- 0 -
Trobo les escales que s'han fet xiques, ja sóc a dalt de la barana de ferro esmolat. La porta és oberta i una superfície amb tot de partícules de pols sembla barrar-me l'entrada, talment fos de vidre, però tan sols és llum. La travesso, faig un primer pas a l'interior ombrívol i em torno doble. No em paro pas al mirall de marc de fusta color xocolata que em crida de la paret estant. Engego a córrer passadís enllà. Entraré a la cambreta de l'aigüera i abraçaré per darrere el cos de la padrina, amagat pel negre vestit de dol perpetu, perquè s'espantin d'un en un els pretendents i no hagi de continuar teixint de dia i desfent de nits. Vull veure-li la rialla. «Jesús!, estàs feta una mossarda!» A mesura que m'acosto a la sala, hi sento veus. Tot està igual, el graó alt, l'armariet de les eines a la dreta, la llarga taula amb un banc per banda i la petita finestra. Em vas dir que no volies que els paletes toquessin res d'això. Veig la Regina alçant un got d'aigua amb la mà dreta i el Ramon amb el porró. La padrina entre tots dos es veu petita i prima i s'avança en veure'm.
—Rita!