Edicions Proa (Barcelona), 2006
Coronació de la Verge de la Mercè (Fragment)
En temps del gran torneig Universal
nostra Ciutat era lo cor d'Europa;
a sos palaus venien tots los reis,
venien a son port totes les flotes,
i li deien regina de la mar
i li'n daven lo ceptre i la corona.
Lo ceptre era un trident, i se'n gaudí,
la diadema era d'or fi i hermosa.
Barcelona l'entrega a son Prelat
i diu-li: —Al front de ma Regina posa-la,
la Verge divinal de la Mercè,
de tots los cautiveris redemptora.
Caminant
Meliors est mors,
quam vita amara.
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista;
si tanmateix véns per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.
Lo Tibidabo
A mi em fa fer
de respatller
de sa cadira immensa
de què son los barrons
eixos turons.
Per sa enorme creixença
de gegant
la plana no és prou gran,
i s'enfila al Puget i als Agudells
que són los boterells
de ma superba acròpolis
i en son filat de cases ja estan presos.
Se tornen ciutadans los meus pagesos:
les onades de pedra ja m'empenyen,
los palaus i les torres ja m'estrenyen.
I encara Barcelona, al crit d'"a dalt"
puja a l'assalt
de ma pinosa encastellada serra
amb closos filferrers que m'engrillonen,
amb ponts i terraplens que em portaran
del tren de foc lo monstre assaïnant
que tot ho romp i aterra.
On Montjuïc, oh Tàber, mes companyes
d'ençà que sou muntanyes:
a Barcelona cal avui pujar
i a nosaltres baixar :
davant nostra Regina
inclinem, doncs, la testa gegantina.
Allà on Colon isqué del mar un dia,
com Atles amb un món en ses espatlles,
un monument aixeques, Barcelona?
Fes-lo digne de tu i digne de l'hèroe del geni
que fou dels hèroes i dels genis l'àliga.[...]
Aixeca-la ben alta eixa columna,
damunt lo front dels arbres,
damunt los parallamps i cresteries,
sobre els merlets que volten lo pinacle
sobre el pinacle que agullona els núvols.
Al veure-la, que diguin los navilis:
—Més alta és de bon tros que nostres màstils. —
Les fàbriques que diguen:
— És més alta que nostres xemeneies.
— I més que nostres torres
—repliquen los palaus. I el temple gòtic
responga: — I gairebé com mes agulles.
Corona la columna sobirana
amb lo globo del món, que amb mà divina
a arrodonir ell ajudà l'Altíssim.
Mes lo globo corona'l amb sa estàtua,
sa estàtua gegantina,
en actitud profètica i solemne
signant a l'occident, de quina porta,
feta de por i de misteri ombrívol,
ell tenia la clau dintre sa pensa.
Lo parc (Fragment)
(Exposició Universal de 1.888)
Lo segle donà un tomb, i Barcelona
se desvetllà amazona,
i al veure aqueixa mola davant seu,
li dóna un cop de peu.
Los que li feren guerra
se deien ells amb ells: —Què hi farà allí?-
Ella enfeinada va aplanant la terra,
la rega amb son suor i en fa un jardí:
ne fa un jardí on soterra
sos immensos oprobis i dolors;
aquells murs que li feren de cilici,
sos grillons i improperis,
la Torre1 del suplici,
tot ho cobreix amb un mantell de flors.
Aprés, tot arborant llorers i palmes,
convida allí mateix tots los reialmes,
de lletres i arts a Universal Torneig.
La cort d'Espanya es féu barcelonina,
i els pobles tots vingueren al corteig
d'on era Barcelona la regina.
Veient que aquells fortins aterra encara,
sos enemics se diuen uns als altres:
—No ens tirarà a la cara
del castell maleït les pedres a nosaltres? —
Oidà! D'aqueixes pedres Barcino en fa un palau
a on cridats tots los pobles de la terra,
en aquell lloc, ludibri de la guerra,
celebra la gran festa de la pau.
A mos amics de Banyoles
Lo puig del Mont està voltat de núvols
que en gros ramat del Pirineu davallen,
s'enfilen als tossals, i les valls fondes
omplen de borrallons de negra llana.
Lo Mont, verdós i encara jovenívol,
sembla un gallard minyó dins sa mortalla.
Un buf del Canigó l'esqueixa, i s'obre
com finestra del cel la nuvolada,
deixant-ne veure, plana avall, Banyoles,
amb l'estany cristal·lí que l'emmiralla.
Dins l'estany una gòndola rumbeja
donant al vent ses blanquinoses ales,
que, quan lo sol s'acluca són de cigne,
i quan els dóna un bes semblen daurades.
Si és la de mos amics que tant estimo,
que la Verge del Mont guie la barca!
Bressada per les ones movedisses,
la gòndola s'adorm dintre de l'aigua.
¿Què es contarien mos amics en ella,
puix deixen caure los remers ses pales?
¿Parlarien potser de les Estunes,
on tenen llur palau les encantades,
d'ombrívoles i fresques galeries
que donen a l'estany i a la muntanya,
al pastor fent-li veure llums hermoses,
fent sentir al barquer música rara?
¿Parlarien del Drac que aqueixa vila
de nins i de donzelles despoblava?
Si un cavaller venia a fer-li guerra,
se l'engolia son corser i espasa;
mes Sant Emer l'escometé amb l'estola,
i el féu caure a sos peus d'una mirada.
Parlen de Sant Martirià tal volta?
Quan a Banyoles son cos sant entrava,
amb veus del cel per avisar la vila
totes soles tritllaren les campanes.
Jo en eix mateix llaüt eixes històries
sentí dels llavis que les conten ara,
vogant, prou me'n recordo, de l'arbreda
de Can Morgat cap a Lió i la Draga.
L'hora era la mateixa, mes lo dia
era veí de primavera encara,
i el firmament, avui plorós i tèrbol,
ni un fil de teranyina l'entelava.
L'estany estava llis, sense una arruga,
com un front de quinze anys; la marinada
nos duia olors de romaní i d'espígol,
suaus cançons i música llunyana.
Eren càntics d'aloges o no ho eren?
Mes nostres cors vibraven com una arpa,
i al Canigó enviàrem, que ens somreia,
lo càntic de Muntanyes regalades.
Cantau, amics; avui lo cel s'esboira;
hermosa com aquella és la vesprada.
Cantau, que bé ho faria qui us enyora.
Que la Verge del Mont guie la barca!
S'enfonsa el sol del Pirineu darrera,
mentre surt de la mar la lluna pàl·lida;
més sa claror no romp la nit obscura,
llosa que cau sobre la immensa plana.
Qui ara es trobàs vora l'estany veuria
florir lo cel hermós dintre de l'aigua.
Lo veuria florir sobre sa testa,
i així com astre enmig de l'estelada,
volar per entre unes voliors d'estrelles,
de l'altar de l'Altíssim lluminària.
Mes la primera estrella que s'obira
és la que es posa en la barqueta aimada.
Cantau, amics, remant cap a la vora:
cantau dintre l'Edem de nostra pàtria,
i en lo riu de la vida sereníssim
que l'Estrella del Mont guie la barca.