El carrer on viu en Villalonga és estret, una mica sinuós. Grans portalades a cada costat, amples i austeres escales, la cisterna, les plantes de fulles verdes i allargades. Són les cases senyorívoles de Palma, d'una senzillesa quasi monacal. Als murs, encara hi ha les barres on es lligaven els cavalls. Aquest és el barri de la Seu, el barri de color ocre i silenciós. Les barbacoes on s'apilen turistes suats i histèrics són lluny. Aquí només el silenci, un clàxon que creua la plaça de l'Ajuntament o el lent compàs d'un cavall. Darrera hi ha el barri del xuetes, els jueus conversos de Mallorca, que, segons la dona d'en Llorenç Villalonga, «són molt devots; nosaltres tenim la mateixa parròquia que ells. Santa Eulalia, i per això ho sabem». Les beates i els capellans amb sotana travessen la plaça de l'Almudaina i els picadors, els gigolós que busquen estrangeres desfermades, es tomben a les platges de la badia de Palma. Les campanes de la Seu interrompen la somnolència de la migdiada.

En Llorenç Villalonga em rep en una sala fosca prop d'una taula on hi ha una safata de plata plena de targes. Em mira amb la boca mig oberta, els ulls inquisidors, el posat cerimoniós. Passem a una altra sala que dóna a un pati sense sol i ple de plantes verdes, l'escriptor, quan mira endavant, té el rostre allargat, aristòcrata. Però el seu perfil és massa agut i tallant. El seu nas és de forma corba i els gestos freds i elegants. La conversa llisca a mig to, entre matisacions, suggerències, entre la ironia i l'amabilitat. La seva dona, Teresa Gelabert, s'asseu en una gran butaca davant d'una taula-camilla i broda un petit mocador mentre segueix el diàleg. La tarda s'esmuny lentament.

En Villalonga m'ensenya el seu despatx, obscur i fred. Al costat d'un crucifix hi ha un retrat seu on sembla un místic. Les mans allargades, com si resessin. Pugem a les golfes; hi ha habitacions amples, emblanquinades, plenes de llum. Contrasten amb la penombra dels salons de la planta principal i amb la humitat dels patis interiors. Les golfes són orientades cap al migdia i quasi sempre hi toca el sol. Silenci pel damunt dels terrats de les cases senyorials i les cúpules de la Seu. Veig roba blanca estesa. Un gat negre desapareix entre ombres. El sol s'allunya del mar, de la taca blava, estàtica i brillant, com un quadre expressionista. La Teresa Gelabert m'assenyala pels terrats les cases de gent coneguda. Em conta històries del veïnat, mentre en Villalonga assegut davant d'una taula austera, on reposa un retrat de l'arruïnat Baró de Keyserling, reposa la seva mà aristòcrata al respatller d'una cadira. Els seus ulls s'allunyen. Ens miren, absents.

A l'altra habitació, la del centre, entre filferros de penjar la roba, hi ha unes anelles i un engronxador rovellat. En Villalonga ha fet esport durant una bona part de la seva vida. Penso en el Misàntrop, quan un dels personatges diu que no hi ha res comparable amb l'esport, ni amb les dones. És la mitificació del perill, del risc personal, l'ànsia de l'aventura que encimbellà tota una generació que un dia somià —però de formes diferents— en un món més fort, més segur d'ell mateix. És la mística del risc que en Villalonga ha tractat en obres tan diverses com Bearn, L'Àngel rebel, Falses memòries, Les temptacions, la Lulú, Les ruïnes de Palmira, etc..., és la idealització del circ. És la figura de Sant Sebastià, el símbol en el qual ansia reflectir-se l'Aschenbach de Mort a Venècia. Recordo, mentre passejo amb en Villalonga entre baguls plens de llibres empolsats, els retrats esgrogueïts i les cordes de les anelles avui podrides, allò que un dia ell escriví: «L'heroi, malgrat tot, és bell, és una força de la creació».

Baixem als salons setcentistes per una enlairada escala de cargol. Mentre, la seva dona m'explica que el seu marit és un «dragó de forat», i que, de petit, li agradava molt amagar-se a les golfes amb el seu germà Miquel. Mengem galetes mallorquines i bevem vi dolç de Binissalem. Un gat silenciós reposa damunt els genolls d'en Villalonga. Ens conten que el gat no suporta les visites mal educades, les que parlen fort i fan molt de soroll.

Al saló respires un clima de segle de les llums. Figuretes pastorívoles. Dos tapissos plens de gent i, a cada costat de la xemeneia de marbre, un Tiziano fals. «No és veritat que siguin falsos. També ho són els de Louvre i els del Prado. Jo no tindria mai cap Tiziano fals», diu la Teresa Gelabert molt seriosa, mentre albiro als seus ulls d'aiguamarina un toc d'ironia. Un teló, com si fos d'un escenari per a nens, tapa la xemeneia, decorada amb motius florals. Mentre parlem, observo el pati ple de geranis i la palmera que despunta per damunt de la paret que separa la casa amb la dels veïns. És la palmera de Donya Obdúlia, de Mort de Dama, aquella dona que va representar la rància aristocràcia mallorquina. Les campanades del rellotge del rebedor es confonen amb les de la Seu. Un cotxe de cavalls passa lentament. La conversa llisca suau, perquè en Villalonga no polemitza, no discuteix. Amant de la teoria dels contraris, sempre s'ha sentit atret pel segle XVIII, per França, per «l'ordre dins la tragèdia». En Villalonga es rifa de l'antiguitat de les nissagues, però tot el que fa referència al segle XIX li sembla massa «nou». Fill d'una maonesa culta i d'un cosmopolita, li sap greu no saber-ho tot i argumenta que per a ell «catàstrofe» vol dir «final». Sovint diu que no sap una cosa o que no sap què dir-me, i després opina. Quan li dic que la seva obra agrada els joves que són als antípodes de les seves idees i de la seva classe social, somriu. Al capdavall, com Don Toni de Bearn, creu que totes les idees són susceptibles d'infinites possibilitats d'interpretació... Com ho és aquesta entrevista, a la qual, segons en Villalonga, jo puc donar-li un to, i segurament també el seu contrari.

Prop de la casa de Binissalem hi ha un carrer dedicat a en Llorenç Villalonga de Tofla. Deixem la casa i anem més al nord. Arribem a «Can Gelabert», la possessió de l'avi de la Teresa Gelabert. És una casa encara més gran, quasi enrunada. La part del darrera és plena de brossa, de males herbes; les parets ennegrides pel temps. El celler, quasi enderrocat, amb bigues corcades, que cauen a poc a poc. Herbes, pedres, trossos de fusta tot enderrocat i apilonat dins l'edifici. La tina també estava corcada. Dins de la cava hi havia una escala tallada en pedra, que comunicava amb una mina subterrània que donava al pou. Tot tenia un aire misteriós, d'enigma, de desolació. Abans l'avi de la Teresa Gelabert era l'amo de mig poble i vivia de les vinyes. Avui, segons la Teresa Gelabert, el «turisme ho ha desfet tot». Les ametlles no les recull ningú, i un any es moren amb les gelades, i l'altre, perquè es podreixen als arbres. Les ametlles i el vi de Binissalem donaven prou per viure i tenir petits luxes aristòcrates rurals. A la paret del davant de la casa hi ha un pati típic mallorquí.

En el pati de Can Gelabert, humit, hi ha plantes verdes de totes menes i formes. Enfiladisses, cactus. La cisterna l'encapçala una figura de pedra que representa un lleó, i a sota una sirena amb una serp a les mans. Fa anys, van tallar els pits a la sirena immoral. Ara es veuen dos forats en el seu cos. Quan sortim de la possessió, en Villalonga, que semblava absent, diu que les cases enrunades el deprimeixen.

Al cap de dos dies anem a Binissalem amb el matrimoni Villalonga; amb el seu cotxe, un Renault, una enorme carrossa negra de matrícula dotze mil i amb cinc seients darrera. Hi ha uns vidres que separen el compartiment del xofer. La Teresa Gelabert no vol un cotxe sense vidres. Per la seva alçada sembla un cotxe de morts. Per pujar-hi hi ha dos esglaons, i un cop a dins fa la impressió d'anar entronitzat. Mentre anàvem per Ciutat la gent ens mirava. Binissalem, que ha inspirat en part, juntament amb les terres seques i més abruptes de Tofla, el món geogràfic de Bearn, és a 22 quilòmetres de Ciutat. La carretera és plana i la voregen oliveres i ametllers. El xofer no va parlar en tota la tarda. Amb ell hi anava la cambrera, germana del xofer. Semblaven dues ombres, silencioses, discretíssimes, eficients. Com dos mobles que es movien, feien tot el que calia: arreglar la casa mentre la Teresa Gelabert ens ensenyava el jardí, fer el berenar, servir-lo, rentar els plats, tancar finestres i portes i asseure's en un racó obscur esperant l'hora de marxar. Com madó Francina a Bearn.

Entrem en una sala allargada i obscura, plena de balancins mallorquins. Al menjador, hi ha ceràmica penjada. A dalt, hi ha un altar entre dues habitacions. Quadres negres, romàntics, omplen les parets. Al seu despatx, damunt la «clasta del lledoner», on parlen els criats a tota l'obra d'en Villalonga, s'exhibeixen armes medievals; la seva «retòrica» és la de la mort cos a cos. Divaguem sobre els combats en naufragis medievals. En una vitrina, hi ha la Summa Theologica. Junt amb d'altres llibres que eren a l'índex, la hi va llegar un oncle capellà. A la biblioteca hi ha Azorín, Campoamor, Pío Baroja, alguns volums de medicina. Baixem al jardí ple de xiprers. A terra, hi ha fulles mortes, flors seques marcides. Penso en Don Toni de Bearn, el vell escèptic liberal, raonable, indiferent, enemic del romanticisme, defensor de la contenció. Com en Villalonga, entre sant Tomás, les armes medievals, Baroja i l'altar. Impossible d'esbrinar com és, igual com les imatges reflectides en un mirall: «D'aquestes persones que mai no s'han tancat només en un sol sistema, potser per no prescindir de cap aspecte de la veritat».

Sí, jo vaig pensar en Don Toni de Bearn quan deixàvem Binissalem, i, entronitzats en el vell Renault, tornàvem a quaranta per hora cap a Palma. La mà d'aquest vell liberal que ha conservat les formes per a dir la veritat, preocupat per l'apocalipsi final, descansa per la finestreta del cotxe. Mira les seques oliveres, els ametllers com moren, perquè la mà d'obra ha preferit els guanys del turisme a la pobresa del camp. I recordo el final de Falses memòries, que diu que el símptoma més sospitós del nostre temps, potser el més greu, és haver perdut la facultat de riure. Els seus ulls s'empetiteixen, observen, aguts, aquesta Mallorca canviant, desllorigada, transformada per forces estranyes. Els seus ulls insinuen una lleu ironia i somien encara en l'Arcàdia impossible de tot un món que, per sort, no tornarà mai.

Sota una gorra de plat que es va comprar a Bilbao aflora el cabell. Pla ja deia a El quadern gris que el seu cap es mantindria poblat fins a la mort. Sembla que ho va preveure, quan era un nen, un barber del carrer de Cavallers de Palafrugell i sembla, també, que la seva profecia es complirà. Mira de reüll, amb recel i parsimònia, i els seus es tanquen en una escletxa estreta i plena de vivacitat. Els seus llavis són prims i sempre somriuen; és curiós com es mouen harmònicament amb el tarannà dels ulls. Aquests, sota unes celles arquejades i curtes, esclaten de vegades plens de passió. La seva cara és de moix, amb un no sé què de selvàtic i misteriós. Contempla les coses amb una passiva però tenaç agudesa. La boca, si en Pla riu, omple tot el rostre en profunditat, i les seves faccions es contrauen de manera ostensible. Crec que, a en Pla, li deu costar molt de dissimular –si alguna vegada ho ha fet- la seva angúnia davant les persones que no li agraden. Perquè els trets de la seva cara es couen indistintament, traïdors als seus sentiments, mai estranys a la vida externa. Les mans d'en Pla? Crec que les seves mans denuncien, al contrari de la cara i del cos, el lent i feixuc trajecte d'un escriptor. Són fines, petites i del tot expressives. Però alguna vegada, ignoro per quin motiu, sembla que les vulgui amagar...