Viena / Columna (Barcelona), 1994
A les acaballes dels temporals espectaculars, amb pluja abundant, sobretot si havien descarregat a les capçaleres del Mèder o del Gurri, sortíem de casa per veure com baixava el riu. El cel, llòbrec, on encara refulgia algun llamp, afegia un to tètric a l'espectacle de l'aigua follament desbocada. Arrabassant tot el que trobava pel camí, fustam, mobles, animals. Tot ho havíem vist baixar pel corrent enfurit. S'encallava un instant damunt la resclosa del Llobet, sota casa, per rodolar impetuosament aigua avall i riu enllà fins qui sap on. Contemplàvem al·lucinats la riuada, que ho doblegava tot al seu pas i sobreeixia de la riba inundant la pollancreda del Molist i embotint el canal del Llobet que, no engolint la massa d'aigua que li arribava, convertia la vorada paral·lela al riu en una nova resclosa que tornava l'aigua sobrant al curs esbojarrat del Gurri.
Pel color que prenien, sabíem d'on provenien les aigües de la riuada. Blanquinoses del cantó de Muntanyola i amb to de sanguina de les terres vermelles de l'indret de Taradell. Totes embogides igual, totes suggerint drames, amb l'eloqüència de tot el que vèiem arrossegat pel corrent vertiginós que s'esmunyia davant nostre.
Els pagesos, coneixedors experimentats dels canvis del temps, el predeien amb una ullada experta al contorn de les serralades que volten la Plana de Vic. Un cap de núvol al Castell de Gurb, era pluja segura. També amenaçava pluja la Processó d'Arbúcies, una nuvolada que vèiem arrapada al Montseny. Sabien del torb al Pirineu quan l'acumulació de núvols prenia, cel amunt de l'horitzó, la mateixa silueta de la imposant i llunyana serralada. En ocasions, una rara alenada, un fresseig de fulles, un fregadís a l'aire, quasi imperceptible, era prou per anunciar-nos un canvi de temps.
Tinc presents impressions que encara avui m'estremeixen com si les visqués de nou. Els espectaculars temporals d'estiu.
Aquell ràpid i incomprensible ennegriment del cel. Denses nuvolades negres esquinçades pels llamps. La buidor solemne entre llamp i tro. L'esgarrifós esclat de llum amb l'espetec eixordador que fins feia tremolar els murs i vibrar tots els vidres de les finestres. Entre aquell terrabastall espectacular, s'obria pas el so insistent del «toc a bon temps» de les campanes de la ciutat. Era com un clam d'impotència, fent encara més tètrica l'hora tempestuosa que, esporuguit, passava dins les acollidores parets del Cantarell.
El que em trasbalsava, encomanant-me una angoixa quasi invencible, era el que els pagesos anomenaven «el vent de la fam». Era un vent de ponent, càlid, que ho assecava tot i tot ho recremava. Les collites es perdien si aquella alenada abrusadora durava massa dies. S'emparava de l'ànim de les persones una sensació d'asfíxia. Com els sembrats, també patíem aquelles urpades de foc que enrarien l'aire i els ànims. Les tempestes, per espectaculars que fossin, acabaven donant-nos el benefici de la pluja —sempre que no descarregués una pedregada—. Però el «vent de la fam», subratllava la impotència de l'home, i devastava les collites. No hi havia «campanades de bon temps». Només les alenades roents, assolant els camps i filtrant-se por totes les escletxes, omplint-ho tot d'una xafogor asfixiant.
En alguna ocasió, la vaca majestuosa o l'euga nerviosa i sanguínia, s'havien de quedar a l'estable. Estaven prenys.
Tothom a la casa esperava amb els nervis a flor de pell el naixement. Vedell, vedella, poltre o pollí. Des de la porta de la cort, assistíem al part. Els homes i les dones de la casa, convertits en llevadores, aparellaven cordes i a voltes ternals, per ajudar l'animal a parir. L'animaló nounat, ben fregat amb un manat de palla, ja ben eixut, jeia cap-viu i provava d'alçar-se. Era sorprenent veure com, al cap de ben poc, es posava dret, amb un tempteig vacil·lant de passa.
Aquest obrir els ulls als prodigis de la naturalesa i de la vida, és un benèfic entrar al món misteriós de l'existència. Entrar-hi amb els ulls i el pensament. Sentir l'esgarrifança d'una fonda veritat viscuda. Capir-ne, ni que sigui intuïtivament, tota la grandesa. Les nostres mirades, atentes a tot allò inesperat i corprenedor que teníem davant, no vèiem femta ni sang. Només la pregonesa dels ulls de la vaca. La testa entregirada per poder llucar el vedell amb un esguard melangiós i meditabund, d'una profunditat quasi humana.
Pollins i poltres també s'alçaven ràpidament, amb aquell caparró estilitzat, i un joc de potes que semblaven massa llargues i trencadisses. Ben aviat les noves criatures s'amorraven a les metes de la mare amb goluda diligència, creant una estampa pictòrica de vida i d'una joia íntima, intransferible, omplint la penombra de l'estable d'una aura vital i lluminosa.
Al pis superior de la masia, anomenat el «dalt més alt», hi havia el graner. En una estança, tancada sempre, hi havia les lloques que covaven. Quan els pollets havien sortit de l'ou, la masovera els duia a baix dins un cistell. Aquells petits i sedosos animalons, piulaven tímidament, arraulits a un racó del cistell. Agafar un ésser tan delicat, tan petit, tan indefens, ens feia aprendre la delicadesa. La mà, tancada just per no prémer massa, i per evitar que el pollet no s'escapolís. Quan el teníem a la mà, venia la cosa més divertida i esperada. Donar-li el primer àpat de la seva existència. Era un treball delicat. Calia obrir-li el bec i ficar-hi un gra de blat, procurar que se l'empassés i ajudar-lo amb un mínim traguet de vi, que li donàvem, directament al bec obert, amb un porró petit. El pollet, a cops de coll, apuntant el bec al sostre, engolia el que li peixíem. En deixar-lo lliure, s'estarrufava content i piulava agraït.
A la roureda hi pasturaven les vaques i també les eugues quan no havien de treballar al camp. A l'era i a l'entorn de la casa, les gallines i els ànecs no paraven de picotejar. El gall empaitava i cobria les gallines. S'estarrufava satisfet després d'aquell fugaç instant. La gallina, resignada, refeia el plomatge amb un brusc i nerviós espolsar-se i seguia picotejant, delerosa, entre l'escàs herbei de l'era i dels camins.
Les vaques pasturaven calmosament. Semblava talment que seguessin l'herba a cops de llengua, una llengua vigorosa agabellant el saborós i natural farratge, com si l'arrenquessin per acompanyar-lo boca endins i cap a la curiosa i ben graduada successió d'estómacs. Les eugues obrien descaradament el morro per dentallar les tiges i mastegar-les goludament. L'escena, idíl·lica i plaent, quedava bruscament interrompuda quan feia irrupció algun tàvec que, incrustant-se en els llocs més delicats, hi clavava el fibló. Era d'una bogeria perillosa l'exaltació de l'animal atacat, corrent sense control, desbocat, per a lliurar-se convulsivament del paràsit. Calia, llavors, arrecerar-se darrere el tronc vigorós d'algun roure per a no rebre l'escomesa de la bèstia enfurida, llançada a una cursa folla.
La roureda, encara avui, és un oasi enmig d'una esplanada de camps cultivats. Un bosc, on, com abans, la piuladissa dels ocells és l'únic que trenca o acompanya el silenci ombriu i frescal del lloc.
Hi vèiem saltironar la puput, treballar incansablement el pica-soques arrapat al tronc d'un roure per a obrar-hi el niu. I petits ocells, quasi imperceptibles, com l'ull de bou, mínima boleta alada. I enllà del cel, majestuós, traçant inacabables cercles, l'esparver, fitant l'aire i els camps.
A l'estiu, les orenetes omplien l'aire amb el seu vol zigzaguejant, inquiet. Planejar breu, nerviós i trencat, a l'encalç dels insectes, acompanyat amb el contrapunt de la xiscladissa alegre i vibrant.
Quan, al caure la tarda, els ocells descansaven en el pentagrama de fils elèctrics, hi escrivien insòlites melodies amb els seus cossos negres en repòs. Era com la música callada del món i de la natura, que entra pels ulls i es converteix en melodia al pensament, quan s'admira amb fervor el do plural de la vida i de la terra.
Els arbres de la roureda no sabien pas res de nosaltres dos, com els camins, el torrent de Sant Julià, els camps i les pollancredes a les voreres del Gurri, que acompanyaven el silenci de l'aigua quieta on deixaven la imatge quan el corrent era deturat per la resclosa desviant l'aigua pel canal del molí del Llobet.
Parlo de quan tot era net. Si havia plogut molt anàvem a veure baixar la resclosa. Aigua terrosa, grisa, ocre o rogenca, segons l'indret on havia plogut. Canviant de colors, impetuosa, arrossegant tot el que trobava. El brogit de l'aigua, en les grans avingudes, esdevenia tètric. A la cara dels pagesos es llegia el dolor per les desgràcies que el riu suggeria amb el patetisme violent de la torrentada.
El riu tampoc no sabia res de tu ni de mi, com els camins o els arbres, que tantes tardes d'estiu acollien els vigatans que anaven a berenar a la font d'en Bruguer o a la roureda del Cantarell. Grans i xics feien via per sota l'era de la casa on comencen els camins del bosc. Nosaltres passàvem les tardes a l'ombra dels roures, però érem els «senyors», vivíem al Cantarell i es veu que la nostra situació social era una altra.
Entre tantes famílies, entre tants infants jugant i corrent, cap coneixença, cap amistat. Els pares enraonaven sovint amb alguns de la seva edat que havien dut la quitxalla a esbargir-se. I, enmig de tantes criatures jo no podia pas somniar, als meus deu o dotze anys, que tu hi fossis. Els arbres tampoc no ho sabien, ni els camins.
Com que no et sabia a la meva època infantil, la teva presència no és per a mi un retorn. Venies d'una altra vida a la meva i fins després no he sabut que t'havies creuat amb mi en els meus dies d'infant. Així s'enllaça amb els retorns el prodigi de la teva presència, donant al pretèrit un ritme de perennitat, vestint l'anècdota, només sabuda, amb un estrany vel de misteri. Un misteri com l'amor que ha anat junyint moments d'ahir i d'avui, estructurant el nostre present on, si ens deixaven volar, aniríem a trobar-nos sota els arbres de la roureda per tenir la presència volguda del nostre ahir, ja preludi, no escrit, del llibre que anem fent full a full, d'un dia, d'un any a l'altre. \
Fins que les aigües del temps se'ns enduguin cap a l'ombra d'uns arbres eterns.
I era aquella mateixa nit que el grup de milicians venien al Cantarell a cercar el pare. El pànic i els més greus pronòstics feren irrupció en l'ànim de tots nosaltres. Encara sento els crits de l'àvia: «Torneu-me el meu fill!», i els de la mare, a penes audibles a través de les llàgrimes. Tots tremolàvem davant el tràgic desenllaç previsible. Un alè dramàtic planava a l'entrada de la masia i a l'escala per on el pare baixava i on l'àvia i la mare l'acomiadaven, qui sap si per a no veure'l mai més.
En Pepet, el masover, amb un gest realment heroic, s'oferí per acompanyar-lo i per fer costat al pare. No sé si els milicians varen dir-ho clarament però en la seva expressió d'assentiment, s'endevinava una frase crua: «Veniu, no vindrà pas d'un».
El pare, a l'Ajuntament de Vic fou interrogat pel cap del comitè, en Freixenet. Va declarar que passava una temporada al Cantarell convalescent. El seu estat d'ànim, en aquell moment, els devia convèncer de debò. Li autoritzaren una trucada al seu metge i amic, el doctor Cosme Rofes, del Partit Socialista. Va abonar les declaracions del pare, fent constar a més la seva integritat com a republicà, demòcrata i catalanista.
Malgrat això, de tornada al Cantarell, «l'auto fantasma» que els conduïa, no va prendre la direcció correcta. Adonant-se'n, en Pepet els ho va advertir i, sigui pel que sigui, varen rectificar el camí i conduïren el pare i en Pepet al Cantarell.
Aquell dia de juliol, diumenge, havíem anat a missa a l'església dels Caputxins, ara parròquia de la Divina Pastora. A mitja tarda, anàvem amb el pare a la font del Bruguer i vàrem trobar-nos el senyor Teodor de Mas, la seva filla Elvira i el seu marit, Joan Traveria, que fou alcalde de Vic des del febrer de 1934 al maig de 1935. Els tres baixaven adelerats el pont de Bruguer fugint de Vic i s'anaven a refugiar a Sau. D'on, ni el senyor De Mas ni el seu gendre, el senyor Traveria no en tornarien. Ells ens assabentaren dels esdeveniments. Vam tornar al Cantarell. Des de casa es veien clarament les columnes de fum dels incendis de temples i convents de Vic.
Tot s'havia capgirat. La placidesa era desordre. La pau era engolida per la guerra. Quasi aïllats del món, en el nostre fràgil refugi, anàvem rebent les notícies, cada cop més esfereïdores, del que passava al nostre país. I més concretament a Vic, on la follia arribava, com a tot arreu, al paroxisme.
El pare, amb els amics vigatans Josep Ylla Català, que vivia amb els seus a La Codineta i Manuel Gros i Raguer, alcalde de Vic des del maig de 1935 fins al juliol de 1936, comentaven l'actualitat a la roureda. Un matí es presentaren els milicians per a endur-se'n Manuel Gros. El temor aparegué, com un sarcasme, en el marc bucòlic del bosc i dels camps de l'entorn.