Autor: Joan Maragall i Gorina
Pàgina: 35
Indret: Església de Santa Anna (Barcelona)

Nuvial (fragment)

 

Resplendenta, sencera, arrodonida,

s'alça per sobre el mar la lluna plena:

així sento pujar la meva vida,

astre sense minvant en nit serena.

Dels braços dels amics als de l'aimada,

un moment vaig sentir l'esgarrifosa

gran buidor de l'espai...

Sota l'arcada

del temple, ressonanta i tenebrosa,

davant del nostre sí l'altar floria,

revestint-se de llum i d'alegria.

Però una gran tristor, a l'esposa honesta,

a l'espòs pensatiu, els inundava,

que darrere d'aquell altar en festa

quelcom cantant fugia i s'allunyava.

 

Jo me la vaig endur, en la nit confosa

de l'enclòs maternal, com presonera,

i ella girava el cap tota plorosa,

fins a ser-ne ben lluny, sempre endarrere.

Anàrem  per la nit. Fou agonia

d'una vida, i d'una altra fou naixença...

Després se'ns va aclarir vermell el dia

per les severes planes de Provença.

Autor: Joan Maragall i Gorina
Pàgines: 44-47
Indret: Santuari de Núria. Interior (Queralbs)

Goigs a la Verge de Núria

 

Verge de la Vall de Núria,

voltada de soledats,

que immòbil en la foscúria

i en vostres vestits daurats,

oiu l'eterna cantúria

del vent i les tempestats;

Verge de la vall de Núria

a Vós vénen les ciutats.

 

Vers Vós avancen incertes

per les altes quietuds

i els camins desconeguts

de les grans serres desertes.

 

Troben rius que naixent van

en els regnes dels pastors,

i ramats esquellejant

lentament pasturadors.

 

Van pels cims celestials

sobre les muntanyes nues...

Les congestes brillen crues

amb blancures immortals.

 

Van per augustes carenes

on, del buit amb els afanys,

troben, abocant-s'hi a penes,

al fons de les valls serenes

les mirades blavoses dels estanys.

 

I del vent sota la fúria,

menyspreuador dels sentits,

amb els sentits desmaiats,

se'n baixen a la foscúria

de la vostra vall de Núria

voltada de soledats.

 

Aquí ens teniu, verge tosca,

vagament cercant redós

en el clos misteriós

de vostra capella fosca.

 

Cau la nit per tot arreu...

nostre cor torna's salteri

pressentint el sant misteri

tremolós de vostra veu.

 

¿Per què ens mireu, verge santa,

amb aquests ulls tan oberts?

Doneu-nos l'esgarrifança

dels vells miracles complerts!

 

Castigueu nostre sentit

amb tant d'oblidades febres!

Deu ànima a les tenebres!

Deu-nos la fe de la Nit!...

 

Que demà, quan surti el sol,

tornarem a prendre el vol

per les serres encantades,

i els camins de les cascades

seguirem de sol a sol...

 

Les cascades que s'estan

allà lluny canta que canta,

tot trenant i destrenant

llur blancura ressonanta

sobre el negre mur gegant.

 

Copsats per negres alçàries,

eixordats de la remor,

anirem avall com l'aigua

per les goles solitàries

plenes d'abims i frescor.

 

Quan a l'última portella

amb alegria novella

veurem la plana més bella

i la verdor que s'hi fa.

 

......................................

.....................................

 

A l'hivern, quan neva i plou

i la ciutat se remou

brillant d'insomnis i fúria,

nostres ulls enlluernats

veuran, allà en la foscúria,

la immòbil Verge de Núria

voltada de soledats.