E. Ragazol Editor (París), 1945
Cançó a la vila de Prades
Bon matí, vila de Prades,
bon matí.
El sol toca les teulades
vermelles, color de vi.
Punxava el cant de la merla
el silenci com un tel,
i d'un crit de llum s'esberla
la boira que omplia el cel.
Les finestres mig badades
la joia ha vingut a obrir.
Bon matí, vila de Prades,
bon matí.
Arbres clars de la ribera,
no sentiu
la música cançonera
entre els còdols blancs del riu?
L'aigua de la Tet lliscava
sota l'arcada del pont,
aigua verda i claror blava.
I els meus pensaments, on són?
També llisquen al darrera
del corrent,
arbres clars de la ribera,
amb boires d'enyorament.
Enllà de la serralada
bé hi escau
l'altra plana enlluernada,
com aquesta, del cel blau.
Ai, plana de l'Empordà,
vent i llum de les muntanyes,
no ens afanyes
si som ara en aquest pla,
amb les tanques de xiprer
i prats verds i núvols blancs
i la tremolor que ve
de les fulles deis pollancs.
Sota el buf de les ventades
res més no sabríem dir :
Bon matí, vila de Prades,
bon matí.
La plana de l'Empordà
és tocada d'aquest vent,
que du enllà
tonades d'enyorament.
Bon matí, vila de Prades,
bé t'escau
sota el fil de les teulades
despertar-te en el cel blau.
Pels turons de terra ombrosa
que et volten de verd i gris,
pel primer cant de l'alosa
en l'horitzó espurnadís,
per l'olor de fenc que arriba
dels carros de la tardor,
i el desig de llum que tiba
entre els arbres la claror,
per les aigües regalades
que ens fas beure a mig camí,
bon matí, vila de Prades,
bon matí.
Prades, 6 de novembre de 1939
Diumenge de tardor a Cotlliure
Un somriure de festa s'aixeca sobre el mar
i arriba fins al cos ben cepat de la torra.
Regalima la llum per les malles d'un art
que s'eixuga a la sorra.
Aquí les cases tenen la fesomia dura
amb uns viuets de blanc i de verd que els hi fan
aclucar les finestres com uns ulls on madura
el blau del cel tibant.
Els pals drets de les barques s'inclinen a la una
com un estol de llances envestides pel vent.
Es retallen en l'ombra quan els adorm la lluna
o els crida el sol ixent.
Batega en l'aire clar un cop de tramuntana.
Entre els blancalls d'escuma que es fonen en xarbots,
sobre la platja humida la vela de mitjana
s'arrupeix en els bots.
Al voltant les muntanyes s'inflen arrodonides
com una vela. Terra de caires retallats,
clapada d'oliveres i vinyes escarides
amb els ceps despullats.
Fugint del vent, els núvols han pujat molt enlaire
i en l'aire blau arrelen com les branques d'un soc.
S'encén tota la costa de sol a cada caire,
una ombra a cada roc.
Els pescadors que es miren la mar esvalotada,
les mans a les butxaques, s'inclinen com els pals;
a la pell i a la roba duen ben arrapada
l'agror dels sardinals.
Avui balla un somriure de festa sobre el mar.
Blancalls d'escuma salten pel blau de les onades,
els seus camins es traven com les malles de l'art
i els cops de les ventades.
Cotlliure i el Castell planten cara a la força
de tots els vents i flairen el salobre i l'agrum,
com una barca vella cansada d'anar a l'orsa
del vent i de la llum.