Edicions Proa (Barcelona), 2006
Los bruixots del Gorg Negre
A toc d'oració les nines a racó.
Nines, no hi aneu,
no aneu al Gorg Negre,
que els bruixots traïdors
no se us enduguessen.
Un estol de nines,
de quinze anys o setze,
un estol de nines,
la flor d'aqueix terme,
a fer saltirons
va anar-hi un diumenge.
Feren lo Guinart,
a la cuit seguiren
fugint a amagar-se
per entre aquells freixes,
feren la Llentia,
lo mestre i deixeble,
los dotze donzells,
que n'és joc alegre.
Tot jugant, jugant,
los arribà el vespre
i ni per ser colla
de dotze o de tretze
marxaven d'allà
per por dels espectres.
Quan tot manyagoi
d'enmig de ginebres
isqué un anyellet
que les va escometre.
Damunt li saltaren
tantost lo veeren.
- Quin be tan manyac!
- Quin xaió tan tendre!
- Com bela, pobret!,
doncs d'aon pot ésser?-
L'una el vol gratar,
l'altra el vol estrènyer,
aquella l'amoixa,
eixa el vol apéixer,
i més arriscada,
l'altra vol aprendre
d'anar a cavall
com un senyor metge.
Ben escamarlada
un cop hi va seure
fent-li de bridó
son banyot esquerre,
se tornà l'anyell
un cavall rebelde,
que arrencant-se a córrer
se tirà al Gorg Negre.
Les altres fugint
anaven dient-se:
- Ai, l'angelicó!
No el tornarem veure!
Ella era la flor
de les dotze o tretze;
com ella cap més
no n'hi havia al terme.-
Lo seu galindoi
hi tornava als vespres
per si la sentís
en son cau feréstec
entre el bruit dels balls
i de cants infectes.
De primer sentia
los plors d'una verge,
i després mocat
va tornar enrere
sentint lo güe-güe
d'un infantó tendre.
Ninetes, ja us dic,
jo no ho vaig pas veure;
pel preu que ho comprí
vos ho torno vendre,
ni un punt ni una coma
sens guanyar ni perdre;
mes per les boniques,
i em podeu ben creure,
altres gorgs hi ha
sense lo Gorg Negre
Plus Ultra
Estello fai-te clara car cerque moun camin.
Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.
I
Rambla de les Davallades,
a prop de la Plaça Gran,
los que hi passen i no ploren
no tenen cor vigatà,
que el més noble de la plana
va fer-hi el darrer badall,
penjat com si fos un lladre,
lladregot de camí-rals.
Quan a la forca el menaven,
a la cua del cavall,
entre renecs i pregueres
s'anava, trist i, exclamant:
—Oh Felip... [quint, lo de França]
[malhaja qui t'alletà !]
Pàtria meva, p[àtria] m[eva]
que no et puga revenjar!
Mes algú deurà cuidar-ne
puix romanen catalans.
A mi em duen a la forca
per massa que t'he estimat.
Però puix a la forca em duen,
volenterós, pàtria, hi vaig.
Sols un neguit m'acompanya
oh Catalunya, tu ho [saps].—
Quan fou a dalt de la forca,
on anava a ser penjat,
llançava un crit de «Revenja!»,
que pels cors va ressonar:
—Si no ens revenjam nosaltres,
algú nos revenjarà.—
IV
No ens enganya en Bac de Roda,
que eix crit no ens enganya pas,
aqueix crit i rebombori
que s'aixeca a la ciutat.
[Na Isabela] és destronada.
En Prim los ha dat a Cadis
lo darrer cop de destral.
Bac de Roda, Bac de Roda,
qui et pogués ressuscitar!
Qui et veiés alçar de terra
lo pendó dels vigatans!
Per veure't una hora alçar-lo,
de vida daria els anys.
Son llibre de privilegis
qui et veiés desempolsar;
escrit per puntes de sabre,
de nostres avis amb sang!
Pensament
Los dits de Déu pertot arreu escriuen:
en lo cel amb estrelles que somriuen,
amb roses i clavells en lo jardí
i amb uns simpàtics pensaments que diuen:
"Pensau amb mi."
Pensau amb mi que us he donat la vida
i us la daré millor fora d'aquí,
d'aquest desterro trist en la sortida
on lo cor desterrat fa la florida.
"Pensau amb mi."
Menta
La menta traïdora
floreix i no grana
tan enganyadora
com la glòria humana.
Bella de nit - Bella de dia
N'hi ha una flor bella
que amb lo dia s'esbadella
i amb ell al vespre se clou.
N'hi ha una altra que es desclou
al descloure's l'estrellada
i s'encaputxa a l'albada.
Les dues són
flors d'aquest món.
Mes en l'hort de l'Infinit
hi ha una flor que es diu Maria:
Ella és la Bella de nit,
Ella és la Bella de dia.
Alba
I
Mirau-la com tremola,
la fulla d'alba:
de part damunt negrenca,
de sota blanca.
Tal és la vida:
porta en ses dues cares
la nit i el dia.
II
La nit és de l'abisme,
que sempre temo;
lo dia és de la Glòria,
que sempre espero.
Fulla de l'alba,
de tes cares ensenya'm
sempre la blanca.
Goigs de Sant Taló que per falta de cantors
se'ls canta ell mateix en la seva
parròquia de Folgueroles
Puix del món vall de tristor
vos ne feu vall de tabola,
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Per vagabund i panarra
vostre pare us despatxà,
i a l'aula us acompanyà
amb una gruixuda barra;
i amb barret de musseró
guarníreu la bestiola,
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Sempre vos feu l'adormit
a quant put col·legi i aula,
però si us criden a taula
sempre hi sou al primer crit.
Al llit preneu la ració,
si al llit la fam us amola,
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Un dia certa gitana
vos esquilà del clatell,
i en tragué cert reguitzell,
set xevirades de llana,
i encara en queda un flotó
pel flassader de la Vola;
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
Miracles en vostres fargues
de fer-ne no hi ha poder;
molt be sabeu fer el que
son becaines i ben llargues;
dormiu més que un porc pigó
perquè res vos desconsola;
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a sant Taló.
ALS ESTUDIANTS (fragment)
Recepta
Pareu, savis y capgrossos,
forts de gecs i gamarussos,
los auriculars obussos
si com jo els teniu ben grossos,
i oïu a un xafaterrossos
dels més tous i burricassos,
que us farà grans bordegassos
dant-li deu maravedissos,
lo que a molts incircumssissos
serà dels deu xeringassos.
Amb aquest mètodo qualsevol tros d'ase pot ser un ESTUDIANTÀS amb lletra grossa, sense mirar-se cap llibre. És tret de las memòries pòstumes de la tia Coliflor, i donat a llum per lo Venerable Estirabec.
Si per sort tens un bon nas,
com los setrills i pebreres,
sense unes grosses ulleres
de casa mai sortiràs:
amb un cigarro aniràs
com la cuixa d'un cossaco,
i si acàs no tens tabaco
fuma boll o fullaraca;
que sens claus a la butxaca
també es pot fer el gran i el maco.
Parla poc, mes parla amb to,
com lo profeta Bitzega,
i de tant en tant engega
algun nequaquam rodó:
i et dic que amb tanta atenció
s'oiran tos arguments,
que obriran tots los oients
tan bell davallant de boca,
que hi passaria una coca
sense tocar a les dents.
Vés sempre tot estirat,
com un ruc quan s'assoleia;
camina amb prosopopeia,
pompós i arrepetellat:
i, anque passés Pons Pilat
vestit de pontifical,
no et llevis lo gavadal
ni pel bisbe si passés,
pus ell és bisbe només
i tu pots ser cardenal.
Digues que tens una xàvega
al cap d'històries i cròniques;
de matèries filosòfiques
en tens fins plena la mànega;
la hidrostàtica d'una ànega
tens, i los pèls de Xenòcrates;
que ets més entès que un Hipòcrates
en píldores, nafs i càmfores;
que el fil prim tens de Pitàgores,
i el furgar fondo de Sòcrates.
La fira de Vic
Cada ovella
amb sa parella.
Oidà, nines, oidà!
Ja el tres de maig arriba,
la fira dels festeigs
de fadrins i de nines,
la fira dels amors,
la reina de les fires.
Enguany, que en tot lo cel
ni un nuvolet s'obira,
ni en eixa vall un clap
que ple de blat no sia,
que està tan blau lo cel,
tan verdes les cormines,
que els granerons són plens
i té lluc la collita,
com sortirà a la plaça
la flor d'eixes masies,
les del faldilló blau,
de cara de celístia,
los de vermella galta,
de musca barretina!
Nines, que vostres cors
mústics, d'amor revisquen
a les paraules dolces
del que tant vos estima.
Fadrins, saborejar
bé pugueu les guspires,
les dolces guspiretes
d'alguns ullets de nina.
II
Claustres de la Seu d'Ausona,
molts s'hi solen passejar,
tot planyent prop de ses cendres
lo gran savi vigatà,
tot mirant los gòtics porxos,
los meravellosos arcs.
Mos pares sempre que hi entren,
ai!, se'n posen a plorar:
no ploren la mort d'en Balmes,
ni els sepulcres espatllats,
que de marbres ni de savis
tan solament no en fan cas:
ploren per en Bac de Roda,
que té fossa mes enllà,
fossar que guarda les cendres
d'en Paracolls i d'en Bac,
amb ells al fossar de Roda
jo també hi solo anar
a regar ta fossa amb llàgrimes,
ja que no puc fer-ho amb sang.
Quan ells baixen a marina
se giren aigües enllà,
per veure si encara vénen
los barcos dels austríacs,
que de l'arxiduc nos porten
la bandera triomfant.
Les naus no vénen encara,
la revenja no ve mai.
Goigs de Nostra senyora de Gràcia
Que es venera en la parroquial iglésia d'Orís
Puix del mellor Sol
Vos fóreu l'Aurora,
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
Des que éreu patrona
del castell d'Orís,
per Reina us corona
tot nostre país;
lo cel vos enyora,
la terra vos vol,
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
En dies de guerra,
dignes de plorar,
vos tiren a terra
lo temple i l'altar;
la Plana vos plora
vent pondre's lo Sol,
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
Los sants trossejaren
de vostra capella,
i a Vós sols deixaren
veient-vos tan bella;
del cingle a la vora
vostra cara els dol,
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
Del castell baixada
en eix temple hermós,
trobàreu posada
condigna de Vós,
per Mare i Pastora
tota ànima us vol;
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
Bé en seràs ditxosa,
parròquia d'Orís,
si et vol eixa Rosa
per son paradís!
Canta-li a tota hora
com un rossinyol:
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
D'aucell en figura,
damunt vostre Cor,
fa l'ànima pura
son dolç niu d'amor,
d'allí al Cel que enyora
s'hi puja amb un vol;
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
Vostres llavis riuen
a tot pecador,
mentre a Déu li diuen:
«Fillet meu, perdó!»,
d'aquell qui us implora
Jesús se'n condol;
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
Feu cara de rosa,
de lliri lo front,
de flor tan hermosa
cap més n'hi ha al món,
si abella l'adora
n'és d'àngels un vol;
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
A aquell qui us visita
donau la salut;
a aquell qui us imita
la gràcia i virtut,
i en la darrera hora
no el deixau tot sol,
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
D'Orís protectora,
gentil com un sol,
de Gràcia Senyora,
donau-nos consol.
LA FORMIGA
Com Déu vol mal a la
formiga nodreix-li ales.
Jahuda, 76
Una hermosa plana
tinguí per bressol,
com la vigatana
no en veu altra el sol.
Jo fui la formiga
de son pla i garriga,
del mas oreneta,
del camp rossinyol.
Per les torrenteres
que alegre tresquí
del camp a les eres,
de l'hort al jardí,
me nasqueren ales
com a les cigales
i a aquell pla d'Ausona
l'adéu jo doní.
Vegí hermoses terres,
més d'una ciutat,
m'enfilí a les serres
de l'alt Montserrat.
Baixí a Barcelona,
la perla amb què l'ona
enriquí fa segles
l'antic Principat.
Dintre horts que floriren
per encantament,
palaus se m'obriren
plens d'or i d'argent.
En mala diada
ne fiu ma posada,
puix ma vida i somnis
fugiren corrent.
Mes grandeses foren
floretes d'empriu
que neixen i moren,
bombolles de riu.
Fou aquella glòria
vana i transitòria,
com pel lapidaire
rosada d'estiu.
Tot era falsia
dintre aquell palau,
los mots que hi sentia
d'afecte i de pau.
Los ramells de roses
foren de gatoses;
los llaços de murta
cadenes d'esclau.
Dintre aquelles sales,
enemic cruel,
les frissoses ales
me llevà d'arrel.
Si no hagués deixada
la gàbia daurada,
mai més vos veuria,
ma terra i mon cel.
Jo deixí en mala hora
lo teu pagesiu,
oh poble que enyora
mon coret soliu:
de ma terra amiga,
jo fóra formiga.
Malhagen les ales
que m'han tret del niu!
Primavera
Que hermosos són los matins,
los matins de primavera;
cada bri porta una flor,
cada flor porta una perla,
cova un amor cada pit,
cada cervell una idea,
s'omple el cel de resplendor
i d' hermosura la terra.
Anem
Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d'onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem's-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.
Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
Ai! en la mar d'ací
taurons hi ha i balenes;
en la d'allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l'atzur
entre esgranalls d'estrelles.
Enmig de l'esgranall
lo bon Jesús m'espera.
Anem-hi tot seguit,
anem-hi, barca meva.
Al Sant Crist de Balaguer
HIMNE
Del cel blau per la drecera
siau nostre davanter:
siau la nostra bandera,
Sant Cristo de Balaguer.
Aqueixa terra és alegre
perquè us veu de dia i nit:
Vós la regau més que el Segre
i amb vostre amor infinit.
A vostres plantes s'uneixen
Catalunya i Aragó,
com dos arbres que floreixen
a la mateixa saó.
Amb vostres llagues florides
Vós dels màrtirs sou lo Rei;
mes en les vostres ferides
per tot mal teniu remei.
De Cerdanya baixa el Segre
vostres plantes a besar,
i se'n va després alegre
parlant de Vós fins al niar.
Del mar un dia pujàreu
riu amunt tot fent camí,
fins que als braços arribàreu
de les que us guarden aquí.
Per les terres catalanes
vostres braços esteneu:
protegiu sos monts i planes
des del mar al Pirineu.
Beneïu des d'eixa serra
la Ribera i Pla d'Urgell:
beneïu tota la serra,
de vostres peus escambell.
Lo Filador d'or
A en Joaquim Cabot i Rovira
N'hi ha un argenter
a l'Argenteria,
de tant filar or
li diuen Orfila.
Lo fila tan prim
que tot just s'obira,
n'apar un cabell
del front d'una nina.
Lo filador d'or
diu que en té una filla;
que és un pom de flors,
no cal que us ho diga.
Fila l'or com ell
i la plata fina,
retalla brillants
i perles enfila.
Qui s'hi casarà
pot plantar botiga.
No es casa ella, no,
que es fa caputxina
lo primer dijous
de Pasqua florida.
Quan vora l'altar
son cabell deslliga,
n'apar un riu d'or
que surt de la riba,
o un camp de forment
que la falç inclina.
Son pare que el perd
recull les espigues,
i trist i solet
torna a la botiga
la garba de rulls
que al matí n'eixia.
N'hi ha un argenter
a l'Argenteria,
de tant filar or
li diuen Orfila.
Mes, ai!, pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d'or
cabells de sa filla.
Himne a Nostra Senyora de la Bonanova
Maria, hermós estel,
dau-nos la Bona Nova
de que us veurem al cel.
Era una flor del camp
la flor de Cases Soles,
que en son altar florí
de cara a Barcelona.
Bella és com un clavell,
fresca com una rosa,
blanca com un colom
baixat de Collserola.
Barcelona la veu,
feliç se n'enamora,
i a son perfum suau
de pas en pas s'hi acosta,
abella vers la flor,
la flor que el cor li roba.
Quan arriba a sos peus
humilment s'agenolla:
—Regina d'aqueix pla,
faró d'aqueixa costa,
oh rosa del roser
que els serafins oloren,
barcelonina sou,
si fóreu camperola!
Del gran amor que us tinc,
què us donaré en penyora?
De diamants i d'or
preneu eixa corona,
per mà del meu prelat
jo só qui vos la posa. —
L'Exposició Universal (fragment)
II
Lo segle dona un tomb, i Barcelona
se desvetllà amazona,
i al veure aqueixa mola davant seu,
li dóna un cop de peu.
Los que li feren guerra
se deien ells amb ells: —Què hi farà allí? —
Ella enfeinada va aplanant la terra,
la rega amb son suor i en fa un jardí:
ne fa un jardí on soterra
sos immensos oprobis i dolors;
aquells murs que li feren de cilici,
sos grillons i improperis,
la torre del suplici,
tot ho cobreix amb un mantell de flors.
Aprés, tot arborant llorers i palmes,
convida allí mateix tots los realmes,
de les arts i les lletres a universal torneig.
La cort d'Espanya es féu barcelonina,
i els pobles tots vingueren al corteig
d'on era Barcelona la regina.
Veient que aterra aquells fortins encara,
sos enemics se diuen uns als altres:
—¿No ens tirarà a la cara
del castell maleït les pedres a nosaltres? —
Oidà! D'aqueixes pedres Barcino en fa un palau,
i en ell un paranimfe,
aon amb tots els pobles de la terra,
en aquell lloc, ludibri de la guerra,
celebra la gran festa de la pau.