Edhasa - 1982 - Barcelona
Molta gent va anar al cementeri de Montjuïc, on l'Ajuntament li havia fet l'ofrena d'una tomba.
No hi hagué discursos. Només el seu amic entranyable de joventut Lluís Valeri no va poder resistir dir-li en veu alta unes paraules emocionades de comiat. Un home va posar un gran esqueix d'un llorer que el mateix Mossèn Cinto havia plantat a Folgueroles.
Al peu de la làpida de marbre blanc hi són esculpits aquests dos versos de Chora:
Aquesta gràcia de la terra
no creguis que amb la mort hagi acabat.
Des d'allà mateix es veu una llenca de mar: a la ratlla de l'horitzó el mar blau es confon amb el cel blau.
Li agradava especialment portar-me a passejar per la Barcelona vella, la de la seva infantesa, la que ell estimava més: Santa Maria del Mar; el barri de Ribera; els carrers del voltant del de Mercaders, on ell havia nascut; la Catedral, per ensenyar-me el cap del gegant Matamoros. També em portava a veure les festes tradicionals, com el Corpus; des del balcó de can Manuel Basté (advocat de la família Sagarra i nebot de Lluís Duran i Ventosa) es veien perfectament els gegants.
Una imatge que tinc ben present es la del dia que va acabar la Guerra Mundial: em va ensenyar la portada de La Vanguardia, que ho anunciava amb lletres ben grosses. Estava molt eufòric.
El meu pare no em renyava mai. Sempre em va tractar amb tendresa gran. En moltes ocasions ell sabia que m'havia de renyar, i no s'atrevia. Em va tolerar força coses. Jo era per a ell una mena de peça que no encaixava i no sabia gaire què fer-ne. I és que quan no tenia més remei que fer de pare es trobava molt incòmode, perquè no en sabia.
Recordo molt bé la imatge d'en Soler Vicens, assegut al costat del meu pare al sofà i els papers de La Divina Comèdia omplint aquella tauleta baixa del despatx. Quan escrivia comèdies, es passejava llegint en veu alta els diàlegs, per veure si quedava bé. Imitava les diverses veus dels personatges.
Però la imatge més freqüent era veure'l a la taula de l'escriptori treballant. Jo anava per terra, jugant amb els soldats de plom i el tren, i mirava les cames que li sortien pel costat de les potes.
El despatx i la biblioteca ocupaven una habitació espaiosa que, alhora, era saló d'estar. Les llibreries de fusta noble arribaven fins al sostre i eren plenes a vessar. Unes rengleres de llibres lluïen unes enquadernacions opulentes, amb nervis, relleus, lletres d'or i unes pells que es feien acariciar. Una fotografia d'Ortega, dedicada; una terracota: el cap d'una noia modelat per les mans del pare de la Mercè; la Moreneta, del joier Ramon Sunyer, i d'altres objectes trencaven la monotonia dels lloms. En un racó, un secreter magnífic del XVIII i sobre un peu ben alt de fusta, el cap del poeta: un bronze de Llauradó, especialment càlid perquè va saber captar l'expressió nostàlgica i reposada, intel·ligent i de raça, carregada de personalitat i amb molta força de Josep M. de Sagarra. Un dia, en Joan i jo, el vàrem disfressar: un barret inclinat com el d'en «Bogie», arracades de cireres a les orelles, ulleres fosques i un mocador vermell tapant-li aquella boca de llavis fins. Coses dels disset anys...
Acluco els ulls i encara el veig assegut en una cadira amb braços i escrivint amb l'estilogràfica -bolígraf?; mai, per Déu!—, negre sobre blanc. La taula és anglesa i durant uns dos-cents anys, pel cap baix, hi han fet bona lletra successives generacions deis Sagarra. Porta americana i llueix corbata de seda amb un estampat clàssic; sempre vestia així, encara que no hagués de rebre ningú. El cap el té lleugerament inclinat sobre l'espatlla esquerra. Quina testa més excepcional! I són el crani i el nas els que sobretot donen una força extraordinària al conjunt, blanc com el mató. No és pas el color de pis dels qui no els toca mai l'aire, ni el color apergaminat dels serenos o dels tomàquets o dels qui no reben mai el sol; és més aviat una mena de color marfil amb un punt rosat, d'una delicadesa gran, com els clatells d'aquells éssers venerables i reposats que decoren la Cambra dels Lords o com l'entrecuix molsut d'una pubilla de pagès. De jove exhibia ja una calvície descarada que l'envellia prematurament i li afegia un accent inquietant; ara, un serrell de cabell nevat és el contrapunt i l'acabament d'un crani perfecte, afinat. El seu cap no era un mingo que denunciava la tensió dels angoixats ni la bola lluent dels suadors ni la closca abonyegada de la majoria; el seu cap només podia ser el d'un home important, el d'un senyor. La boca s'afinava com si fos un tall de navalla; els llavis s'endevinaven per una lleugera pinzellada acolorida. El coll era completament dissimulat per un sotabarba generós i bossut. La mirada era tranquil·litzadora, bondadosa, penetrant, encesa per una energia interna. El nas era la peça definitiva i la que lligava el conjunt donant-li una categoria infreqüent.
En Joan li va fer saber a l'alcalde que el seu pare volia un enterrament senzill: sense música ni guàrdies. Porcioles va dir que sí de tot, però va fer el que li semblà.
A la plaça de la Bonanova hi havia una gernació imponent. I és que durant la llarga malaltia s'havia anat creant un clima dramàtic. Tota la premsa de Barcelona, diaris i revistes, va dedicar-li el dia de la mort i l'endemà un nombre de pàgines mai no consagrades a ningú. A més, escriptors castellans com Aleixandre, Pemán, Calvo Sotelo, Eugenio Montes, Fernández Almagro, Lope Mateo, etcètera, van publicar articles molt elogiosos.
El cos de Sagarra, dins la caixa descoberta, estigué exposat a la seva biblioteca, just on hi havia la taula sobre la qual havia escrit tantes obres. Hi va desfilar una quantitat de gent impressionant. Jordi Carbonell, potser pel que havia llegit sobre l'enterrament del seu pare a El Poema de Montserrat, va preguntar: «On és la senyera?» Jo vaig presenciar com un pare aixecava pels colzes el seu fill petit, i amb emoció va dir-li a cau d'orella: «És l'últim poeta popular de Catalunya!».
Al carrer, un tipus anava apuntant el nom de tots els «traïdors» que hi eren presents! Quines coses passen en aquest país! I quan un escriptor conegut li va preguntar què feia i aquell «almogàver» li ho va dir amb orgull evident, aquell va replicar-li: «Doncs ja m'hi pots incloure».
Per raó que el domicili i la parròquia són veïns, el cap de cerimonial de l'Ajuntament va tenir la pensada que abans d'entrar a l'església, tots els presents, seguint, el taüt, donessin una volta a la plaça de la Bonanova. L'alcalde Porcioles hi havia portat la Guàrdia Urbana de gala i muntada a cavall, i també la Banda Municipal.
Es van repartir dues classes de recordatoris: les autoritats reberen el bilingüe —el poema no havia estat traduït— i el poble, el català. La Mercè i en Joan havien triat un vers inèdit:
Si has clos els ulls d'aquell que tant volies,
sents la fredor i la calma de la neu,
però, a mesura que se'n van els dies,
el mort viu i respira dintre teu.
I la memòria va pintant la imatge,
i en dir el seu nom el trobes més sonor,
i la barcassa de l'etern viatge
el lliga encara més al teu amor.