Autor: Salvador Espriu i Castelló
Indret: Mas de Sopalmo (Ibi)

Món d'Antoni Miró

 

En homenatge al gran artista alcoià.

 

Molt a migjorn del nostre país rar,

aguaita nit un solitari far.

 

El bleix del sofriment el va sotjant,

ones endins, a l'hora del foscant.

 

Ell em segueix en l'aspre desconhort

de vanament lluitar contra la mort.

 

—Les mans amb gruix de cordes m'han lligat,

quan als senyors demano llibertat.

 

—No puc fer res per ajudar ningú,

perquè jo sóc tan desvalgut com tu.

 

Però sense descans, amb viu clamor,

em serviran la forma i el color.

 

És un combat que mai no vol repòs.

Hi deixo l'esperit, el moll de l'os.

 

—Entona, doncs, un càntic triomfal

damunt abismes guardadors del mal.

 

Heu ben guanyat, clars ulls, lluny de cap vesc,

tan sols esbatanats a l'aire fresc.

 

I sentiràs com l'ala de l'ocell t'uneix,

al blau, al nom d'un poble vell.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Fundació Joan Miró (Montjuïc) (Barcelona)

Predicat des d'una pintura de Joan Miró

L'esmolada falç
ha llescat la lluna
com si fos de pa.

La talla rabent,
dura, cruel, seca,
una mà de vell.

Va llençant al riu,
a bocins i engrunes,
la llum de la nit.

A miques, a grums,
als ventrells dels peixos
de seguida put.

Quin esquer més bo!
Cuc a l'ham, podrida,
res com la claror.

En la fosca, sols
ulls endins febregen
brillantors de l'or.

Tots som ara cecs
i palpem feixugues
bosses de diner.

Molt tibants, ens fan
bruts serveis de grosses
natges de barram.

Gasius porcs, bastim
bordells amb les runes
del nostre país.

Al rar laberint
són colgats els ossos
d'aquell mort destí.

Qui retrobarà
fils, camins que drecin
a la llibertat?

Mai ningú, per sort.
Dels béns tenen cura
sabres i dragons.

L'únic important:
que no ens robin d'altres
lladres els cabals.

Rics i vils, cantem
la lluna, la bruna,
la buidor del cel.