Editorial Selecta - 1964 - Barcelona
Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record; i, no obstant, quants anys hi han passat per damunt! La humil ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són? Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no restem sinó en Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigarà a emportar-se-me'n. El rem durarà de segur més que els oferents. Memorial d'una oració, llengua muda i eloqüent, dirà — Miserere! — per nosaltres quan ja no serem d'aquest món. Si mai puges a l'ermita, el veuràs penjat a la volta entre llànties i salamons, enmig d'un esbart de barques en miniatura que són altres tants ex votis. El poble el designa amb el nom antonomàstic de es rem de trenta-quatre. L'ermità potser te'n contarà una història exagerada: tu saps la vera.
L'aire està impregnat d'exhalacions fresques i humides com després d'una ruixada; però, que en són de flairoses aquestes fresques exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n'estan encatifats i les noies, que hi ronden, ne porten esquitxades la roba i les cabelleres. És la nit més alegre de Blanes, la darrera nit de les enramades. El vent és suau i temperat, el cel serè, i el juny xamós riu entre les estrelles.
El sac dels gemecs va fent la passada, espargint per dins del poble un guirigall d'harmonia que alegra i engresca al jovent. Les xicotes, al sentir-ho, no poden pas restar un instant més a la taula, baldament estiguin a mig sopar i no s'hagi encetat encara el famós capó de la festa. —Ja passa sa coixinera!... ¿Sentiu?... Sa coixinera i encara m'hai d'endegar! ¿A on tinc sa xalina? ¿A on m'hai deixat ses arracades? Mare, cuiteu a portar-me es ferrets. Mireu si em cau bé aquest llaç, si ses flors me van millor aixís o as costat de sa tannara. Sa passada, sa passada!—. Tot és fressa i trasbals. Els minyons endrapen precipitadament asseguts de gairell a les cadires, amb les orelles al carrer i el mirar esbarriat: endrapen precipitadament, i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca. El jai roman tot sol a taula, llemugant, amb ses genives esqueixalades, les calaborques del capó. De tant en tant, després d'haver fet petar una llarga xerricada, balandreja el cap tristament, tot mirant-se el porro, el company fidel, i exclama, sospirós:
— És son temps. Qui pogués tornar-hi!... Que es divertéixun, mentre s'hora és bona!
L'enramada de l'Auguer serà la millor de la vuitada, perquè enguany els pescadors volen lluir-se. En Panxo Manxiula, s'americano nou, fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla per al ball de la nit. El sac dels gemecs anirà, doncs, a racó; però tocarà a la taverna per engrescar els bevedors. La festa serà com no se n'hagi mai vista cap al barri.
El noi, Garet, un mariner simpàtic, caraprim, morenet, d'ull gris i mirar vergonyós, ix a la porta de casa seva, afaitat de fresc; vestit amb una roba flamant de llana negra, calçat amb botes noves de vedellet i cobert el cap amb una gorreta de seda. No viu pas al barri de la festa. El seu carrer està ombrívol; mes els que 1'habiten saben prou on han de trobar el divertiment i la lluminària. Les comares xafarderes se criden de porta a porta i es van ajuntant. Passa una colla de xicotassos agafats del braç, cantant una cançó d'amor més funeral que el Dies irae; després un estol de vailets coronats de ginesta, tocant timbals i trompetes de fira; després una cordada de mosses que xisclen i riuen sense motiu, de la manera més estrepitosa que poden, per emportar-se l'atenció dels joves casadors. Tothom va cap a l'Auguer, i en Garet se determina, per fi, a seguir la riada.
El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricel·les, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de Fúria. Malaurada la nau que hagués sigut llançada contra aquells caires i esgardissos! Difícilment cap tripulant n'haguera escapat amb vida.
Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí: però el nostre goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfonsà entorn dels penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se, ens xuclà cap a sa balma, modificant la nostra situació i acostant-nos al perill. Aleshores, per una il·lusió d'òptica semblà que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar, sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa respiració. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps. Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La màquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta pels dos monstres amb una aspiració d'engoliment. Per a mi eren sers vius, ferotges... Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a la d'un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza, s'exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.
El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on estàvem arrambats se submergí per complet, i els xarbots me cegaren. Quan vàrem redreçar-nos, vaig veure que corríem de dret vers un niell, que grunyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un moviment instintiu. Però no: l'evolució havia sigut ben calculada pel timoner. Revingué el flux, una ona muntanyosa que corria cap a la costa ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d'ulls ens esmunyírem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria entre el niell i la punta de Santa Anna.
Així passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens assabentaren de que l'onada es rebentava en e1 roquer, ja nosaltres la faldejàvem en plena mar, i no pogué sinó engolfar-nos, amb sa moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de Blanes.
La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada església, capçat d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un àugur ciclòpic, dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus. La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull i s'estuva i es vessa a dojo, passava fantàsticament. Arreu bromes, pluja, udoladissa... El paisatge fluïdificant-se en l'ambient tèrbol i ombradís: un paisatge de somni pesat.
La Jacobé, aprofitant el meu descuit, s'és asseguda al cantell del penya-segat, si cau no cau. Està una mica decantada, presentant-me la cara de perfil, i m'esguarda amb un sol ull amb el posat hipòcrita d'una garsa que sotja quelcom. — Toca'm, barruel —borbolleja amb veu fosca—. Marxo cap a la... Havana. Ja estic embarcada. — I veig que es va escorrent; que l'herba, planxada pel seu cos, reïx i s'estufa al seu darrera... que la flotant fullassa d'atzavara sobre la qual té les cames allargassades va cedint vinclant-se. Corro a deturar la caiguda; mes amb prou feines aconsegueixo salvar-me jo mateix aferrant-me al pi venturer que suara m'havia servit d'ampit. La terra roda al seu voltant. Al meu dessota l'abisme bada, com badallant, la seva gola, immensa i ombrívola. I la Jacobé hi cau espantosament, topa amb uns alzinois, que se l'espolsen d'una zumzada i es capbussa en la buidor, avall, avall... Sembla una flor ventissa. Ses faldilles i enagos s'acampanen a tall de corol·la. Les primes cames hi rossegen al dedins com estams d'un lliri. Acluco un moment els ulls, i quan torno a obrir-los veig allà baix, al fons, el cadàver immòbil sobre una roca emporprada de vermellenca tinyassa.
De moment no sento més que una gran consternació, un gran aclaparament... i aquell deix d'ombra i de silenci que la mort, al passar, infon en la claror i els sorolls mateixos. Després van venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt d'aquell túmul voltat de les aigües marines, la Jacobé em recorda tota la poesia dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda els encants de la tarda d'abril en què les collírem. Penso en el seu amor puríssim, en la seva innocència d'infant, en el bé que m'havia fet... I... té!, morta! El mar juga amb les seves trenes daurades; els crancs s'enfilen ja sense por per les seves faldilles... mareta del meu cor!... I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu un alè sagrat. Vet allà l'antiga pedra druídica, l'altar carregat amb la seva víctima immaculada, sagnant, exànime. La naturalesa s'entenebra al contemplar la seva obra de destrucció. El tro de la ressaga s'aixeca com un cant funeral. I jo no trobo consol sinó figurant-me que sóc a la muntanya del Calvari, i que el pi amb què m'abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso de la meva dolor i de tot lo que no entenc.
La cala de Sa Forcanera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant les bonances d'estiu, una de les més quietes, més fresques i més plàcides que poden trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de terra uns cingles alts i espadats pels quals és perillosa la davallada, quasi no la visita mai ningú, com no sigui anant-hi en bot per la mar: així és que sol romandre solitària dies i dies, i no sembla sinó que, lliures de tot contacte pertorbador, s'afinen més i més la frescor dolcesa de ses ombres i la puresa cristal·lina de ses aigües, en el bon temps d'estiu. En penetrar-hi, un hom sent com si trenqués quelcom de virginal i fes estremir cert misteri.
Allí pescava en Temme, una tarda pocs dies després de la borrascosa escena nocturna amb la seva mare. D'ençà d'aquella escena, la seva mare s'era trasmudada de tal manera que no semblava la mateixa dona. Abans solia estar sorruda i com llassada del treball: ara, en canvi, sempre estava delitosa, i era amable i falaguera, i feia tots els possibles per trobar-se amb el xaval i retenir-lo al seu costat tant com podia; participava dels projectes d'ell, li aplaudia les bones pesques i sospirava pel moment de comprar-li una barca. Àdhuc la seva faç s'era esbandida d'una mena de crepuscle de joventut, que l'animava i entendria. El canvi no podia ésser més satisfactori. En Temme n'estava enartat, i havia reprès amb més il·lusió que mai les seves tasques.
Sospitant que dintre les obscures xombes marines de Sa Forcanera havien d'amagar-s'hi grossos déntols i congres, havia decidit de parar-hi una canya llarga amb un guarniment, també llarg i carregat de plom a faisó d'una llença. Quina alegria causaria a "sa santa dona" si pogués portar-li un peixàs d'un parell de carnisseres!
Amb aquesta il·lusió havia davallat per la cinglera, arrapant-se a les crètues i tavelles de la penya, després d'haver tirat daltabaix de la timba els seus estres entollats amb el gec i d'haver-se penjat a l'esquena l'olla del grumeig, lligada al coll per les anses amb una cordella; i, un cop assolida la pedregosa platja, havia saltat de roca en roca fins a situar-se en una de grossa i assaplanada que es forejava a la boca de la cala.