Editorial Empúries - 1985 - Barcelona
El riu es feia ample i arreu hi havia roques llises a flor d'aigua. Eren «els esqueis».
Els diumenges d'estiu, sempre era ple de banyistes, les aigües no cobrien enlloc. A les tardes, hi anaves de tant en tant en bicicleta, seguint, a poc a poc, la vora que donava al poble. Tot el que veies, el que senties t'agradava: el clapoteig de l'aigua contra les lloses que sobreeixien, l'olor d'herba humida, la gran arbreda d'àlbers i pollancres que hi havia a tres metres del riu, l'amplitud del riu amb el negre penya-segat de l'altra banda...
Un dia, bo i reposant a la vora, vas veure tres noies que s'anaven a canviar els vestits pels respectius banyadors, dins la frondosa arbreda. Sortien en banyador d'entre els pollancres, el vestit a les mans; berenaven una mica i després es banyaven.
Un altre dia, les vas veure sortir d'una fàbrica del voltant, camí del riu. Vas avançar-les en bicicleta i te'n vas anar lluny, vora avall. En retornar, elles eren al mateix lloc de l'altra vegada.
Moltes nits, dintre el llit hi pensaves. Les imaginaves en el moment de treure's la roba, la nuesa total, i novament en banyador vermell, negre i blau. La nuesa total... ¿Com era exactament una dona autèntica de dinou o vint-i-dos anys completament despullada? T'inquietava.
Una vegada, per casualitat, havies vist un instant, però bastant a fons, les cuixes de la teva cosina, mentre s'eixugava una taqueta de cafè de la faldilla, ella asseguda als tres graons que hi havia a la terrassa, i tu estirat a uns cinc metres...
A les nits t'anaves trastocant, pensant en tot això. Una d'aquelles tres noies, la del banyador vermell, la identificaves, no sabies per què, amb un cavall blanc que tu muntaves i donaves la volta a la terra. Això era excitant.
Un dia vas decidir d'espiar-les mentre es canviaven. Només de pensar-ho, però, tenies una por que et mories.
Una tarda et vas decidir. Tan sols era qüestió d'anar fins allà amb bicicleta, com tantes vegades, i arribar abans que elles. Llavors, amagar la bicicleta vora el lloc de costum i entrar dins la fondària ombrosa. Després, es tractava de buscar un lloc des d'on poguessis veure sense ser vist; si a l'últim instant no tenies el valor de fer-ho, podies anar-te'n, bo i xiulant quan veiessis que s'acostaven.
I vares tenir valor suficient -tan gran era la teva curiositat. Les vas veure arribar i com s'endinsaven dins l'arbreda. Tu tremolaves. Suaves. Però elles se'n van anar a un lloc on tu no podies veure res. Vas pensar a canviar de lloc arrossegant-te, però suaves molt i el cor et bategava com mai. No va ser possible. Però vas estudiar bé el seu lloc, per tornar-hi un altre dia amb seguretat.
Aquell dia vas somiar amb la noia del banyador vermell. La vas somiar nua, com entrava a l'aigua i com en sortia, regalimant, tot el seu cos turgent, bru. De sobte, et va descobrir, però, en lloc de tapar-se, et somreia i venia cap a tu, la cintura estreta, movent les anques, i es posava al teu costat de quatre grapes, oferint-te l'esquena i les natges perquè hi pugessis a cavall...
La setmana següent vas tornar-hi un dia que feia molta calor. Et vas posar en un indret que et va semblar perfectament estratègic. Vas sentir com venien les noies. Tremolaves altre cop. S'acostaven més i més. A penes si respiraves. Parlant alegrement, les noies es treien els vestits, ara una peça, ara una altra. Et semblava que no podia ser i el teu cor amenaçava ruïna, de tants batecs. La noia del banyador negre ja el portava posat; però no les altres dues. Allò eren realment dues dones. La vermella era superba..., era realment el teu cavall secret i blanc.
De sobte, no vas saber què et passava. Se t'escampava una mena d'ona marina per tot el cos que et feia estremir de plaer, i després venien més ones petites... Va durar tan poc, però, que a penes si ho vas poder assaborir.
La font dels Enamorats
Vora el poble, però ja una mica lluny de la rodalia, hi havia la Font dels Enamorats.
Era un gran pendís ombrós, d'herba fresca, amb oms i pollancres que arribaven fins a la font, vora el riu,
Les tardes d'estiu, moltes parelles solien anar-hi, perquè, als voltants de la font, la vegetació era espessa com una selva i es podia fer cap a molts indrets romàntics, completament aïllats de la mirada humana. A més, a mitja tarda hi havia nois i noies que hi anaven a berenar, a pescar, molt sovint. Així, era fàcil trobar-te amb corredisses i xiscles, els cabells i les faldilles a lloure.
Tu hi anaves moltes tardes, tot fent un passeig, ara un pas, ara un altre, perquè era relativament a prop de casa de la teva àvia. Sorties pensarós per la porta de l'hort i caminaves lentament fins a la font.
Allà, t'ajeies sobre l'herba en un indret fosc i allunyat, des d'on es veia el cel a través d'un minso espirall, entre copa i copa.
Estirat a terra, mirant la clapa de cel, t'allunyaves de tot: on eres, què eres, com era que tu fossis tu...?, tot això quedava insubstancial, reduït a la categoria d'absurd pel ventet que feia moure les copes dels arbres, per les mil olors d'herba i pel remoreig incessant de l'aigua plàcida del riu.
El teu cos pràcticament desapareixia. Era solament terra amb terra. Eres un forat de cel, un volum inquietant que fugia, sense pes i sense rastre. No diré que et fonguessis amb el tot o amb l'u, que no sé què vol dir, però sí que puc assegurar que, d'alguna manera, tenies un peu a l'altra banda del món, i que la sensació de benestar era immensa, total, com mai més no has pogut aconseguir. Quan, per exemple, passava un núvol a través de l'espirall, semblava que fossis tu qui es movia, allà dalt, en les altures; que el teu cos no tenia sentit, i que potser per això, en aquells moments, eres etern.