Publicacions de l’Abadia de Montserrat - 1998 - Barcelona
I
Vinc de Suïssa!
Pelegrí
d'una Vall fosca i llunyedana
on, en la pau d'un Monestir,
vora els avets i una campana
jeu, en espera del repòs
definitiu a la solana,
un home ferm!
Davant el cos
—mitrat d'oprobis i silenci—
del Cardenal exiliat,
sense una veu que ens el defensi;
culpable sols d'haver estimat,
i urgir la pau, com Crist volia:
Jo, pelegrí que el gran pecat
he compartit, de covardia,
amb tot el poble cristià
—adés ardit— de Tarragona,
sento vergonya!
Pel fossar
no porto flors. Ja l'hort no en dóna!
El boix pairal se'ns va assecar
amb els llorers per la corona!
Sort, que la fe del Cartoixà
que cada nit s'hi encomana,
encengué un flam arran d'altar
per expiar la por llunyana.
II
Pastor!
Et separaren dels ramats.
Si Tu et migraves d'enyorança,
mentre el fum negre dels combats
esfereïa l'hora mansa:
el Vi i el Pa, que és flor dels blats,
t'apuntalaven l'esperança.
III
Vas fer la sembra del bon gra.
Has jugat net, sense falsia.
No edificaves el demà
rere una veu de profecia?
Per una metxa fumejant,
per una canya ja esquerdada,
no dubtaries un instant
pujar a la creu cada vegada.
Perquè ets de tots, no ets de ningú.
La teva llar és sempre oberta.
La bona gent confia en Tu,
perquè ets valent i estàs alerta.
Tu vindicares, crossa en mà,
entre gatosa i atzavara,
el dret de créixer i de cantar
en l'idioma de la mare.
No t'adormires sota l'om,
ni t'has cobert amb cap bandera,
però espiaves el colom
i el branc novell de l'olivera,
Tu pressentires, recolzat
a l'Evangeli i al Decàleg,
en clima obert de llibertat,
l'Església jove del diàleg.
Constituït signe de pau
en una guerra fratricida,
Tu contemplares el cel blau
mentre et sagnava la ferida.
Exiliat, com tants germans,
menges el pa en terres estranyes,
per Cardenal dels catalans
i per Primat de les Espanyes.
No fores feble ni fallit.
Vas viure en pena com els pobres,
i vas morir, ben empobrit,
sobre un coixí de bones obres.
La teva veu, de massa neta,
no fou atesa per ningú.
Com tants oracles del profeta,
l'urpa del vent se la va endur.
Perquè estimaves amb follia,
et van tractar com un proscrit;
i vas restar en la llunyania,
sota el sudari de l'oblit.
Perquè ens estimes, ja ens perdones,
i fas que ho canti el testament.
Les orenetes i les ones
ens ho han dit discretament.
IV
Vinc de Suïssa!
Pelegrí
D'una Vall fosca i llunyedana
on, en la pau d'un Monestir,
vora els avets i una campana,
ve somniant, cada matí,
el seu retorn a la solana
un home ferm, exiliat!
Rere trenta anys de covardia
i de silenci interessat,
un nou alè de profecia
obri els batents de la Ciutat.
El que no han dit l'ocell i l'ona,
l'Amor que ho canti a plena veu:
El Cardenal de Tarragona
retornarà a la seva Seu.
Vila vermella
Vila vermella de Prades,
no planys la vista ni els pins.
tens les aigües regalades
i pendents tots els camins.
I als balcons tens clavellines,
i empedrat als teus carrers...
El parlar de les padrines,
La fe dels vells carboners.
I la teva Reina austera
Que acarona el Fill al braç,
Al redós de l'Abellera
Entre roques i alzinars.
Ens porten, Vila vermella,
Colpida d'aire i de cel
El secret que, a cau d'orella,
Et diu de nit, cada estel.
Vila vermella de Prades,
No planys la vista ni els pins.
Tens les aigües regalades
I pendents tots els camins.
LA TRONADA DE REUS
Espeternecs de gran festa
sota el cel del Mercadal,
quan Paire és ple de ginesta
i la sega més endalt.
Semença d'estrelles mudes,
llavor d'estrèpits jolius,
i calitges boterudes
desajoquen tots els nius.
Domassos, velluts i seda,
la rosa en sang, i els trofeus,
la vida i l'amor... tot neda
al clos històric de Reus.
Si una guspira s'eleva
i un llampec s'enduu el crit,
l'entusiasme s'estreba
als cors daurats de la nit.
Neguiteja la mainada,
giravolten els afanys,
i l'esclat de la Tronada
enriqueix el pas dels anys.
I aquest poble ple de vida
que ara canta a cent mil veus,
fa la barba més florida
del Sant Apòstol de Reus.
Nadala de Mont-ral
Ha nevat al cim,
han florit nadales.
Passarà un ventim
de cançons i d'ales.
Vetlla de Nadal:
foc a la pallissa.
Pugen a Mont-ral
per oir la Missa
l'ocellet humil
i l'ovella mansa.
(Quan vindrà l'abril,
no en tindrà enyorança?)
Dringa el picarol
entre veus amigues.
En gronxar el Bressol,
tastarem les figues,
el mató i les panses
del rebost pairal,
sense més balances
que les de Nadal.
La llum del meu camp
La teva llum és més clara
i el teu cel mes transparent,
més planes les teves viles,
més brava la teva gent,
més modestes les muntanyes,
els conreus més agraïts,
més humils les orenetes
i els pardals mes esvanits
i més fresques les fontanes
que s'escorren pel fondal,
i més vermelles les roses
entre l'herbei del marjal.
I encar més ocre la terra
i encar més verd el vinyar
i encar més blaves les aigües
i encar més blanc el fossar.
Cada vegada que et miro
—jo no sé per quins ardits—
ets mes clar de fesomia
i ets mes dòcil als sentits.
Van brodant noves tonades
les rieres i el vessant,
el zumzeig de les abelles
i l'airet fi de llevant,
i l'arbreda i la masia
i la bardissa amb ocells
i les mans color de terra
del pagès que canta amb ells.
D'aquest home que, en l'amplada
del teu cos que es son mirall,
va escrivint una altra estrofa
del poema del treball.
Cada vegada que et miro,
oh Camp dels meus pensaments!
em dius una altra paraula
i et veig en tons diferents.
Tens més diàfans els aires,
tens els colors més brillants,
més escaigudes les formes,
més definits els tombants.
Cada vegada que et miro,
sento més foc en el pit
i més tendresa en els llavis
i més anhel d'infínit.
I em sento més lliure el rostre,
i els ulls més nets i lluents,
com si entengués el misteri
que duus penjat a les dents.
Llum del Camp de Tarragona,
del cel i el mar transparents.
L'Espluga de Francolí
Et delates de seguida,
però et saps empolistrar,
i encar somrius a la vida
com els anys de festejar.
Les arracades antigues
t'escauen i el collaret,
i tens parada i botigues
a l'esquena de Poblet.
Reparteixes carquinyolis,
entretens els forasters,
i no apar que et desconsolis
si estalvien els diners.
No t'enutges de la festa
ni t'esquives dels treballs.
Tens tan ampla la requesta,
que no en fas escarafalls.
Forès
Escalares la muntanya
per fruir de tot esguard.
L'espardenya no et va plànyer
la tendror dels peus de nard.
El ventet de la devesa
t'alçaria el faldellí
quan pujaves de pagesa
falaguera, pel camí.
Has passat bona farina,
has llescat un pa gustós.
El teu aire de fadrina
ha inspirat cent trobadors.
Unes ales d'oreneta
et duran el meu endreç,
vila blanca, vila neta
i amorosa de Forès.
Montblanc
Escuts, capitells, arcades,
senyoria pels carrers.
La pàtina de la història,
ginesteres i clavells.
Resten les Corts, sobiranes,
a la pedra i als merlets,
i les barres es perfilen
amb el Bell Catalanesc.
Sant Miquel, Santa Maria...
Campanes, digueu quin vent
remou les llars i la cendra
i deixa, intacta, la Fe?
T'engronsen àngels i segles,
i els dols no t'arnen el bes...
Serà que tens, a la Serra,
la Font, la Vida i l'Estel?
Poblet
Ni cementiri de gestes
ni mausoleu fet altar.
Espasa i braç de conquestes
sense el fatic del demà.
Tritllen campanes, i plau-me
veure un claustre tocat d’or
i la raça del Rei Jaume,
encaputxada, en el cor.
La Fe i el Seny fan el llibre,
i cada full té més set
del cant litúrgic que vibra
rere del nom de Poblet.
El balcó de Tarragona
Roger de Llúria
no els veus venir
per la planúria
del Mar llatí?
Gira't de cara,
noble Almirall;
avui és clara
com un cristall.
Quan tu en tornaves,
ara i adés,
les ones blaves
t'eren llorers.
Blaves i roges,
deis voravius,
per les aloges
i els quatre rius
de la bandera
de la Ciutat,
llarga i baldera
de llibertat.
Són uns cadàvers?
Ets un difunt?
Els Almogàvers
no tens a punt?
Roger de Llúria,
no els veus venir
per la planúria
del Mar llatí?