Editorial La Campana - 1999 - Barcelona
Amb el meu cosí, abans de la guerra, a Barcelona, ja havíem actuat. Ens agradaven els putxinel·lis i la màgia; vam comprar llibres i assajàvem els jocs. Un dia el meu cosí em va fer el joc dels tres gobelets i em va agradar tant que li vaig preguntar on l'havia après, em va contar que el seu pare l'havia portat a la casa d'un tal Partagàs, la botiga El Rey de la Magia, que abans era tota negra, amb esquelets penjants i molt tètrica, però que ja l'havien arreglat i tenia un altre aspecte. Vam quedar d'anar-hi un dia. Així ho vam fer i vam comprar alguns jocs, que en Bucheli ens ensenyava a fer. Mort en Partagàs, la botiga havia estat adquirida per Carles Bucheli, client de Partagàs i excel·lent prestidigitador. Jo havia actuat durant la guerra a diversos llocs en festivals col·lectius, com per exemple al local que havia estat el Centre Catòlic de Gràcia, on hi havia llavors un centre anarquista. També vaig actuar, sempre de franc, a diversos centres d'Esquerra Republicana, al Teatre Bosc, a la Rambla de Prat, i llavors ja sortia vestit de xinès, amb el nom de Wu. En conservo una fotografia que no he ensenyat mai a ningú.
No recordo si va ser en aquella mateixa reunió o en la següent que es va plantejar la qüestió del títol. Cuixart proposà: El Dau. Algú va dir que quedava pobre, i suggerí Dau a l'u. Un altre, comentà: Dau al dos i el compte seguí fins al sis. I jo vaig afegir d'una manera espontània: «al set», sense tenir gens present que era una impossibilitat. I van comentar tots: «Ah, és clar; està bé.» Uns anys més tard vaig descobrir que aquell títol ja existia: l'opuscle surrealista La septième face du dé, de Ribemont Dessaignes. Al començament em volien fer constar com a director, però en saber que hi havia un text en castellà, m'hi vaig negar. Com que Ponç era indiferent en aquell tema de l'idioma, va acceptar de figurar com a director. Va ser Tharrats qui havia insistit en la conveniència d'aquell text en castellà, per por de represàlies policíaques; Puig li va fer costat, perquè tampoc no era catalanista.
Al començament, cada diumenge a la tarda anava al pis d'en Foix. Entre els allà presents vaig lligar més amb el poeta Carles Sindreu i amb aquell Josep Carbonell de L'Amic de les Arts, de Sitges. Foix, a més, parlava sempre d'ell, monologava i pontificava; el diàleg era impossible. Un dia ens va ensenyar un bust que li havien modelat, va posar-li el seu barret i va comentar: «Oi que m'hi assemblo?» Una impressió una mica subjectiva d'aquelles tertúlies va ser el motiu d'una de les primeres proses que vaig fer, amb to irònic. De vegades hi desfilaven altres persones que jo no coneixia. Foix em va obrir un horitzó a la literatura gràcies al seu mestratge i a la seva biblioteca. Sobre art tenia més informació Joan Prats. Foix no deixava mai cap llibre, a diferència de Joan Prats, que era més obert. Per això em va ser més útil. Amb Foix era inevitable de veure't separat per una mena de barrera invisible, però que era infranquejable. Per exemple, Foix sempre em presentava dient «aquest noi que he conegut, que escriu, etcètera». Els versos i els sonets que començava a fer els hi ensenyava cada diumenge; ell m'animava: «Així, així s'ha de fer.» Però el curiós va ser que quan li vaig ensenyar uns sonets força ben clavetejats, ja no em deixà llegir i ell només llegia els seus. Llavors no ho vaig entendre, però més endavant, sí. I és que quan, anys més tard, vaig anar uns dies a casa seva, al Port de la Selva, el vaig poder conèixer a fons, perquè una cosa era veure'l una hora cada diumenge i l'altra conviure-hi tot el dia. Allò em va fer rumiar: en Foix era molt intel·ligent i havia d'estar per damunt d'una sèrie de foteses, però resultava que no, la qual cosa em va permetre d'arribar a la conclusió que l'intel·lectual és molt perillós, perquè té tots els defectes de la gent corrent, però quan critica ho fa amb una mala intenció temible. Igualment, una persona sàvia que tiri pel mal camí és doblement perillosa. La humanitat hi guanyaria si de l'escola sortís més gent honesta que no pas sàvia. Foix deia coses terribles quan no li agradava una persona. El cert era que solia parlar bastant malament de tothom. En aquella depriment postguerra, no podia veure Riba i si el mencionava era per dir que només feia «pixaradetes poètiques», suposo que per referir-se a les tankes. Però quan Riba va publicar Salvatge cor, va parlar bé de Foix i des de llavors va canviar radicalment d'actitud. En resum, aquelles tertúlies eren interessants al començament, però quan ja sabies de què anava, eren d'una repetició mortal, avorrides i sense cap mena de profit per a mi. Ja sabem que tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que d'altres.
Foix va convidar un estiu al Port de la Selva només els pintors de Dau al Set. L'any següent em va convidar a mi sol. I ells em van advertir d'algunos de les coses rares que passaven. Per exemple, em van recomanar: «Quan et cridi per despertar-te, fes veure que no l'has sentit i veuràs què passa.» En efecte, ell s'acostava de puntetes per un corredor fins a la meva porta i trucava; acte seguit corria i se n'anava allà mateix d'on havia sortit. Si jo callava, però, ell creia que no l'havia sentit i repetia la mateixa comèdia. En canvi, si jo cridava: «Ja va», ell replicava: «Ja et pots llevar.» Després baixava al menjador per esmorzar, moment que ell aprofitava per parlar de filosofia grega i del Mediterrani. Obria la finestra i sentenciava que la llum mediterrània «es una llum sublim i jo quan veig el Mediterrani m'oblido de tot, com quan faig poesia; jo no m'hi vull posar mai i tracto de ser un esperit alliberat com la llum d'aquesta Mediterrània». Després, anàvem a la platja, malgrat que no m'agradava gens; tenia una barca i volia fer cada matí un passeig pel mar. Aleshores canviava: tan aviat com posava els peus a la platja, em deia: «Escolta, Brossa, quants sucres t'han posat? Perquè si a tu t'ha donat dos terrossos, a mi, només un. Aquesta dona...» Vull dir que només parlava d'assumptes ben prosaics i interessats; per exemple, discutia amb el mariner sobre els litres de benzina que havia gastat amb la barca. Li agradava de portar el timó; tan bon punt descobria una onada, cridava immediatament al mariner, espantat, i li demanava: «Què faig, què faig?» I el mariner, tranquil, li manava: «Tiri a la dreta...» Però així que tornava a posar els peus a casa, es transformava tot seguit en el pur intel·lectual.