Editorial Columna (Barcelona), 1988
El pou de casa
En les blanques parets s'adorm l'ombra atzurada
dels parrals, i el carrer sembla un raig d'oli ros.
La Verge del Portal s'està mig acatada,
mentre sa mà presenta un ram marcit de flors.
El gerani perfuma els graons a l'entrada.
L'ampla tela del cel afirma sa blavor.
Entra a la cuina, amic. És tota enrajolada.
Al més fort de l'estiu s'hi agrada la frescor.
Deixa que ragi el sol. Escolta la cadena
que davalla en el pou. Ja la ferrada és plena.
Aviat la criada ens portarà el seu poal.
I quan hauràs tastat la carn embalsamada
del préssec de sant Jaume, honor del Riberal,
fes rajar del galet un raig d'aigua gemada.
Quan eres infant
Quan eres infant, tot era amarat
d'una dolçor que t'admirava
i l'encís de la novetat
d'un cant fresquívol te bressava.
Corrien més pures les aigües del riu.
Lluïa el cel com les rajoles.
Feia més por el bosc ombriu
i s'hi badaven les violes.
Hi havia encantades dins l'ombra allavors.
La Fera guardava reclosa
dintre la torre, enllà dels horts,
una donzella somniosa.
Te feies als lladres. Anaves armat
d'una llarga espasa de fusta,
pel carrer tort, assedegat
de defendre una causa justa.
Era el teu realme amunt, al graner.
El company gat, d'orella fina,
sempre esperava, falaguer,
els ratolins de la farina.
La gent era bona i duia de l'hort
el préssec, la figa ensucrada,
el moscat negre o llum d'or
que donaven a la mainada.
El cel era blau, blau el Canigó.
Les coses semblaven ben fetes,
Érem dins l'estret carreró
vives i lliures aurenetes.
D'aquell temps passat guarda la il·lusió
com branca d'ametller florida,
i ves respirant-la, ja que és lo millor
que en la terra ens dóna la vida.
Elena
S'acataven les verdes canyes
que el vent feria amb son alè
i ben retallat el xiprer
sobre un fons nevat de muntanyes.
Assolellades hores d'or,
camps d'userda, dolça verneda,
i tu, planyívola font freda,
que afavories nostre amor.
Hortes de fruita saborosa,
préssecs mollars, pomes de gel,
bromes suspeses dins el cel,
mates d'enfalga, nit blavosa.
Oh pura gràcia del país,
en ella jo vos he trobada.
En el seu cos, en sa mirada
vivia tot el vostre encís.
"És teu el bé que s'assolella»
me deia amb son ingenuïtat,
i me semblava veritat
aquesta paraula que deia.
Perquè els seus llavis molsudets
amb la sentor que hi respirava,
perquè dels seus ulls la llum blava
i els seus rossos cabells desfets
eren per mi tot el fullatge,
la font de clar degotadís,
i m'oferia en un somrís
el fresc mirall del paisatge
Me deien que en tos llavis... (fragment)
Me deien que en tos llavis niava la mentida.
Mai ha tingut dolent verí
la rosa blanca del jardí,
mig oberta al sol de la vida.[...]
Un dia que en els horts la fruita saborosa
bevia el raig del cel més clar,
com havia sorprès el teu mirar,
amb la rojor al front ne vas ser vergonyosa.
Tarda d'agost! Primer record!
Dallaven la userda al mig de les prades.
En les bosquetes enyorades,
l'aire brunzent ballava amb llumenetes d'or.
I s'enlairava immòbil i rodejat de blau,
el xiprer estimat que senyala el teu hort.
A l'hora dels eixams
A l'hora dels eixams ni un sol branc se movia,
la pinya dura i reïnosa resplendia,
quan m'estava no sé si despert o adormit
en el pendís d'estepa i de timó florit,
tot sol a l'abandó d'una tarda escollida,
com abocat al doll puríssim de la vida.
Un alè de salut m'omplia cada braç
d'una força d'arrel nodrida per l'ermàs.
Vora el vinyot hi verdejava una figuera,
i li feia un somrís, tan vernissada que era,
ja que allà dalt semblava, en l'espai abrandat,
filla antiga del sol i de la soledat.
Allà dalt, els penyals sota la solellada,
arriscats o ajaçats amb l'esquena colrada,
miren com la colobra, a l'amor de l'estiu,
va allargant el fiçó davant del front geliu.
***
Mes, ja entrada la tarda, una nova frescor
anava removent la fulla. La remor
encomanada a l'arbre a cada branc naixia.
Bé sospirava el maig! De vegades sentia,
no gaire enllà del jaç el glop d'una perdiu.
Un ocell venturer gosava alçar son piu.
Algun grill confiat treia sa nota ardida,
anunciadora de la fresca beneïda.
Les esquelles, de la fondària de la vall,
suspenien dins l'aire un camí de cristall,
o s'escorrien, mig perdudes, les esquelles,
i no veia el ramat de cabres o d'ovelles
que, fidel, s'allunyava, agrupat pel retorn,
i així venia a cloure el remoreig del jorn.
Verema a Casanoves
Si és morta la libèl·lula atzurada,
i ressona el cant pla de la ribera,
ja deixa el somater les semals plenes
vora el trist abandó de la capella
que volta dels olius el gris silenci,
i més amunt s'escampen les culleires
amb el mocadoret blanc que aleteja,
com lligades pel ritme d'una dansa,
cadascuna seguint la seva llaca,
on manta estesa sorralenca enyora
el vol de les perdius esparverades.
Entretant a ponent el cel s'allisa.
Té un color de viola la muntanya
que ara va fosquejant, més alterosa.
El gorg solet s'anima i vespilleja,
i la fressa que ens sobta en l'oliveda
és el plany de les dríades ferides.
Vent de tardor, se'n tornen les carretes,
girant pausadament, girant les rodes.
El most sotraquejat resquitlla i deixa
a cada banda un ròssec i s'acaten
per damunt del camí les canyes verdes.
Cadaqués groc i blanc
Dins una harmonia groga
—ratlles vives de la calç—
cada casa amb l'altra juga,
totes amb blancs davantals.
Porta oberta, escala estreta,
el graó de blau pintat,
i cadascuna distreta,
amb un aire d'amistat.
Totes les cases que miren
d'enlluernar de blancor,
acordades totes giren
i s'estrenyen al cantó.
La placeta és castigada
per un escampill de sal.
Un arquet d'ombra atzurada
el pas traça d'un portal.
Amunt s'estan graonades,
tot pujant pels caires vius,
amples feixes foguejades
amb la cendra dels olius.
Sponsae meae
Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.
Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.
Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.
I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.