PAM - 1978 - Barcelona
La nau central, que abans servia per a fer entrar els carruatges -el seu avi matern es dedicava a la compra i venda de cavalls per compte d'altri-, és gèlida a l'hivern. Ara en ple estiu, hi corre l'aire, un aire fresc. En aquesta nau separada per dos envans que donen a dues cambres, en Fuster s'hi passa hores. En un petit racó, entre la cambra que té farcida de llibres, il·luminats per focus que encén si convé, i el menjador -on, quan hi ha visites, només entra per anar a buscar les begudes-, en Fuster hi ha reduït tota la seva vida de treballador incansable. Una màquina més aviat rònega- que vols que la canviï, dona?, a mi en fa el seu fet, em diu-, és damunt d'una tauleta molt petita. És una màquina portàtil, desgastada per l'ús. El corrent d'aire que s'esquitllava per la porta feia voleiar una cortina de randes amb una cinta blau cel. La cortina és esgrogueïda pel pas del temps i no arriba a terra. Per sota, s'hi escola un tènue raig de llum. La casa tira a fosca, també el carrer. Mentre esperàvem que en Fuster acabés de vestir-se, un cap de dona sorgí pel darrera de la cortina. Duia un cistell de mercat.
-Que no hi és en Juanito?
Vam fer que sí; la dona no se'n va voler anar. Els seus ulls resseguien els cables i la càmera. Una certa emoció d'escenes imprevistes s'escolava pels seus ulls.
El sostre de la nau és barroc, policromat. En Vicent Andrés Estellés venia amb nosaltres i ens va dir, molt disgustat, que en Fuster volia fer rebaixar el sostre.
-És que a les nits et geles, aquí. Sobretot a l'hivern.
Les parets són plenes de quadres, de dibuixos, de pintures. Hi ha tot un tros ple de taques; han quedat com vetes d'humitat que arriben fins a baix.
-La dona de dalt -ens explicaria després en Fuster-, que es va deixar les aixetes obertes. Sort que la vaig trobar.
-On era?
-A l'església, on vols que sigui?
En un dibuix, es veu un Fuster prim i amb el nas d'ocellot. El comparo amb la figura d'ara i m'adono que abans, aquest nas era més agressiu, menys segur. Ara, tot el cos d'en Fuster ha adquirit una certa seguretat: fa panxeta i un inici de papada li tapa gairebé tot el coll. Passeja la seva figura per entre els seus paperots, revistes disperses, fitxes desordenades, llibres amuntegats. Tot plegat fa l'efecte d'un desordre una mica estudiat; en realitat cada paper, cada llibre, cada fitxa és controladíssim pel seu amo. Contínuament fa referència, en converses i als seus escrits, a citacions erudites que només una extraordinària memòria, ordre mental i les fitxes, sempre a l'abast, poden fer possible. Al passadís ombrívol, ple de prestatges de fusta granolada, hi ha uns arxivadors grisos, metàl·lics.