Editorial Trípode (Barcelona), 2019
Les alberedes d'Hostalric
Canten les alberedes d'Hostalric
del verd i el blanc la doble melodia,
amb elegàncies de "concerto" antic,
sobre un teixit finíssim d'harmonia.
Els troncs es drecen, argentats i esvelts,
columnes de templet; i les agulles
dominen la verdor dels cobricels,
matisada d'argent, que omple les fulles.
Felices semblen, mes potser no ho són.
Ja no hi reposen gaies pastoretes,
ni el caramell d'Arcàdia no ens du al món
d'uns pastors que eren músics i poetes.
Tenen, però, els artistes eternals,
ara tant purs com dos mil anys enrere:
els perfums de les flors primaverals,
dels ocellets la música lleugera,
el vent d'hivern amb son alè geliu,
de la tardor les purpurines gales,
i les flames vermelles de l'estiu
plenes a seny de brunziments i d'ales.
Clapes harmonioses de verdors
esteses per la conca del Tordera,
viuen una existència de clarors
sense veure la mort que les espera.
Blanes
Me trob a dalt del puig, segut vora de l'era
d'una blanca masia. S'ajoquen els aucells.
Grogueja a Sant Joan la immensa ginestera.
S'aplana la mar verda pels freus i pels niells.
Al fons, Blanes xamosa, gran toia de clavells,
de lliris i de roses, tranquil·la i riallera.
Les últimes clarors, espurnes i destells
del sol, l'antic palau saluden de Cabrera.
Turons i més turons a l'horitzó s'estenen,
verds, bruns, negres, morats, com reposat onatge
de mar empedreïda. Al lluny, el vell Montseny
s'aixeca ple de boires, amb son posat ferreny.
Marines salabrors, que els vents suaus retenen,
amb joia se deslliuren i es perden pel boscatge.