Edicions del Salobre - 2004 - Port de Pollença
Per ara,
això és tot el que puc dir,
Nai.
Sé que nom Miquel-Àngel
i té trenta anys. Viu a la dreta
així que es baixa pel carrer d'Artà
- la mar també viu a la dreta,
dins un barracó de barques i distàncies-,
així que es puja
pel carreró arrecerat de la teva vida.
Té quasi l'altària d'un crit, i l'extensió
d'una veu enrampada, midada a versos quadrats.
A voltes, es veu clar
que la seva forma autèntica
no és la d'un colom, tampoc
la d'un lledoner oficial per als excursionistes de bona família.
Quasi també te podria fer senyes
que no té la forma d'un bon propòsit
ni del gest elegant amb què s'agafa la ploma
per a escriure la història d'un avantpassat.
Si es topa amb la gent
i es queda immòbil dalt d'un "bon dia", vol dir
que no pot més de maror,
i si us diu paraules vellutades
és que ja no sap com s'agafa el mànec de la conversa.
Això es veu clar aquests dies
que l'aire cou i ho transparenta tot,
i fins ens cubica la sang
posant, en pèl, en evidència
la nostra geometria més comprometedora.
Coneix els homes
per la manera d'agafar les coses
o de mirar de lluny,
però no endevina massa si ha de ploure o no.
Sap que la mort és rodona i res més,
que plorar ve de cap avall i res més,
que estimar cau entre el ponent i el fred i res més,
i res més.