Editorial Columna (Barcelona), 1991
La Devesa
Havíem llambregat, des del tren, Girona, dreta vora el riu. Pedres grises, ribes de malenconia. Havíem travessat la Devesa, i el seu brancam espès, remorejant d'ocells i de fulles verdes, vestia la ciutat amb un altre prestigi. L'home que guaita, de la finestrella estant, les viles i els paisatges, s'enduu un triple record de Girona: el repòs enyorat del riu; la flama freda de les pedres; la senyoria de la Devesa. Tot, mesclat, us estremeix i fa un ressò etern.
Guaiteu la Devesa, abans el tren no hagi deixat enrere els arbres i la Seu. La Devesa, ombrejada i opulenta a l'estiu; descarnada i opulenta, quan llangueix la tardor. Les branques de la Devesa són més altes que enlloc: volen abastar el cel, com les agulles d'una catedral. Vora els recs, es drecen joncs i lliris. Per les amples avingudes, sota la tarda pàl·lida del diumenge, les noies passegen i riuen, amb llurs vestits virolats, presoneres de les seves mateixes rialles.
Vestits virolats del diumenge, a la Devesa! Mentrestant, endevineu la ciutat, els que encara no la coneixíeu: branques altes com les agulles d'una catedral; recs tranquils i lents com un riu.
Després d'un camí fatigós per les feixes i corriols de la muntanya —diuen totes les ressenyes geogràfiques—, us sobtarà, en una recolzada, l'espectacle imponent del vell monestir. Res no us hauria fet pressentir la fantasma de pedra; les vinyes, els esbarzers, el romaní flairós, el vol d'un ocell escadusser, us han somrigut mentre pujàveu. Enrere, el Port de la Selva s'afina, extàtic. És lluny el cirerer que us ha donat ombra. La mar i el cel tenen les més vives colors. És aquella hora tranquil·la del matí, quan l'oreig us amanyaga en silenci. Tot d'una, inesperadament, heus ací com un grapat de cendra, vestides d'heura, les pedres desfetes de Sant Pere de Roda.
Els murs caiguts, els claustres enrunats, tota la grandesa morta per l'incendi i l'abandó i els segles, no treuen al Monestir ni mica de prestigi. La muntanya de Sant Pere, que havia aguantat al cim la fortitud d'un castell, té encara a la falda una engruna de pols sagrada. Quan bat el sol damunt la mar i escalfa, a terra, els arbres i les roques, l'ombra de Sant Pere de Roda us amoroseix el cor i us diu a l'orella el seu passat i la seva glòria.
Pugeu per l'escala de caragol, fresca, estreta, eternament ombrejada. Asseieu-vos damunt la gran nau del Monestir, de cara a la Selva de Mar. Tanqueu els ulls a tanta beutat, deixeu que el vent s'endugui l'olor de les herbes i els crits dels ocells. Som a Sant Pere de Roda, a mitja muntanya aspra. Davant nostre hi ha la mar; al darrera, una plana forta i fecunda. Al nord, més enllà de Cap Cerbera, jauen Cotlliure i Banyuls, que havien estat fortaleses del nostre imperi, i Portvendres, lla on la deessa ungia l'aigua amb la meravella del seu cos. Cap a migjorn s'obren les cales quietes de Cap de Creus, lluminoses i recatades. Més avall, la badia de Roses us parla de Grècia i de la nostra esvaïda puixança naval. Cada pedra té la seva història. Tot el que volta Sant Pere de Roda és amarat de tradició. Voldríeu amansir el cor i fer més lleu el respir per no trobar el silenci d'aquesta hora. Tot calla; la marinada passa damunt les heures sense fer remor. I els ocells han plegat per un moment les ales. Sentiu com un pes dolç que us apaga i us fa germà de la vela i del romaní. És el mateix pes que ha planat, durant segles, damunt les pedres de Sant Pere de Roda. Tant com l'abandó i el robatori, la glòria ha desfet el Monestir. Els arcs gentils i nobles, les torres, severes, els capitells ben cisellats, els claustres en repòs, mullats d'una ombra clara, s'han engrunat sota la mà del lladre i han caigut vençuts per la teia de l'incendiari, però també cansats d'una tradició secular de grandesa.