Lunwerg - 1985 - Barcelona
A la façana de la catedral s'hi ha d'accedir de cara, des de la gran escalinata que condueix al Pla de la Catedral. Si ho feu així, us trobareu davant el monument tal i com els seus constructors desitjaren que ho féssiu: de dalt cap a baix, seguint l'ordre jeràrquic previst en la contemplació dels símbols que el componen. La gran rosassa, primer; rere seu, la porta amb les seves imatges: Crist Jutge damunt els homes, els elegits i els condemnats, i en un pla inferior la Mare de Déu, els apòstols i els profetes. Tot plegat forma part de l'escenografia d'un acte sacramental.
Els relleus i les estructures eren el teló de fons i els personatges que perpetuaven amb la seva presencia el significat simbòlic del drama. Els profetes anunciaven l'arribada del Messies; els apòstols constataven haver estat testimonis de la seva estança a la terra. La Verge, trepitjant el pecat, prometia una esperança de redempció. El judici final del timpà invitava al penediment. Els àngels-diaques il·luminaven amb els seus ciris l'escena de l'intradós dels muntants i brandaven joiosos els seus encensers. Alguns teòlegs imaginaven que la litúrgia celebrada a la terra pels clergues eren un ressò o una reproducció de la que els àngels celebraven al cel.
A la part superior del dintell, damunt d'un semicercle que representa la volta del cel, s'hi troben els elegits i a sota, els condemnats. Els elegits estan formats per dos grups, de sis personatges cadascun, a cada banda d'un grup d'àngels trompeters. Tots aquests personatges estan en actitud de sortir resurrectes del seu sarcòfag, i, a la part superior de cadascun, hi figura una inscripció en llatí, que no es veu a simple vista, des del Pla de la Seu. Els personatges de l'esquerra reciten el Miserere, i els personatges de la dreta, el Tedeum. Els de l'esquerra representen el poble, amb l'emperador, el rei, el cavaller, l'ermità, el jove i la dona. Els personatges de la dreta representen l'Església, amb el papa, el cardenal, l'arquebisbe, l'abat, el clergue i el monjo. Cada un d'aquests personatges és el símbol que representa un dels estaments de la societat. La subtil ironia que s'hi observa és que als representants del poble se'ls fa recitar el Miserere, i als representants de l'Església, el Tedeum. Es veu clarament que encara es dubta si el poble és mereixedor del premi de la glòria eterna, i per això se'ls fa demanar clemència. En canvi, els elegits resurrectes que representen l'Església, amb la presumpció que ja no tenen necessitat de demanar perdó, reciten el cant gloriós del Tedeum. La ironia és fina i subtil. Però la qüestió no s'acaba aquí. També en el grup dels condemnats ens trobem amb una ironia paral·lela a l'anterior. En un dels grups, anomenat grup reial, hi figura un rei, i un pobret tonsurat, que representa la part clerical. Per què un rei, i no un baró, un marquès o un comte? I per què no un bisbe o un papa, en lloc d'un pobre tonsurat? En ambdós casos, el favoritisme hi és ben manifest. Miquel Àngel no va ser tan generós a la capella Sixtina del Vaticà.
La catedral de Tarragona la precediren possiblement una basílica romano-cristiana, transformada més tard en església visigòtica i potser en mesquita islàmica, edificada en un mateix lloc, a la part posterior de la catedral actual, i un petit temple romànic, del segle XII, construït durant el curs de la repoblació de la ciutat, que ha estat identificat amb la catedral primitiva. En una primera etapa constructiva, que arriba fins al 1250, correspon l'obra totalment romànica: absis i part inferior del creuer. Ja dins la nova concepció gòtica, continua fins a la primera meitat del segle XIV, en què s'enllestí la seva construcció.
Dins el claustre, d'una bellesa extraordinària, cal destacar la gran portalada romànica de marbre blanc que el comunica amb l'interior del temple i el mihrab encastat en un dels seus murs (l'única resta aràbiga que s'hi ha conservat). Al presbiteri hi ha el sepulcre de l'arquebisbe Joan d'Aragó, obra mestra de l'escultura catalana del segle XV. El Retaule Major, de Pere Joan, representa la història de la vida de santa Tecla —patrona de la ciutat— i és considerada una obra mestra de l'art medieval del segle XV. L'orgue cinccentista fou traçat per Jaume Amigó i llavorat pels escultors Jeroni Sancho i Fierre Ostris.