Obra poètica

PAM (Barcelona), 1983

Autor: Ramon Picó i Campamar
Pàgines: 132-134
Indret: Can Formiguera (Palma)

De pressa!

 

Ni precs ni ofrenes hi valen;

lo Comte pretén en va:

Brunilda li ha dit resolta

que seva no ho serà mai:

per si el Comte no l'ha entesa,

sa mare li diu més clar:

—Guardau los diners i joies,

que ma filla no és venal;

guardau-ho tot per aquelles

que duen l'honra a l'encant,

i anau-se'n en hora mala

ja que sou el Comte Mal!...—

 

Lo Comte, quan l'ha sentida,

gira l'esquena i se'n va;

sens badar boca conversa

dins son cor tot caminant:

—Jo tornaré en hora mala,

si en hora mala me'n vaig!...—

 

—¡Ai, mare, la mare mia,

jo sent trepig de cavalls!...

—Les portes estan barrades,

filla mia, dorm en pau!...

—¡Ai, mare, que les empenyen!..

¿sentiu, quins cruixits que fan?

—¡Ai, filla, que Déu nos valgue!

¿si no és el vent, qui serà?

—Ai, mare, prou serà el Comte;

¡jo l'he sentit flastomar!—

 

Les portes cauen a trossos,

la casa cruix d'alt a baix;

se n'entra resolt i puja

per l'escala el Comte Mal:

Brunilda cau esmortida

tot d'una que el veu entrar,

lo Comte la pren en braços,

fuig amb ella escala avall;

la mare li va al darrera,

d'un tros lluny li va cridant:

—Mal Comte, torna'm la filla!...—

Lo Comte puja a cavall.

No bé s'asseu a la sella,

la mare ja hi ha arribat:

a un estrep, aixís que arriba,

s'arrapa amb les dues mans

i crida tot repenjant-s'hi:

—Lladre! Lladre! no et mouràs!—

Lo Comte aixeca l'espasa,

li venta dos cops de pla;

si amb lo primer no és caiguda,

quan rep l'altre, sí que cau.

—De pressa!,.. —crida aleshores

lo Comte an els seus criats,

—de pressa! de pressa!...—crida,

i esperonant el cavall

parteix brunzint, més de pressa

que el dardell quan surt de l'arc.

—¿De pressa, crides?... Doncs, sia! —

diu la mare agonejant

al sentir-lo, —vés de pressa

sense aturar-te ja mai,

de pressa, com la candela

que crema cap per avall!...—

 

De pressa va, ben de pressa

lo poltro del Comte Mal;

de tan de pressa, no corre,

no corre que va volant.

Si troba parets o màrgens

los bota pitjor que un mart,

ni avencs ni gorgs el deturen,

pels torrents li basta un salt;

i passa jardins i hortes,

travessa boscs, arenals,

costers i puigs i garrigues

i cingles i comellars...

sembla un remolí, quan passa

la plana de part a part;

quan passa per dins la costa

sembla una verga de llamp!...

Autor: Ramon Picó i Campamar
Pàgines: 36-38
Indret: Església de Sant Francesc. Tomba de Ramon Llull (Palma)

Canamunts i Canavalls (fragment)

 

II

 

La nit del dia dels Morts

es sempre nit endolada:

lo cel està ennuvolat

i al res toquen les campanes.

Al convent de Sant Francesc

molta de gent s'ha aplegada;

plena està de gom a gom

tota l'església dels frares;

menestrals i cavallers

de nobles i riques cases.

Draps de dol de llana negra

del convent les parets tapen;

un Sant-Cristo hi ha a l'altar

i a cada costat una atxa:

cap més llum en tot lo temple,

tothom resa, tothom calla.

 

Tot de colp ouse murmull,

alguns la vista han alçada:

espessos los cavallers

engronxant-se fan onades.

La llum d'un llamp il·lumina

lo convent i lo tro esclata;

del llampec a la claror

ja es veu brillar una espasa,

ja són dues, ja són tres,

ja s'ou un crit de ¡venjança!

 

La gent fuig, mou-se avalot,

ja són tres-cents que combaten!

La tempesta ha començat,

plou, llampega, lo vent brama:

los dos ciris de l'altar

un raig de vent los apaga:

les espases prou lluentegen

als esguards dels que combaten!

¡Venjança! diu Don Ramon,

sos amics criden ¡venjança!

¡Guerra! crida Don Guillem,

¡guerra! sos amics exclamen;

i a les fosques, barrejats

tots sols dins la santa Casa

Canavalls i Canamunts

lluiten, feren, rompen, maten,

s'estrenyen i s'abraonen,

se trossegen i s'agafen

i rodolen per en terra

plens sos cors de verí i ràbia

com esbart de condemnats

que estrenyent-se i mossegant-se

dins les ombres de l'infern

se remolquen i barallen:

per l'ampla nau de l'església

retronen los crits que llancen;

se n'ouen aspres cruixits

dels ferros de les espases,

la sorda remor que fan

los que en sec cauen cadavres:

i dura, i dura la brega,

la tempesta dura encara,

i com si un fort terratrèmol

per totes ses quatre bandes

tot lo mon ne fes commoure

i monts i castells fes caure,

l'església va tremolar,

llarga estona va engronxar-se:

per los gòtics finestrals

la llum dels llampecs entrava;

lo vent los negres domassos

anava aixecant en l'aire

semblant tots les ales negres

d'esperits i de fantasmes

eixides pera ballar

als cruixits de les espases:

se commogueren les lloses,

i pels sepulcres que tapen

se sentiren cruixits d'ossos,

veus fondes dels que finaren:

lo Sant-Cristo de l'altar

de fel llàgrimes plorava

i patint altra agonia

fins va suar sang i aigua!

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgina: 79
Indret: Carrer dels Oms (Palma)

La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.

Ma mare, fadrina, canta al carrer de l'Om i broda.

Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça

la noça demà passat, només amb una galera,

i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgina: 96
Indret: Institut Ramon Llull (Palma)

Vestits de llum i somni

volem en una dansa

harmoniosa i pura,

de diamants les ales.

Volem dins la foscúria

com els ocells dins l'alba,

il·luminant els passos

secrets per on passaren,

abans, els viatgers

que tenien en l'ànima

un cor d'àngels cantant

i un altar d'alabastre.

Autor: common.nocontent
Pàgina: 92

En la meva mort

 

Estic cansat de tu, domini fosc

i tempestat de flama.

M'exaltaré damunt els horitzons

i trauré les banderes al desert

de la darrera cavalcada.

Reina d'aquestes hores, ara véns

tota brillant, armada.

Inútil desesper del vespre! L'alba

s'acosta ja amb l'espasa,

i l'ardor temerari que m'encén

allunya les estrelles.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgines: 78-79
Indret: La Rambla (Palma)

Vaixell trenca els arcs, els quioscs, les lleones.

El passeig està fart de mirades

i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda.

Si vas a la Rambla, vaixell trenca el verd de les Caputxines.

Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa.

- Sor Tomasa que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.

Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;

arri, cavallet, camina, vola per la carretera,

menja la coca de mel dins la maneta de l'àngel.

Portes la santa que sap com repiquen les campanes.

la nit es posa a vetllar dins els ullets de la mare.

Ma mare, fadrina, canta al carrer de l'om i broda.

tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,

la noça demà passat, només amb una galera,

i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.

Aquí pots nedar vaixell: el brollador t'acarona.

És un braç inacabable a la teva quilla negra.

 

Rellotge, calla i no diguis que l'infant s'acosta.

Serà espasa i trencarà totes les cadenes;

les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes;

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada

i el guardaran a la nit, perquè no parli.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgina: 97
Indret: Casa de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma)

Al fons del vell carrer

hi dansaven sardanes

d'homes i dones bull

la plaça endiumenjada;

aquell matinet d'or

era ple de rialles,

de besos i de crits

i braçades en l'aire,

de cares radiants,

desitjos i esperances.

si sospirava el cor

sospirava debades,

no podia trobar,

no trobava una imatge

que no fos de consol

i d'alegria santa.

Caminava pel món

ple de malaurança,

cercant només la mort

—i era tot joia clara—.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgina: 75
Indret: Plaça d'Armes (Palma)

Castell de Bellver

 

Endevino la llum i la tonada

del cel i el bosc que novament retrobo.

Clemència de les pedres i les fulles!

el meu nom estranger torna a ésser vostre,

en un càntic recent de nova gràcia!

Viva malenconia de paraules

en l'esveltesa blanca de les ales

de cels vibrants i solituds perdudes

sobre la llunyania de les ones!

Pedres del bosc, murmuri de les fulles

només els ulls altra vegada saben

els silencis antics entre nosaltres.

És oblidat el somni que us perdia

—confidència dispersa en lluminàries—

cendra als carrers i els lliris no florien,

la finestra a una pluja mig sotmesa.

La plana estèril lluny de mi moria.

Migdia impur afalagà la plana.

El sol desig em torna al temps ingenu

d'abans d'aquest silenci i aquest somni.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgina: 81
Indret: Dalt del mirador des Baluard (Palma)

A Mallorca durant la Guerra Civil

 

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

 

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgines: 77-78
Indret: Passeig de Sagrera/ Es Baluard de Sant Pere (Palma)

Retorno a les festes llunyanes,

quan la muralla de ponent

plena d'estàtues blanques sobre el mar

incendia la Catedral amb palmeres polsoses

i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,

la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.

Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,

la tarda es clou, la tarda damunt d'un llit d'agost, pots mirar-ho

des de qualsevol magraner;

sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,

dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!

vés al jardí, al costat de la marededeueta,

del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,

hi ha les finestres que tenen el record del suïcida

i el boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se'n

amb els ulls tacats amb ombres com botons,

com els botons grocs de les margarides de la feixina,

a la Riera, més vall del Pont de Sant Pere,

on la Muralla no té canons sobre la Plana.

Jo n'hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port.

Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.

[...]

El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa

entra per la Llotja! Boters, atureu els martells,

canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.

Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar

Quadreu-vos,

carrabiners, saludeu el capità amb la pistola!

Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,

com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra

(no n'han sentit mai de més fort ni aquí ni fora de Mallorca;

totes les vinyes s'aturaren i el vent es cenyia a les soques,

els pits de les noies fremien llur defensa blana,

el Seminari masturba si Virgili les solituds

torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,

cossiols de clavells al terrat i l'estampa més grassa).

Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall

i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Pàgines: 70-71
Indret: Carrer dels Rocs o del Vicari Pastor (Sóller)

Sóller

 

El cel prepara secrets

murmuris de mandarina.

I les riberes del vent

esgarrien taronjades.

 

Jo tasto verges. M'ajec

damunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescor

i aixequen ventalls de gràcia,

cortinatges de perfum,

cortesies tremolades.

L'oratge pinta perfils

de caramel dins l'oratge.

El cabell se m'ha esbullat

i tinc l'ombra capgirada.

El sucre de l'aire em fa

pessigolles a la cara,

amb confitures de flor

i xarops d'esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l'espinada.

Quan el setí es torna gel,

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.

Autor: common.nocontent
Pàgines: 70-71

Sóller

 

El cel prepara secrets

murmuris de mandarina.

I les riberes del vent

esgarrien taronjades.

 

Jo tasto verges. M'ajec

damunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescor

i aixequen ventalls de gràcia,

cortinatges de perfum,

cortesies tremolades.

L'oratge pinta perfils

de caramel dins l'oratge.

El cabell se m'ha esbullat

i tinc l'ombra capgirada.

El sucre de l'aire em fa

pessigolles a la cara,

amb confitures de flor

i xarops d'esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l'espinada.

Quan el setí es torna gel,

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.