Associació d'Amics de la Costera - 1997 - Xàtiva
Si en parlar de la plaça de Sant Pere es deia que antigament se l'havia denominada també del Mercat, i fins i tot que es trobava al cor del barri del mateix nom, aquesta plaça que actualment rep el nom del Mercat antany s'havia denominat de les Cols, de la Constitució, d'Alfons XII, de la República i, durant el règim franquista, de la Unificación. S'hi celebra mercat els dimarts i els divendres, mantenint així la tradició secular que instituïa el dimarts com a dia de mercat dels cristians i el divendres dels moros. Entre els edificis més singulars assenyalarem l'Hostal del Peix. Aquest hostal és perfectament identificable per la inscripció -en castellà; Posada del Pescado- i per l'envejable exemplar -¿tenca o llobarro?- que penja sobre l'anunci.
Tot a continuació de l'Hostal de Peix comença un pany porxat d'estil neoclàssic. A la replaceta, a ponent, una altra breu porxada, la de la llotgeta del Mostassaf. El mostassaf o mostassà era el funcionari encarregat de comprovar els pesos i mesures.
La torrassa del palau dels Borja. «L'accés primitiu a la torre es feia per la porta adovellada de carreus, a la qual s'arribava per una escala adossada d'obra ja desapareguda. Sota el paviment de la primera planta hi ha un magatzem i una escala que connecta amb un túnel que va més enllà dels trenta metres que s'han inspeccionar. La torre té una altura de vint-i-un metres». L'anotació és d'un fullet informatiu a cura de l'historiador Josep Lluís Cebrian.
En referència a eixe llarg túnel, la veu popular el prolonga fins el castell de Montesa. La recent restauració i ampliació del rodal de la torrassa ha permès de posar al descobert restes del derrocat palau dels Borja. Es pot accedir a la torrassa: demaneu-ne informació de dies i horaris a l'Ajuntament de Canals. S'hi exposen les troballes aparegudes a les excavacions que es feren durant les obres de restauració. A banda d'algunes ceràmiques, destaquen, per curioses, una bala de canó i una bola de catapulta, i una pipa de haixix d'època musulmana.
Si som a Canals, caldrà parlar, és clar, del foc, de la seua afamada Foguera. La majoria de les expressions festives que tenen com a protagonista el foc, les fogueres, coincideixen amb remotes i essencials commemoracions del calendari agrícola. Foc per Sant Antoni, foc per Sant Joan: focs de solstici; focs purificadors, focs màgics, atàviques veneracions solars. El costum de plantar fogueres per Sant Antoni –del Porquet- és encara viu a molts pobles de la comarca. És la xicalla l'encarregada d'anar arreplegant pertot llenya i mobles vells. En alguns pobles, la foguera és una tradició més reglada i corporativa, d'organització i festers: com ara aquesta de Canals i la de Cerda, les més inveterades, tanmateix també se'n planten a Montesa (en honor a Sant Sebastià) i a l'Alcúdia de Crespins (a Sant Onofre).
La festa de Canals té un calendari ritual ben precís. El dia 8 de desembre -la Puríssima- entra la «primera soca» a la plaça Major. L'espai urbà on es plantarà la foguera és, per ell mateix, corprenedor. Domina la plaça la frontera principal de l'església de Sant Antoni, amb els campanars bessons que senyoregen el clos format per casalicis d'un cert modernisme rural, de la «taronja» que l'anomenava Joan Fuster, connotació vàlida per a la citrícola Ribera, però potser no gaire adient per a l'esplendor econòmic canaler de primeria de segle; ací va ser una incipient activitat fabril, del tèxtil i l'adoberia de pells, la que va alimentar la puixança social i econòmica.
Així doncs, a partir del dia de la Puríssima, pels carrers del rodal començaran a traginar les primeres soques votives. S'aniran amuntonant pel carrer del Salvador i la plaça Major fins el dia de Cap d'Any, dia de la «plantà», en què es dreça el troc primer, la columna vertebral de la Foguera. «Crece de punto el entusiasmo -explicava, a primeries del segle XX, el prevere Sivera Font, al seu llibre Apuntes histórico-descriptivos de la Villa de Canals- á la llegada al pueblo de las grandes soques, cuando con tiros de 12, 16 ó mas caballerías mayores son arrastrados algarrobos enteros ó corpulentas encinas que apenas y con dificultad pueden pasar por las calles afluentes a la plaza. Es de ver entonces la algazara y el bullicio que se mueve con los chasquidos de las trallas, los gritos estimulantes a las bestias y los vítores continuados a San Antonio lanzados por numeroso gentío poseído de patriótico».
Una tradició meticulosa, tramesa en molts casos de pares a fills, és la que s'encarrega d'encaixar els troncs com les peces d'un complex i cerimoniós trencaclosques. A poc a poc va conformant-se la pira cònica sobre la basa d'un cercle d'onze metres de diàmetre. Al final, revestit el con amb la verdíssima ramulla de pi i el caramull d'un taronger en fruit, hi hauran calgut més de mil dos-cents metres cúbics de llenya. Quina destrossa ecològica!, pensarà algú. Que no passe ànsia, tanmateix. El cap de setmana després de les festes es dedica a una replantació forestal que refarà la llenya emprada i permetrà posteriors celebracions.
El jardí del Bes. Acostem-nos ara al jardí de Carme Pérez, conegut popularment com «del Bes». S'hi conserva un altre llenç de la muralla que encerclava la ciutat. Aquest jardí es va realitzar per iniciativa d'un italià de conviccions teosòfiques anomenat Attilio Bruschetti; el jardí -que du el nom de la seua esposa- i l'escola que construïren costat per costat. En un moment o altre, entre els arbres i les cases, divisarem el Calvari Alt, les capelletes i els xiprers tot ascendint cap al cim del turó:
Els xiprers del Calvari
s'alcen, negres, damunt l'horitzó sanguinari,
va poetitzar-lo l'escriptor Joan Sales durant aquella estada seua a Xàtiva, en la primavera bèl·lica -«horitzó sanguinari»- de l'any 1937. Aquest Calvari data del segle XVII, bé que l'ermita que el culmina ha estat restaurada de fa poc. A l'altra banda del jardí, tot travessant la carretera, el visitant podrà encalmar la set ardida en la font dels Vint-i-cinc Dolls -o dels Vint-i-cinc «Xorros», com se la denomina comunament-. Font reial, d'estil neoclàssic. Segons que es pot llegit al remat, va ser enllestida l'any 1808.
Entrem en una altra de les places representatives de Xàtiva: la plaça de la Trinitat. Al bell mig, una de les poques fonts gòtiques que es conserven al País Valencià. D'estil gòtic, en la copa octogonal s'alternaven els escuts policromats de la ciutat i del regne, avui gairebé esvaïts pel pas del temps i les malalties de la pedra.
L'edifici senyorial que alberga els jutjats és el palau d'Alarcó. Va ser construït tot just després de l'incendi de la ciutat, i el va habitar en Pere Guerola i la seua família. La seua viuda el va vendre a Carlos Ruiz de Alarcón, un noble castellà d'Almansa. D'ací va prendre el nom el palau, i perquè ha pertangut als descendents d'aquesta família fins ben bé els nostres dies. Estava considerat com l'edifici privat de més importància de la ciutat. Per això els corregidors l'elegiren perquè s'hi hostatjara el duc de Parma, futur Carles III, quan va venir a Xàtiva. I tornaren a escollir-lo amb motiu de les visites reials de Ferran VII i d'Isabel II. Cal dir que durant la visita d'Isabel II es va haver de desmuntar la font gòtica durant els dies que va durar la seua estada, a fi que el carruatge poguera deixar tan il·lustre dama just a la porteta de casa.
La flamígera portalada gòtica que podem veure -molt restaurada- és la de l'antic convent de trinitaris, que dona nom a la plaça. L'interior acull l'Arxiu Municipal. A la dreta, s'hi adverteix un estret xamfrà d'inspiració eclecticista, però que només és això que s'hi contempla: la façana i prou.
En aquesta plaça es planta falla des de mitjans del segle passat.
I ací va tenir lloc un dels capítols més sucosos de la història fallera local, i potser de la de tot el país. Va ser l'any 1866 que l'impressor i autor satíric valencià Blai Bellver va publicar un dels primers llibrets de falla de què se'n té notícia- La creu del matrimoni. La publicació d'aquest llibret va provocar una furient condemna del llavors Arquebisbe de València Mariano Bardo. Josep Sanchis Martínez reprodueix el text íntegre d'aquesta censura a la seua Història de les falles de Xàtiva (1996). Diu l'Arquebisbe Barrio que l'autor del llibret «marcha por encima de todas las consideraciones del recato, del pudor; de la moralidad de la decencia, del respeto a la muger, al matrimonio, a las personas morigeradas, al celibato, al clero, y ora con estilo sarcástico, ora con chistes y equivocos muy mal sonantes, zabiere, ridiculiza y alicienta a la impureza, a la lascivia...» En l'afer va prendre part també el Capità General de Valencia per a prohibir de plantar la falla, bo i instant l'alcalde de la ciutat perquè «se recojan todos sus ejemplares [del llibret] y queden a mi disposición».
Sense perdre la petja del llarg carrer de Sant Pere arribarem a la plaça d'Alexandre VI. Enmig hi ha la font barroca d'Aldomar. A la banda superior, l'edifici que fa cantonada amb el carrer Bosch és considerat com la casa pairal dels Borja. Encara que conserva ben poques coses de la construcció primitiva a causa de les múltiples reformes posteriors. Ací diuen que va nàixer el papa Alexandre VI el 1451. Roderic de Borja va assolir el pontificat el 1492 i l'exercí durant onze anys. Històricament se'l considera un home del seu temps, un home «renaixentista». Sobre ell i la seua família ha pesat sovint una injusta fama de depravació i d'immoralitat. Fins i tot s'han arribat a imputar-li relacions incestuoses amb la seua filla Lucrècia, i criminals conspiracions en companyia del seu fill Cèsar. Avui dia, molta d'aquesta «llegenda negra» s'atribueix als libels que contra la nissaga borgiana van escriure els seus més aferrissats detractors. Sobretot intrigants italians que no pairen gens bé que la puixança econòmica valenciana els arrabassara l'usdefruit vaticà, primer a mans de l'oncle, Calixt III, i després del nebot: eren aquells Colonna, Orsini, Sforza, Piccolomoni, Della Rovere, o el purità viperí Savonarola...
La muralla dels plàtans frondosos. Som a l'Albereda de Jaume I, al davant de la Casa de la Ciutat. L'edifici consistorial va ser seu del Banc d'Espanya i acull l'administració municipal des de primeries dels vuitanta.
Al seu costat hi ha una llenca de jardí urbà, el mes antic de la ciutat; la Glorieta. Les seues monumentals magnòlies són un patrimoni natural tan valuós com alguns dels edificis històrics que prompte visitarem.
Donem-li l'esquena a l'edifici municipal. Al davant, la casa Botella, l'únic edifici local netament modernista. No ens moguem encara d'aquest rodal: tot just al costat ens guaita la font del Lleó. La seua ferocitat és, però, inofensiva; ben al contrari, el seu doble doll assacia la set de propis i forasters des de primeries del segle XIX en que la instal·laren. Ací hi havia
hagut antany un dels principals portals d'entrada. A partir del darrer terç del segle XIX el perímetre emmurallat de la ciutat va ser derrocat. Ben bé de totes les entrades que franquejaven la murada que l'encerclava queda referència toponímica en els carrers respectius: Portal del Lleó, de Sant Jordi, de Santa Tecla, de Sant Francesc, de València o portal Fosc, de Cocentaina... Un pany d'aquella muralla encara resta en peu uns pocs metres més enllà de la font del Lleó. Allí mateix, protegida per un gros vidre, es pot veure també la conformació de la barbacana que reforçava la línia fortificada de la ciutat.
Mamprenguem camí pel passeig que habiten els plàtans, ara ran de l'avinguda de Selgas. L'antiga frontera que separava la ciutat de les hortes va ser reemplaçada per aquesta altra murada de robustes platanàcies. «Extramuros de Játiva se encuentra una vasta alameda poblada de rondosos alamos», va anotar a mitjan segle XIX Pasqual Madoz. Siguen aquells «alamos» -«àlbers» en la traducció valenciana- o aquests actuals plàtans, el ben cert és que a la tardor s'inunda de pàmpols el passeig, a més de provocar serioses al·lèrgies i molèsties oculars a la primavera, quan les llavors revolen pertot. En compensació, ofereixen una fresca, prolongada i tapida ombra en la tòrrida estació estiuenca.
En arribar a l'altre cap del passeig trobarem la plaça de bous, construïda en els anys 20 per l'arquitecte Demetri Ribes, autor també de l'estació del Nord de València. El cèlebre «Gallito» la considerava la més gran de món, ja que ni en la vesprada que ell i Bienvenida hi compartiren cartell aconseguiren d'omplir-la.