Poesia completa

Edició i estudi de Valentí Soler

Proa - 2005 - Barcelona

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Poble vell (Corbera d'Ebre)

Paisatge de l'Ebre

Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume.
Un forat a les soles
i una pinta de bales,
dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.

Des de l'any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la Serra de Pàndols.
I a la cova han quedat
les sabates d'en Jaume.
Dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Mirador de la Serra de Pàndols (Gandesa)

Després d'haver passat la torbonada
vindrà el repòs malaltís i fictici
dels dies de l'oblit, si és que s'oblida
el martiri de tots els que estimares.
A Pàndols i a Cavalls resten immòbils
centenars de companys que no volien
aquesta mort tan mal pagada;
no es podriran en va i, tots els ossos,
seran garbons que prendran arborada
quan la nova alba un cel vermell encengui
que il·lumini la terra trepitjada.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Poble vell (Corbera d'Ebre)

Si trobéssim el tàlveg
per on passen
les irreals senderes,
vindríem decidits
a deslliurar-te.
Només al cementiri
ens has deixat
posar la petja.
Dels morts al campanar,
quanta distància!
Des del fossar al raval
les nopaleres
ens tapen els camins
de l'abraçada.
Ets a tocar i distant:
Gandesa.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Indret: Priorat de Serrabona (Bula d'Amunt)

L'Aspre (fragment)

 

Terra de l'Aspre on gira escoladís

el temps callat enllà de la bruguera,

mentre s'ou a l'estiu el piuladís

d'una amistosa guatlla venturera:

 

—¿Que no voldries abrigar mon cor

aconsolat amb un so d'esquella,

així com el retaule pintat d'or

s'abriga amb el sostret de la capella? —

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Indret: Priorat de Serrabona (Bula d'Amunt)

Serrabona


Aquest monestir amb sa quietud

de pedres daurades,

així com les fulles per l'aire colrades,

domina la vall i la solitud.

 

Baixeta, la porta té un arquet de lloses.

En els capitells encara sencers,

uns àngels guardant les ales recloses

hi mouen per sempre florits encensers.

 

A dintre, en la fosca, hom veu clarejar

per sempre aplegades

les feres del bosc a cada pilar,

i apunta el centaure les fletxes malvades.

 

Aquest monestir s'és tot adormit.

Les arnes roseguen casulles brodades.

Amb una veu feble que plora l'oblit,

l'aigua degotina del sostre, a vegades.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Indret: Priorat de Serrabona (Bula d'Amunt)

L'àngel de Serrabona


Oh torre gran de llosa dura

que vas mirant tot el pendís,

en ton silenci net s'atura

el sol etern i escoladís.

 

Mai m'he sentit tan a la vora

del pensament trist de la mort,

mai com avui tan colpidora

l'hauré sentida al bat del cor.

 

Amb el meu cos ja s'avenia,

com si portés el meu vestit

de terra, i sense alè venia

a cloure el temps ara enllestit.

 

El temps, d'un sol color de cera,

ha esgrogueït el capitell.

L'àngel de llum s'hi està a l'espera

amb un esguard desert d'ocell.

 

L'eternitat encisadora

sembla clavada en son front llis.

Son encenser no es mou com l'hora

no és fugissera al Paradís.

 

Mentre la porta recollida

sota el seu arc ens veu deixar,

ombra despresa, nostra vida.

El sol l'eixuga en el llindar.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Indret: Priorat de Serrabona (Bula d'Amunt)

Oblit a Serrabona


El pur oblit per una estona

del sol abraça el marbre a Serrabona.

Si travessa mos ulls l'aire serè,

per què la vida passa, amor, per què?

 

Recorda, amor, recorda, oblida.

Tota la vida estesa en un record,

de la llisa carena envermellida

al tel de l'ombra en el camp de la mort.

 

El campanar tallat de llosa dura,

finestra oberta sempre i pura,

sembla portar a l'eternitat

el sospirar perdut dels qui han finat.

 

Si poguessin tornar, parpella oberta,

tot seria per ells un raig gemat,

i els feriria amb una incerta

mirada la innocència del ramat.

 

Si poguessin tornar, què mirarien,

desavesats com són de la claror?

Amb quina veu antiga poblarien

el monestir sense remor?

 

Recorda, amor, recorda, oblida.

Tota la vida estesa en un record,

de la llisa carena envermellida

al tel de l'ombra en el camp de la mort.

 

*

 

T'abandonem, Serrabona, a la lluna

que treu el seu creixent del campanar.

De sa capça verd tendre el blat moro desfà

sa cabellera bruna.

 

La columna era fresca a cada mà.

A l'orient s'envermellia una carena.

I ara la lluna veu dins l'ombra davallar

els camps de cendra a la serena.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Carrer de Mar (Barcelona)

Carrer de Mar avall

et ve de cara la sentor del salobre,

pots avançar pausadament i

contemplar els aparadors de les botigues.

Vigila en arribar a l'indret

del carrer de Sant Pere, car

per la banda de Llevant

a certes hores hi és permès

de circular vehicles.

És clar que de seguida

—passats vuit o deu metres—

es desvien obligatòriament cap a la dreta

enfilant pel carrer de la Granota

És aconsellable que no badis.

Al capdavall, a la darrera cantonada

a l'esquerra s'hi troba el bar Torné,

a la paret hi ha una placa que diu:

"Calle de Santa Teresa. Visitada

por su brazo incorrupto.

18-III-63"

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Carrer de Sant Francesc (Badalona)

Just un record

A les set del vespre,
al carrer de casa,
en Gil emplenava
carros de trabuc
amb buina de vaca.

No gaire més tard,
l'esquella sonava
i entrava pel carrer
en Pep de les cabres.
Comença a munyir
mamelles inflades,
curulla mesures
de tres petricons,
i una cabra boja
les hi trabucava.
En haver passat,
tota la vorera
galdosa quedava
de negres cigrons.

Llavors, jo petit,
cul espellifat
i tot ple de nafres,
jugava a cartrons
o jugava a bales.

Un xic més avall,
el noi de can Rata
componia versos
amb mètrica alada.

I la Francisqueta
duia un altre infant
a aquest món de mones
per fer-hi gatzara.

Em va fer estremir
un so de campana.
Passa un capellà
a sota un paraigua.
La truca d’acer
va quedar glaçada:
hi ha gent de genolls
al portal de casa.
Ho recordo bé,
combregaven l’avi.

 

En haver passat,

tota la vorera

galdosa quedava

de negres cigrons.

Llavors, jo petit,

cul espellifat

i tot ple de nafres,

jugava a cartrons

o jugava a bales.

Un xic més avall,

el noi de can Rata

componia versos

amb mètrica alada.

I la Francisqueta

duia un altre infant

a aquest món de mones

per fer-hi gatzara.

Em va fer estremir

un so de campana.

Passa un capellà

a sota un paraigua.

La truca d’acer

va quedar glaçada:

hi ha gent de genolls

al portal de casa.

Ho recordo bé,

combregaven l’avi.[1]



[1] Gual i Lloberes, Josep, Poesia completa, Barcelona: Edicions Proa, 2005, p. 199-200.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Plaça de la Constitució de Dalt de la Vila (Badalona)

EXCEL·LENTÍSSIM SENYOR:

Us adreça aquest escrit

un col·lectiu ben unit.

Que som un grup de poetes

que volem les coses netes.

Anem tots mancomunats

per combatre els disbarats.

Per exposar els nostres fins

ens valem dels rodolins.

Perquè la norma no exclou

usar d'un llenguatge nou.

I ara ja anem cap al gra

del que volem exposar.

EXPOSEM:

En un Ple Municipal

hi ha hagut un fet anormal.

Anormal és acordar

Dalt de la Vila enrunar.

I amb l'acord, Dalt de la Vila

es presa per cap d'esquila.

Que és temptació del dimoni

perdre'ns el vell patrimoni

i guanyar parasitàries

altures immobiliàries.

Tant aixecar i aixecar

tapareu el campanar.

Si es vol fer badalonisme

convé no oblidar el proïsme.

SUPLIQUEM:

Que ens feu el favor tan gran

de parar l'obra a l'instant.

I abans d'obrir un nou carrer,

de moment ho supliquem,

repenseu-vos-ho ben bé.

Mes, si cal, pledejarem.

Per no haver de prendre til·la

deixem la vil·la tranquil·la.

Pau i concòrdia volem

i res mes no demanem.

GRÀCIA:

Que de vós, que sou l'Alcalde, n'esperem l'obtenció. (Encara que no ho sigueu per via d'elecció.)

Guardat de treballs i afanys

pugueu viure molts anys.

I amb el posat gens aspriu

signem tot el col·lectiu.

«

Juny del 1978, dia 13 i dimarts,

a Badalona, amb poètiques arts.

 

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Plaça de la Vila (Badalona)

Quatre rieres

i un altre tant

de clavegueres.

 

L'escut de la Ciutat

les incorpora totes quatre

pintades de blau

en el seu camp heràldic.

 

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Plaça de la Vila (Badalona)

Cap de Riera


Plou a bots i barrals

les quatre rieres

baixen de pal a pal

i s'enduen mar enfora

tota la farda.

A la caserna,

avui pagaven les sobres

i els homes perbocaven

àcida misèria.

Preciso un mocador

com una vela

per eixugar-me els llavis.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Plaça de la Vila (Badalona)

La Casa Gran és el catau

on s'hi aglutinen negocis de trafica

i s'hi baraten estris de mercadeig,

xifres i enigmes.

Pensant-ho bé

els que hi pul·lulen

no hi ha entrat pel portal

on munten guàrdia

funcionaris vestits de roba blava,

més aviat diria

que han saltat pel badiu,

el sac al coll

com aquell qui va a

robar gallines.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Plaça de la Vila (Badalona)

La porta principal és de ferro

tirant més a presó que no pas

a entitat bancària.

Els que entren i surten

ho fan més a to de rendista

que no amb el posat de reclús.

No oblidéssiu, però, que els extrems

es toquen.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Carrer de Mar (Barcelona)

I ens tocaven els voravius

del cor

i els altres,

parlant dels pescadors

i les pesqueres,

de tot l'encís de la mar blava

amb poemes humits

de veles, xarxes i palangres.

Carrer de Mar avall

carregats de promeses

avançaven com els crancs,

a reculons,

escarabats merdaires.

Autor: Joan Maragall i Gorina
Indret: Bust de Joan Maragall (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera)

Oda nova a Barcelona (fragment)

—Com més terra i més mar, i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.

—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Casa de Josep Gual (Badalona)

Testament nou

Tireu la xarxa a la banda dreta.

I cent cinquanta-tres peixos grassos

cuetegen panxa enlaire.

Arrossegueu les xarxes fins a terra

i veureu com no s'esqueixen

amb tot i l'abundor de la calada.

Veniu i mengeu. teniu el pa i el peix.

Petarrelleja el peix damunt les brases

i no pregunteu qui és el Patró.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Casa de Josep Gual (Badalona)

Altiplà

Doneu-me només

una cas en el paisatge,

que tinc el cap enterbolit

de tanta plana

un sol que cremi poc

i vetes d'aigua.

Traieu-me aquesta font

d'aigua del front,

que em crema els ulls

de tan salada,

i estavelleu els rocs,

refugi de dragons,

i netegeu els camps

de garses clapejades.

Voldria per sostre

un altre cel,

un cel sense mans

que són tenalles.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Racó d'en Gual Lloberes (Badalona)

Com un grapat de peix

us ofereixo els versos

feu compte, no se us passin

a les mans, que són pescats

amb ham de mitja mosca.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Racó d'en Gual Lloberes (Badalona)

Un port de nàufrags, mal somni de grumets,

compartiments estancs migpartint l'aigua

per fer-nos del Passeig un carrer més

trencant el respirar de les onades.

L'ànima en pena de la Pepa Bous

empaita calafats per les drassanes,

s'estén l'art d'en Rosó com una mà

i ens filen un dogal, eixams d'aranyes.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Plataforma final del Pont del Petroli (Badalona)

Oda nova a Badalona

 

Maria del mar brut,

campanar de la quisca,

ciutat de corders i fabricants

d'aiguardents dolços,

qui t'ha vist i qui et veu

tan malmenada.

 

Aniràs a l'infern a cremar

quitrà i petroli

i els del Cristall faran

una urna funerària

per enterrar-te més enllà del Canyet,

just a Can Ruti, palau d'ambulatoris de primera

on no hi menen camins.

Òrfena de carreteres, mancada de vials,

ni clavegueres tindràs per expulsar

la pròpia farda.

 

Desemparada de tot,

que Déu t'empari.

Com t'han deixat, senyora de la Costa,

xinxa de fàbrica coberta amb drapots

de marmanyera!

Et cantaran tot el ventall d'indústries

i, amb tants d'oficis, esdevindràs

pobra segura.

 

Et proclamem pubilla del vestit de paper confeccionat amb lletres de canvi retornades.

Posa't la pell en remull,

que t'has begut l'enteniment

i, en el darrer sufragi

universal i democràtic,

has donat la victòria als pelacanyes.

La portadora dels valors més nobles,

la fe, la caritat, l'amor, la pàtria,

has caigut dins el sac dels corifeus

i l'or de Sibèria el cor et glaça.

 

Cal que retornis al passat nostàlgic,

fes que apareguin les meses petitòries

que presideixen opulentes dames

i els senyors de copalta.

 

Penedeix-te de totes les mancances

i ja veuràs com et serà atorgada

la caritat ben entesa dels sapastres.

Desarrapa't d'aquests cretins que tenen

la repartidora per programa,

vés amb els teus, els ciutadans insignes

que aixequen edificis de vint plantes,

en profit propi, per enaltir la pàtria.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Indret: Pedró del Sant Crist (Font-romeu)

Esquelles de Font-Romeu

Vingui el clar estiu, iré a Font-Romeu,
tot senzillament, per ésser poeta.
Hi mostra el Carlit ditades de neu,
hi canta una font vora la placeta.

Diré a l'ermità que em digui el lloguer
de quatre parets d'una cambra estreta,
que tingui al capçal l'aigua-senyader,
i com un ull de plata una finestreta.

I birbillejant sobre la blancor
un vell mirallet de cinta endaurada,
i per descansar un llit de pastor
amb llençols gruixuts i espessa flassada.

Mes ja truca l'alba al meu finestró,
sonant una esquella a la comalada.
Mira! El Cambre d'Ase és blau de blavor,
i avall la Cerdanya apar sepultada.

Sempre que a la font s'escau el vaquer,
para la mà al raig d'aigua saludable.
Uns mil rierols ragen pel glever,
i el silenci és tal que sembla un miracle.

Té la didalera el calze mullat.
El gerd vermelleja entre fils d'aranya,
i mon cor se'n puja en l'aire callat,
on sempre desclou l'alè de muntanya.

Autor: Josep Gual i Lloberes
Indret: Tomba de Pompeu Fabra (Prada)

El gra de mostassa

 

Sospesaré els mots

amb unes balances,

que no pesi més

l'un que no pas l'altre.

Vaig amb peus de plom

esmerçant-hi traça,

no diré ni així-

ni en faré un gra massa,

car m'emprenc les coses

amb molta catxassa,

aniré tirant, passa

rere passa,

és allò que es diu:

el qui dia empeny

també un any traspassa.

 

Tinc una dicció

molt acompassada,

que el ciri és molt curt,

la processó llarga.

i jo no sé res

però he sentit campanes.

Ara fa cent anys

que vau néixer a Gràcia,

les vostres despulles

reposen a Prada.

 

S'ha complert el temps

i el gra de mostassa

en créixer es féu arbre

i els mots s'han posat

a les seves branques.

 

Ja en parlarem tost

quan torneu de Prada,

que jo no sé res

però he sentit campanes.