Editorial Empúries (Barcelona), 1997
Vista des de dalt, la plaça Reial ofereix un aspecte endreçat i racional: una gran esplanada rectangular tancada per una renglera de façanes uniformes, amb una elegant successió de porxos, un parell de fanals antics dissenyats per Gaudí de jove, una font dedicada a Les Tres Gràcies i vint-i-tantes palmeres escampades a l'atzar. A primer cop d'ull, qualsevol diria que és una plaça tranquil·la, una mena de museu a l'aire lliure on no hi passa mai res d'especial. Enganya.
La plaça —a tocar de la Rambla, del Xino i del port— té els seus moments de calma, però és, entre altres, coses, el centre d'un barri que sempre ha tingut tendència a flirtejar amb la vida marginal: un laberint de locals foscos on es trafica amb sexe i droga, de baralles que sorgeixen del no-res, de navalles a mitjanit, de bronques de borratxos, d'estrebades i corredisses. De mala vida, en definitiva. Però també seria un error creure que és només això.
L'encant de la plaça és que es tracta d'un d'aquests escassos llocs on hi conflueix tota mena de gent. No hi ha una única plaça Reial, sinó moltes places Reials i les faunes més diverses s'hi relleven en busca de protagonisme: filatèlics, traficants, famílies endiumenjades, noctàmbuls, aficionats al jazz, taxidermistes, bevedors de cervesa, flamencos de postal, desvagats, malabaristes, músics de carrer, numismàtics, estudiants, borratxos de tetra-brik, lletraferits, artistes, gitanos, expresidiaris, macarrons, enllustradors, pispes, bojos, maricones, indocumentats, ionquis, putes, turistes, jubilats, policies...
L'encant del Pipa Club consisteix a ser un local contracorrent. Està situat en un primer pis, per damunt de l'enrenou atabalador de les cerveseries de la plaça i s'hi accedeix, després de trucar a un timbre que et fa sentir com un conspirador, per una escala estreta i costeruda. La seva principal característica és reunir, en un ambient de museu, dues menes de gent peculiar: fumadors de pipa i aficionats al jazz. El Roc fumava amb pipa i es tornava boig pel jazz. No era gens estrany, doncs, que hi anéssim sovint.
Un fum políticament incorrecte omplia la sala on estava anunciada l'actuació, a mitjanit, d'un quartet de jazz. A pesar que els balcons estaven oberts de bat a bat, l'aire aviciat es barrejava amb l'enrenou característic de les nits de la plaça: bevedors de cervesa que cridaven més del compte, joves amb ganes de marxa i fins i tot algun eixelebrat que xipollejava a la font.
Vam seure prop de la finestra, en unes butaques més velles que antigues, i vam demanar dos whiskies amb gel. Mentre jo m'entretenia lligant un cigarret, el Roc va provar d'encendre la pipa amb gestos xops d'alcohol. No era fàcil: una maniobra aparentment tan senzilla com fer coincidir la cassoleta amb la flama del llumí se li erigia en una muntanya de dificultats. No em va estranyar gens que, un cop reeixida l'operació, tornés al seu monotema. Els deixats acostumen a tenir el disc ratllat, sobretot si han begut més del compte.
En creuar la reixa del Palau de Pedralbes ja vaig intuir que alguna cosa fallava. El primer símptoma va ser la ganyota d'incredulitat amb què el guàrdia de l'entrada va examinar la meva invitació. No em va comentar res, però de la manera com em va mirar estava ben clar que es pensava que l'havia robat o que me l'havia trobat pel carrer.
Potser l'origen de la desconfiança es devia a haver comès un error imperdonable: arribar al palau a peu en comptes de fer-ho en Mercedes, que pel que es veia era el cotxe oficial de la festa. Si no fos per la pluja, hauria pogut desplaçar-me en Mobylette, però, francament, tampoc crec que hagués arreglat gaire les coses, ja que es tractava d'un ferro vell i rovellat que només tirava en baixada.
Hi havia una llarga cua de Mercedes a la porta. Tots amb els vidres fumats, carrosseria brillant i gent enravenada a l'interior. Una colla de farsants. No hi havia cap dubte que si algú es mereixia el premi al personatge més original de la nit, aquest era jo, tant pel fet d'arribar caminant sota la pluja amb una resignació infinita com pel meu aspecte desmenjat i hipiós, però ningú semblava valorar-ho.
Vaig pujar les escales del palau amb un cigarret als llavis, les mans a les butxaques dels pantalons i el coll de l'americana de pana aixecat. Avançava encongit pel fred, la mirada fixa a terra, amb el caminar vacil·lant de qui està tan segur que li barraran el pas que pensa que com més aviat ho facin millor.
Un quartet de músics de jazz, enfilats dalt d'una tarima prop de l'entrada i guarnits amb unes ridícules americanes de lluentons i unes encara més ridícules camises amb farbalans, tocaven un ritme alegre de Nova Orleans que semblava donar la benvinguda a tothom, excepte a mi. No em va fer res: fa anys que estic acostumat a ser un foraster a les festes, el que fa nosa.
El Pau Gispert era a tocar de la porta, en una posició estratègica, envoltat d'un núvol de fotògrafs i de càmeres de televisió. Rebia els convidats amb una efusió exagerada i era divertit comprovar com eixamplava automàticament el somriure cada vegada que s'encenia un flaix. L'acompanyava la seva esposa, una morena més alta que ell enfundada en un elegant i escotat vestit negre. Un tros de dona que no es mereixia: rostre angulós, pòmuls marcats, mirada fosca i cabell recollit en un monyo, fet que ressaltava el coll de cigne i el collaret de maragdes que l'encerclava. Era sens dubte l'aparador ideal per lluir l'èxit d'un alt executiu com el Gispert.
Immers en reflexions reials, em vaig deixar arrossegar pel riu de convidats fins a desembocar en una sala immensa, plena de miralls, mobles barrocs i daurats, cortines de vellut, garlandes de flors i un excés de llum i de gent. Tot el que no tinc a casa, en resum.
Entre la multitud que omplia la sala dominava la parella formada per home de més de quaranta amb dona de menys de trenta. Ells, calbs i panxuts, amb cara d'estar pensant en el cash flow i en estratègies de mercat. Elles, joves, guapes i rialleres. Es practicava el zàping social: quatre paraules adreçades a un grupet, una salutació a l'altre i un somriure als de més enllà. Molt soroll per no res, ja que ningú semblava escoltar. Hipocresia. Farsa.
Un cambrer amb vocació d'equilibrista —s'obria pas entre la gent amb una safata carregada de copes que aguantava amb traça per damunt dels caps — em va posar una copa de xampany a la mà. Me'l vaig beure a poc a poc, mentre confirmava de cua d'ull que hi havia moltes dones guapes a la festa, però totes amb aspecte d'inaccessibles: els seus grassos acompanyants les vigilaven de ben a prop amb orgull de propietaris. Havien invertit en elles i no estaven disposats a perdre-les.
No coneixia pràcticament ningú. Ni ganes. De fet, aquella era la típica reunió on hagués agradat muntar un escàndol vint anys enrere. Fer-hi un streaking, travessant la sala en pilotes com un esperitat, o llançar-hi una bomba si hagués tingut collons. Ni que fos fètida: la qüestió era aixafar la guitarra i fer-los veure com eren de ridículs. La burgesia barcelonina, sempre tan falsa, s'exhibia al complet i, una vegada més, provocava en mi un sentiment incontrolable de rebuig. Max Riera, l'Outsider.