Lletres valencianes (València), 1949
Cançoneta del Montgó
El Montgó
té un gipó
on s'amaguen
els estrels
en ser de dia.
Jo vullguera
que es perdera
el gipó
del Montgó
i que els estrels
feren via.
Un bon amic
El Montgó és bon amic,
l'amic cordial
del naixcut vora d'ell
que ama el tossal.
***
Rient s'espavila
a les primers llums de l'albada
i ens mira seré
amb cara fresca per la rosada.
La llum l'esvaeix, li xucla els ulls
migdiada feta.
Com a tothom la calma l'obliga
a fer becadeta.
A hores de capvespre,
en l'orgia dels focs de ponent,
la ciutat per ell acaronada,
riu galanament.
***
El Montgó és bon amic,
l'amic lleial
de qui al cor porta amor
al seu tossal.
Constatació
A Dénia m'agrada viure
vora mar, sens dany ni risc;
sentir les flairoses brises
alleujant el sol d'estiu;
gojar les nits estrelades
-diamants en fosc safir-:
d'entre cormulls de maragdes
sostraure el més dolç raïm,
rebre ruixades d'Història
dels indrets més en oblit;
de la hidalga ciutat clara,
l'alta amor que al cor reviu...
...I de l'amatent Montgó,
el perenne i franc somrís.
L'Aiguadolç
Bell Aiguadolç -aigua dolça-,
vols dir-me qui t'ha encantat?
És la bellesa d'Orient
o la blavor de la mar?
Fonteta que al sòl aflores
com diamant,
com el fruit que en la flor mostra
una goteta de mel.
Eres dolça entre la sal
que et deixa
la mar brava que es retira
en les calmes de gener;
eres flameta votiva
que pren foc del sol naixent.
Captiva nereida eres
del tossal,
que sospira
amb llagrimetes d'estrels.
La teua lluor tan clara
et fa semblant, per miracle,
a un gran lliri de plata.
I la mar, per encensar-te,
et llença pulveritzada,
rutilant,
l'escuma del seu onatge.
Aiguadolç, fonteta amiga,
voreta del toll salat,
vols dir-me qui t'ha posat?
La Torre del Gerro
Qui recorda en vore-la
que fón bastiment de guerra,
defensa de la ciutat
i quarter per a atacar-la?
Qui creurà vore les piques
i bombardes que guardava?
Qui oir pel Rei En Jaume
a En Carroç quan la retava?
Avui, de romanticisme,
és que ens ompli la mirada.
..............................................
Esvelt gerro que t'aixeques
del tossal en la rostària
enlairant al vent un ram
de fets que la Història guarda.
El passat reviu en tu,
el temps, d'ahir, per tu parla.
I si dorms embadalit
entre cel de llum tan clara
i una mar sempre blavosa
que de dia i nit te canta,
et nimba un hàlit de glòria,
t'envo1ten flairors de fama.
Tots els llors que t'exornaven
van anar caient a terra
reproduint-se en l'encant
de remorosa pinada
que les vessants t'encatifa
i ton bell perfil exalta.