PAM (Barcelona), 1983
De pressa!
Ni precs ni ofrenes hi valen;
lo Comte pretén en va:
Brunilda li ha dit resolta
que seva no ho serà mai:
per si el Comte no l'ha entesa,
sa mare li diu més clar:
—Guardau los diners i joies,
que ma filla no és venal;
guardau-ho tot per aquelles
que duen l'honra a l'encant,
i anau-se'n en hora mala
ja que sou el Comte Mal!...—
Lo Comte, quan l'ha sentida,
gira l'esquena i se'n va;
sens badar boca conversa
dins son cor tot caminant:
—Jo tornaré en hora mala,
si en hora mala me'n vaig!...—
—¡Ai, mare, la mare mia,
jo sent trepig de cavalls!...
—Les portes estan barrades,
filla mia, dorm en pau!...
—¡Ai, mare, que les empenyen!..
¿sentiu, quins cruixits que fan?
—¡Ai, filla, que Déu nos valgue!
¿si no és el vent, qui serà?
—Ai, mare, prou serà el Comte;
¡jo l'he sentit flastomar!—
Les portes cauen a trossos,
la casa cruix d'alt a baix;
se n'entra resolt i puja
per l'escala el Comte Mal:
Brunilda cau esmortida
tot d'una que el veu entrar,
lo Comte la pren en braços,
fuig amb ella escala avall;
la mare li va al darrera,
d'un tros lluny li va cridant:
—Mal Comte, torna'm la filla!...—
Lo Comte puja a cavall.
No bé s'asseu a la sella,
la mare ja hi ha arribat:
a un estrep, aixís que arriba,
s'arrapa amb les dues mans
i crida tot repenjant-s'hi:
—Lladre! Lladre! no et mouràs!—
Lo Comte aixeca l'espasa,
li venta dos cops de pla;
si amb lo primer no és caiguda,
quan rep l'altre, sí que cau.
—De pressa!,.. —crida aleshores
lo Comte an els seus criats,
—de pressa! de pressa!...—crida,
i esperonant el cavall
parteix brunzint, més de pressa
que el dardell quan surt de l'arc.
—¿De pressa, crides?... Doncs, sia! —
diu la mare agonejant
al sentir-lo, —vés de pressa
sense aturar-te ja mai,
de pressa, com la candela
que crema cap per avall!...—
De pressa va, ben de pressa
lo poltro del Comte Mal;
de tan de pressa, no corre,
no corre que va volant.
Si troba parets o màrgens
los bota pitjor que un mart,
ni avencs ni gorgs el deturen,
pels torrents li basta un salt;
i passa jardins i hortes,
travessa boscs, arenals,
costers i puigs i garrigues
i cingles i comellars...
sembla un remolí, quan passa
la plana de part a part;
quan passa per dins la costa
sembla una verga de llamp!...
Canamunts i Canavalls (fragment)
II
La nit del dia dels Morts
es sempre nit endolada:
lo cel està ennuvolat
i al res toquen les campanes.
Al convent de Sant Francesc
molta de gent s'ha aplegada;
plena està de gom a gom
tota l'església dels frares;
menestrals i cavallers
de nobles i riques cases.
Draps de dol de llana negra
del convent les parets tapen;
un Sant-Cristo hi ha a l'altar
i a cada costat una atxa:
cap més llum en tot lo temple,
tothom resa, tothom calla.
Tot de colp ouse murmull,
alguns la vista han alçada:
espessos los cavallers
engronxant-se fan onades.
La llum d'un llamp il·lumina
lo convent i lo tro esclata;
del llampec a la claror
ja es veu brillar una espasa,
ja són dues, ja són tres,
ja s'ou un crit de ¡venjança!
La gent fuig, mou-se avalot,
ja són tres-cents que combaten!
La tempesta ha començat,
plou, llampega, lo vent brama:
los dos ciris de l'altar
un raig de vent los apaga:
les espases prou lluentegen
als esguards dels que combaten!
¡Venjança! diu Don Ramon,
sos amics criden ¡venjança!
¡Guerra! crida Don Guillem,
¡guerra! sos amics exclamen;
i a les fosques, barrejats
tots sols dins la santa Casa
Canavalls i Canamunts
lluiten, feren, rompen, maten,
s'estrenyen i s'abraonen,
se trossegen i s'agafen
i rodolen per en terra
plens sos cors de verí i ràbia
com esbart de condemnats
que estrenyent-se i mossegant-se
dins les ombres de l'infern
se remolquen i barallen:
per l'ampla nau de l'església
retronen los crits que llancen;
se n'ouen aspres cruixits
dels ferros de les espases,
la sorda remor que fan
los que en sec cauen cadavres:
i dura, i dura la brega,
la tempesta dura encara,
i com si un fort terratrèmol
per totes ses quatre bandes
tot lo mon ne fes commoure
i monts i castells fes caure,
l'església va tremolar,
llarga estona va engronxar-se:
per los gòtics finestrals
la llum dels llampecs entrava;
lo vent los negres domassos
anava aixecant en l'aire
semblant tots les ales negres
d'esperits i de fantasmes
eixides pera ballar
als cruixits de les espases:
se commogueren les lloses,
i pels sepulcres que tapen
se sentiren cruixits d'ossos,
veus fondes dels que finaren:
lo Sant-Cristo de l'altar
de fel llàgrimes plorava
i patint altra agonia
fins va suar sang i aigua!
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l'Om i broda.
Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamants les ales.
Volem dins la foscúria
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.
En la meva mort
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
Vaixell trenca els arcs, els quioscs, les lleones.
El passeig està fart de mirades
i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda.
Si vas a la Rambla, vaixell trenca el verd de les Caputxines.
Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa.
- Sor Tomasa que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.
Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;
arri, cavallet, camina, vola per la carretera,
menja la coca de mel dins la maneta de l'àngel.
Portes la santa que sap com repiquen les campanes.
la nit es posa a vetllar dins els ullets de la mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l'om i broda.
tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Aquí pots nedar vaixell: el brollador t'acarona.
És un braç inacabable a la teva quilla negra.
Rellotge, calla i no diguis que l'infant s'acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli.
Al fons del vell carrer
hi dansaven sardanes
d'homes i dones bull
la plaça endiumenjada;
aquell matinet d'or
era ple de rialles,
de besos i de crits
i braçades en l'aire,
de cares radiants,
desitjos i esperances.
si sospirava el cor
sospirava debades,
no podia trobar,
no trobava una imatge
que no fos de consol
i d'alegria santa.
Caminava pel món
ple de malaurança,
cercant només la mort
—i era tot joia clara—.
Castell de Bellver
Endevino la llum i la tonada
del cel i el bosc que novament retrobo.
Clemència de les pedres i les fulles!
el meu nom estranger torna a ésser vostre,
en un càntic recent de nova gràcia!
Viva malenconia de paraules
en l'esveltesa blanca de les ales
de cels vibrants i solituds perdudes
sobre la llunyania de les ones!
Pedres del bosc, murmuri de les fulles
només els ulls altra vegada saben
els silencis antics entre nosaltres.
És oblidat el somni que us perdia
—confidència dispersa en lluminàries—
cendra als carrers i els lliris no florien,
la finestra a una pluja mig sotmesa.
La plana estèril lluny de mi moria.
Migdia impur afalagà la plana.
El sol desig em torna al temps ingenu
d'abans d'aquest silenci i aquest somni.
A Mallorca durant la Guerra Civil
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Retorno a les festes llunyanes,
quan la muralla de ponent
plena d'estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d'un llit d'agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
vés al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i el boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se'n
amb els ulls tacats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina,
a la Riera, més vall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
Jo n'hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port.
Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.
[...]
El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa
entra per la Llotja! Boters, atureu els martells,
canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.
Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar
Quadreu-vos,
carrabiners, saludeu el capità amb la pistola!
Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,
com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra
(no n'han sentit mai de més fort ni aquí ni fora de Mallorca;
totes les vinyes s'aturaren i el vent es cenyia a les soques,
els pits de les noies fremien llur defensa blana,
el Seminari masturba si Virgili les solituds
torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,
cossiols de clavells al terrat i l'estampa més grassa).
Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall
i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.
Sóller
El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.
Jo tasto verges. M'ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L'oratge pinta perfils
de caramel dins l'oratge.
El cabell se m'ha esbullat
i tinc l'ombra capgirada.
El sucre de l'aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d'esgarrifança.
Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.
Sóller
El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.
Jo tasto verges. M'ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L'oratge pinta perfils
de caramel dins l'oratge.
El cabell se m'ha esbullat
i tinc l'ombra capgirada.
El sucre de l'aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d'esgarrifança.
Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.