Edicions 62 - 1985 - Barcelona
Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.
Quan he sabut que el meu oncle havia mort d'una guitza de mula —li donava terrossos per farratge— he deixat l'Hostal i, pels passos de Vall-llonga, he arribat al Priorat de Desvalls. He vorejat, tot fent marrada, els torrents de Foix i de Lladurs per arribar a un planell on un vol de corbs, senyorívols malgrat la llegenda i planyívols de llur dissort, ha ombrejat, un moment, les pregoneses dels erms que reivindiquen, monòtons, el meu nom. Volia parlar amb el senyor Rector, però caçava el mussol pels baixos del serrat de Busa i m'ha rebut, en hoste, un pastor que gaudeix, als Torrents, del benefici d'aixoplugar-se al casalot que ha estatjat els meus. Té el seu culte propi, descaradament heretge, i en els dies filtrats adora el Sol i la Lluna, més alts que tots, segons ell, i els ofrena formatges invocats i covades al quadrant màgic. En temps de fretura, crema herbes macerades, pels tucs més alts, i conjura els astres. Del fons de la petxina de la pila baptismal de la Parròquia, n'ha tret uns pergamins matxucats i allisant-los, grosser, amb el palmell de la mà m'ha assenyalat, amb un ditàs d'on brollaven herbes nodrides amb fang adobat, un paràgraf on el meu nom es repetia, amb insolent prestigi, a cada ratlla. –Tot això, ha dit, és d'un tal Foix, hereu d'una nissaga morta i que ningú no sap on ronca-. No li he dit qui era jo però li he demanat que em deixés els més vells dels seus vestits de pastor, els hi he canviat pels meus i, gaiat en mà, recorro dia i nit, amb bous magres i cabres deslletades, el vell reialme del Cardoner on, durant segles, els meus han plantat l'ullastre.
D'amagat del senyor Bisbe, i forasters arribats de nou, hem cremat els espígols a cada cap de carrer i pels racons de la placeta. Tothom ha tancat portes i finestrons amb forrellats medievals; però "sentíem" que ens sotjaven, i hem pintat ulls hostils a les parets i al portal major de la muralla. Hem trucat, inútilment, a l'espardenyer; hem cridat, sense esma, pels canarons de l'hort de les Monges. Es feia fosc i pensàvem d'anar-nos-en riu amunt amb els sarrions carregats de camusses, quan, del costat de la Vall, han arribat, en comunitat, els adeptes amb una esfera amb les colors del crepuscle, a les mans, camí dels Estudis, i seguits dels fàmuls portadors dels gibrells on dormen les oliasses. Ho hem vist tot més clar. S'han obert les cases, i grans i fadrins han sortit cap a la Plaça de la Font. Han hissat un bou mort de fresc dalt el pal que en centra el perímetre, í han ballat amb les testes guarnides amb crineres vegetals. A mitja part, les noies, tot intentant d'encotillar llur natura frondosa, ens han imprecat braços en creu. Flairoses d'espluga humida, han omplert els cossis de caça morta i cendres calentes i, amb mots incitatius, ens han maleït. Ens hem escapat per l'ull central del Pont, amb capitells falsos sota braç.
Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada, quan ella els mira, s'aixequen nou pams de terra. Ho he vist a ple sol i en tinc els ulls meravellats. Més tard, he sabut que les menges li fugen del plat tantost s'asseu a taula i que, si ronda per l'era, les palleres s'esventen soles, l'aviram vola alt, Puig de l'Aguda enllà i les sellones escupen l'aigua. A la sala he estat testimoni de la pluja de calçat —socs, botines i espardenyes— que l'omplen fins a sostre i que ningú no sap com ni per on entren a l'estança. Els de casa la senyen en les hores sulfuroses, i avui hem aprofitat el pleniluni per a llevar-li els mals esperits. Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet contigu al teulat, l'hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n'hem espolsat el malefici. He sentit com els esperits queien al corrent de l'aigua amb dring de vidre i l'ai! esborronador dels negats invisibles. En entrar en la cambra de la donzella l'hem vista, de la finestra estant, com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral. Hem trucat a la Rectoria i hem encès els ciris de l'altar de sant Roc. Les butxaques del gec em sobreeixien d'ossos emmelangits i pelleringues mortes. El Rector, tot baix i comminatori, m'ha dit: — Allibereu els mals esperits d'altri i vós, rústec, romaneu amb els vostres!».