Lunwerg Editores - 1995 - Barcelona
De la primera estada a Horta s'endugué Picasso una sèrie de dibuixos d'arbres (el contorn, la textura, la identitat) i els esbossos d'un quadre que volia que es titulés Idil·li, en el qual apareix un pastor i una pastora. També dibuixà diverses cases i féu el retrat de la nena Josefa Sebastián Membrado, com també un oli que fou batejat Costums d'Aragó (Aragó era al tombant i s'hi endinsaven quan volien). Picasso tornà a Horta el 1909 després de deu anys justos de la seva primera estada, passades les èpoques blava i rosa i d'haver viscut un cert temps a París. Ja havia pintat obres d'una textura interior molt acusada, netes, estrictes, senzilles. I tornà a Horta. No va a Gósol, Ceret o Cadaqués (pobles en què ja havia exercit la seva activitat de pintor), sinó que va precisament a Horta. Per què? La resposta rau exactament en els quadres pintats, d'ara endavant, a Horta: el cubisme. A Horta comença el cubisme.
Fou en aquell estiu del 1909 que Picasso, acompanyat de Fernande Olivier, es traslladà a Horta de Sant Joan, per segona vegada. Fernande Olivier, en els seus Records íntims per a Picasso, manifesta: "El 1909, vàrem passar quatre mesos a Horta, un poblet al sud de Catalunya. I va ser allà, davant d'aquelles muntanyes de línies molt senzilles, molt depurades, on Picasso va inventar allò que immediatament s'anomenà cubisme. S'emportà d'Horta unes quantes teles, les millors de les quals foren adquirides pels Stein: uns paisatges de dibuix geomètric. En un d'aquests paisatges, unes palmeres animaven amb una nota verda i crua l'estudi realitzat en terres".
El port de pescadors de Cambrils encara fa prevaler la seva enorme personalitat per sobre del fet turístic. El turisme mai no farà recular la vida marinera de Cambrils, perquè és el mateix turisme qui en reclama la presència. El port és un atractiu al qual no li cal cap afegitó. La seva fascinació rau en la mateixa activitat marinera i pescadora. Els motors de les barques, quan entren o surten, són com els batecs del cor del port, amarat de sentor de brea, salobre i peix que tot plegat produeix una olor nova difícil de definir, i que només podeu sentir als ports de pescadors. A l'estiu, aqueixa sentor única pren la intensitat d'una sensualitat primària que gairebé es pot palpar en l'aire gruixut i pesant. Cap a llevant, les platges s'allarguen per la moderna i elegant urbanització creada al voltant de l'antic castell de Vilafortuny fins a entroncar amb les de Salou, amb les quals el Cambrils turístic ja forma un seguit urbà. Cambrils té ben definides dues viles, la marinera i la pagesa o menestral. Una i altra conserven la seva personalitat; la puixança d'ambdues és totalment harmònica. I la gastronomia és l'autèntic plat fort que li ha donat renom internacional. Terra endins, a uns dos o tres quilòmetres, s'hi troba el parc de Samà, als jardins del qual l'Ajuntament de Cambrils, en les nits d'estiu, organitza cada any el Festival Internacional de Música de Cambra. Són uns jardins d'un regust colonial exuberant. L'edifici residencial, el llac i el mobiliari del parc són un exemple monumental de l'estil que portaren els indians que havien fet fortuna a Amèrica.
La catedral de Tortosa, bàsicament gòtica, però amb la façana i altres elements barrocs, es va començar a construir el 1347, quan es va posar la primera pedra i es va reemplaçar l'antiga catedral romànica. Té doble deambulatori i tres naus, restant les dels extrems, dividides pels contraforts de les capelles. A l'interior hi destaca la capella barroca dedicada a la Mare de Déu de la Cinta, patrona de la població, el retaule de la Transfiguració, obra del taller de Jaume Huguet, i el Retaule Major. Es conserven, també, el tapís medieval de la Santa Cena, atribuït a Josep Ribera, i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta, entre moltes altres riqueses artístiques.
El castell de Miravet domina estratègicament el pas del riu Ebre i és la principal construcció deis templers a Catalunya. Situat a 300 m. damunt del riu, entre les seves edificacions destaquen l'església romànica, el dormitori, la sala Capitular i els patis de la Sang i de les Armes. La fortalesa té un perímetre superior als 600 m. i una superfície superior a les 70 àrees, i té una panoràmica que indica abastament el valor estratègic, que des del punt de vista militar li atorgà una singularitat excepcional. Arrenglerat als contraforts de la serra de Cardó, des de dalt del castell la panoràmica paisatgística sobre el riu i la comarca és del fot impressionant.
Els fenicis, els grecs, els romans, Jaume I el Conqueridor... es van sentir fascinats per Salou. El seu port natural, aixoplugat de les llevantades, el feren preferit i cobejat pel seu caràcter militar i comercial durant molts segles. Per la seva adequada protecció, al segle XVI, es construïren vint-i-cinc torres de defensa, moltes de les quals encara es conserven. La Torre Vella, una de les més elegants, és de propietat municipal i s'ha convertit en un centre cultural important. Amb tot, la millor salvaguarda del Salou actual és el seu caràcter cosmopolita, propi d'una ciutat que el turisme modern ha convertit en una de les destinacions turístiques més importants d'Europa.
El balcó del Mediterrani per excel·lència és a Tarragona, situat al capdamunt de la seva Rambla, a llevant, guaitant sobre la mar. I és la mateixa ciutat que guaita sobre aquesta mar enlluernadora que recull les espumes del sol i s'emmiralla en els estels a la nit. Però no gaire lluny hi ha un altre balcó, que passa una mica desapercebut, perquè no es urbá. Parlem del cap de Salou, que es veu millor des de la mar que no pas des de terra ferma i que es dreça a més de quaranta metres d'alçària. És un penya-segat impressionant; una gran llenca de roca que avança agosaradament cap a mar, com un immens vaixell, de proa. [...]
Des del balcó del Mediterrani, a Tarragona, el far de Salou, de nit, amb el seu focus, es confon amb els focus de les maquines del tren majestuoses que es veuen venir de lluny i que es perden dintre el túnel de la nit com un estel fugaç; a l'encalç d'un somni. El somni perenne d'un estel que es va fonent en la immensitat de la llum i del temps.
Horta era, i és encara avui, un lloc bellíssim, al peu de la serra agresta, tocant a una plana en declivi vers altres confins, tancats així mateix per un horitzó de muntanyes, les de Cavalls i de Pàndols. Horta es realment un poble «cubista», amb el perfil de seves cases fortament contrastat en cubs, l'un damunt de l'altre, amb el ple i el buit de les seves masses i forats-espai, homologant-se tot allò en un conjunt presidit per l'església. És un poble antic fent d'estrep a una església antiga. El resultat és perfecte. Tot són formes molt estructurades i simples, de volums arquitectònics, favorables al tractament geomètric. A la seva dreta es dreça l'estructura cònica de Santa Bàrbara, amb el convent de Sant Salvador d'Horta. Al fons, el teló geomètric dels ports de muntanya i les «Roques de Benet». Els ulls del pintor abastaven profundament els racons ombrius, els corrents d'aigua gelada, els matolls salvatges. Contemplant la silenciosa filera de cims, el gris delimitant el verd, alguna parcel·la roja de sembradura, el tall d'una gorja pètria en el fons de la qual corria amb seguretat l'aigua cristal·lina d'un corrent. La llum càlida, vermellosa, l'atmosfera seca, l'ambigüitat dels de verds s'escampa àmpliament per tots aquells indrets.