- 1968 - Gener
J. V. Foix va néixer a la mil·lenària vila de Sarrià, l'any 1893. El pare —i els avis, els besavis i els rebesavis— eren dels Torrents, de Lladurs, del senyoriu dels Priors de Desvalls: la mare era de Manresa.[...]
Els minyons del Sarrià vell anaven a l'estudi municipal i les noies tenien dues costures. J. V. Foix va ésser alumne de l'escola del poble des dels quatre anys. A vuit anys va publicar, manuscrit, i en va repartir a uns quants companys d'estudi, un facsímil de diari: El Català, amb un dibuix de Josep Obiols, el pintor, que era condeixeble seu. Als nou anys en sortia per a fer el batxillerat. Aquell mateix any uns quants nois de l'estudi s'havien compromès a pagar cinc cèntims per cada mot català que dirien incorrecte. L'any 1902, seguit de dos o tres nois més, va pujar a Vallvidrera a veure, de lluny, la Vil·la Joana on acabava de morir mossèn Cinto Verdaguer. Aquesta mort el va afectar: n'havia llegit molts versos i n'havia idealitzat la noble figura. L'any següent en recitava, en públic, l'Oda a Barcelona. Als deu anys, però, va adoptar l'ortografia de L'Avenç que inspirava el mestre Pompeu Fabra, i, amb l'ortografia, va canviar les lectures. Va escriure el primer sonet quan feia el quart de batxiller, i el va llegir al professor senyor Moles. Començava:
Gens no em desplau el teu posat esquiu
ni el barret de gairell que et fa xalesta,
i si fins la mirada em sembla honesta,
quina cosa que tens que a mi em desdiu?
Sarrià, a cinc quilòmetres de Barcelona, tenia aleshores quatre mil nou-cents vuitanta-set habitants, Consell municipal amb casal propi i sumptuós d'estil "regència", burots als quatre punts cardinals, algutzir i nunci de trompeta amb crides diàries, en català o en castellà segons qui manava. Gaudia de carril de foc, de fanals de gas escassos i de claror esmorteïda, de fonts d'aigües medicinals, de cases i masos senyorívols, de deu bòviles fumoses i feineres, de pinedes espesses amb caça arran de tret i de vastes jardineries i vinyes claroses, a tocar. Amb botiga parada al carrer Gran hi havia tres flequers, un cansalader, tres apotecaris, un fideuer, un xocolater, un herbolari, un baster, un paraire, dos confiturers, un fuster, dos manyans, un espardenyer, un betes-i-fils, un llauner, un plats-i-olles, un ordinari amb carro i faetó, un carreter, un cotxer amb berlines i landós, i tres o quatre adroguers amb cantonada pròpia. Hi havia tres parelles de la guàrdia civil amb llurs cavalls i capità i a qui no era del sometent, l'en feien. No cal dir que gaudia també de jutge, notari, metges i manescal. Tots els altres eren mestres d'obra, paletes, pica-rocs o manobres.
La vida popular —érem a la darreria del segle—, s'ajustava a l'any litúrgic amb les seves diades i commemoracions. La Parròquia de sant Vicenç, amb rector, vicaris, beneficiats, organista i sagristà, senyorejava. Tot sant il·lustre tenia el seu mes, la seva novena o el seu tríduum. Casa sí, casa no, passava cada dia el rosari, i a les hores sobreres hom retallava papers de colors per a fer-ne paperets i llançar-los a la processó vinent. Hi ha qui recorda d'aquell temps la magnificència dels actes religiosos i llur influència en el tràfec normal i quotidià dels vilatans, i n'enyora el fast. Cada estament tenia la seva confraria o la seva germandat. Qui era malalt, tenia el seu subsidi, i feien córrer que no hi havia pobres. A començament de segle hi havia com a grups polítics, els regionalistes, els catalanistes de la Unió, els carlins i els monàrquics possibilistes. Els republicans —també n'hi havia — ajudaven els de la Unió catalanista que eren liberals i algun d'ells lliurepensador i tot. Cada festa litúrgica era aprofitada pel jovent sarauista per fer ballades en sales de festa i envelats. I al vidu que es tornava a casar li feien esquellots.