moment de la prova, els nervis la dominaven, no la van sedar i no va tolerar que volguessin injectar-li el contrast ni prendre's un líquid que tenia un sabor per a ella estrany o desagradable. Li van fer el TAC prescindint d'aquest líquid i del contrast en vena. Van fer constar que "la malalta no col·labora". Quan va tornar a l'habitació, les infermeres li van impedir l'accés. S'havia mort la senyora que l'ocupava i calia esperar els portalliteres que s'enduguessin el cos.